No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.
De cop i volta va dir-li:
-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La
vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del
Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.
Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:
-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot
cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història)
els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les
orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs
bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els
ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí
mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que
necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall
n'hagi tastada de semblant.
Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà
herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar.
Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi
trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a
l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la
flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes
bandes, veié cards en un sot... i els menjà amb bella gana.
Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua,
volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!
Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat
sense saber per què.
-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.
-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat
un ase mort.
-Tot això no vol dir res, David.
-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per
muller, com fan tots els concos. Creu-me...
-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze
batallades: no tinc temps de respondre.
David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.
I, quan se separaven,
-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de
les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis);
però aviat te'n cercaràs una tu mateix.
-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!
Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se
n'anà.
-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la
taula.
Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica,
segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada;
i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que
acabava d'esdevenir-se.