Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi
retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres,
que feien llur partida de _youker_, com cada dia, d'una a dues, des
del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.
Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!... Heu's aquí
En Kobus!
I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós,
distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per
asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita
Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt
les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el
prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per
admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i
begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la
qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del
gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.
Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.
-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.
-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.
Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no
pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li
semblava de no haver deixat mai Huneburg.
A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates
quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga
levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i
digué:
-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.
Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons:
-Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!
Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a
veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent
persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.
Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca,
amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs
mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la
vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de
posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.
El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son
vell capell decantat damunt la nuca exclamà:
-Arriben de Jerusalem!... Han reposat damunt les piràmides
d'Egipte!... Han passat les mars!...
A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó
comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena
d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara
hem tornat a veure-les altra vegada.
Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i
llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!... que poca cosa
es necessita, per a divertir la gent!
I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon
humor.
-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això,
doncs!
Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:
-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens
gens ni mica de sentiment!
-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.
-I si m'agradés de cridar fort?... si m'agradés de cantar-te les
veritats? si m'agradés...
Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven
de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre
possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada
d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.
Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per
l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien
pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que
torna! Eh, eh! l'istiu que ve!
Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els
altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les
cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien;
sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg,
com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que,
sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també
les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si
aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les
bestioletes dels camps.
Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell,
començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les
cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que
aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on
hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i
queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no
tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que
foragitar del país els fills d'Abraham.
Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que
declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.
Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards:
dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son
triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor
Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics
com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les
cigonyes.
Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la
qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i
David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i
deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret,
Kobus seria el millor home del món.
Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota
aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot
més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.
-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a
Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva
creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que
bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!
L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una
mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué
que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els
divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i
les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè
encara tenia son.
A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el
xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es
posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de
l'esmolada; després una altra cosa...
-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de
prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot
dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls
desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.
De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas:
-Ganivets, estisores a repassar!
Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.
-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el
jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de
casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a
mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!
Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia,
sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però
després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué
la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat
la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es
revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a
consagrar-se als esments del celler.
Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la
maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota
expandida.
-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?
-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: el _markobrunner_ és a la bóta fa
quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la del _steinberg_.
-Bé... i les botelles?
-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.
-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -els
Kobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.
-Sí, anem cap avall.
Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del
cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al
celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar:
-Quin celler! Quina eixutesa que té per tot! Hum! hum! Quin so tan
clar! Ah, senyor Kobus! Ho he dit cent vegades: teniu el millor
celler de la vila.
Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit:
-Veu's aquí el _markobrunner_: veritat?
-Sí; i aquella és la del _steinberg_.
-Bé, bé: anem a dir-li dues paraules.
Aleshores, acotant-se, amb la barrina en el buit de l'estómac,
foradà la bóta de _markobrunner_, i empenyé amb llestesa l'aixeta
dins el forat. Després d'això, Kobus li passà una botella, que ell
va omplir i va tapar. Fritz untà el tap de cera blava i el segellà.
L'operació va anar seguint d'aquesta manera, amb gran satisfacció
de Kobus i de Schweyer.
-Eh! eh! eh!- deien adés i adés. -Descansem.
-Sí, i bevem un glop- deia Fritz.
Aleshores, prenent el vaset que hi havia damunt el forat gran de la
bóta, es refrescaven amb un vas d'aquell excel·lent vi, i tornaven
després a la tasca.
Totes les vegades d'abans aquella, Kobus, després de dos o tres
vasos, es posava a cantar, amb veu terriblement forta, velles
tonades que li passaven pel cap, com el Miserere, l'Himne de
Gambrinus, o la cançó dels Tres Hússars.
-Això ressona com dins una catedral- feia tot rient.
-Sí- deia Schweyer: -canteu bé. És llàstima que no hagueu estat de
la nostra gran societat choral de Johannisberg: no hi hauria hagut
oïdes sinó per a vós.
I es posava a contar, aleshores, com en el seu temps (feia d'això
trenta cinc a quaranta anys) existia una societat de boters
aficionats a la música en el país de Nassau; i en aquesta societat
no es cantava sinó amb acompanyament de bótes, de barrils i de
bujols; els canets i els xops feien els pifres i les bótes grans
feien el contrabaix. Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i
més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els
premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos
raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar
una bóta de cinquanta tres mesures.
Deia això tot commòs de les seves recordances, i Fritz tenia
treballs a no esclatar en riallades.
Contava encara moltes altres coses curioses, i celebrava el celler
del gran duc de Nassau: -Posseeix- deia -vins preciosos, d'una data
que es perd en la foscor de la vellura.
Així era com el vell Schweyer alegrava el treball. Aquest joiós
parloteig no impedia que les botelles s'omplissin, es segellessin i
anessin a raure a llur lloc: al contrari, allò es feia d'una manera
més rítmica i animada.
Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria
començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o
deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però
aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat
d'altres pensaments.
Dues o tres vegades assajà de cantar; però, després d'alguns roncs,
callava mirant un gat que fugia per l'espitllera, una criatura que
es decantava curiosament per veure què passava dins el celler, o bé
escoltant els grinyols de la pedra de l'esmolet, el lladrar de son
canic, o qualsevol altra cosa per l'estil.
Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret,
no volgué interrompre les seves reflexions.
Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies.
Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de
_youker_ al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que
tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li
tocava.
-Apa, Kobus, apa! Ara tu!- li cridava el gran Frederic.
Aleshores tirava la carta a l'atzar, i, naturalment, perdia.
-No tinc sort- es deia en tornar a casa.
Com que Schweyer tenia feina a casa seva, no podia venir sinó dues
o tres hores per dia, al matí o al vespre: de manera que la tasca
s'arrossegava, i àdhuc va acabar-se d'una manera tota especial.
En fer el foradament del _steinberg_, el vell boter esperava que
Kobus ompliria, com sempre, el vaset i li presentaria. Doncs bé:
Fritz, per distracció, s'oblidà d'aquesta part important del
cerimonial.
Schweyer se'n va tot indignar.
-Em fa beure les seves resaigües- va dir-se; -però quan el vi és de
mena superior, el troba massa bo per a mi.
Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments
després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les
seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà:
-Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll!
Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara
que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot
tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me,
en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable,
considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no
és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu,
potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat.
I ara em feu caure cera a la mà per malícia.
-Com s'entén, per malícia?- exclamà Fritz, estupefacte.
-Sí, per malícia!... De tot us rieu!... Fins i tot, en aquest
moment, teniu la pruïja de la rialla. Però no vull ser el vostre
titella: sabeu? Es la darrera vegada que treballo, amb un
taral·lirot de la vostra mena.
Tot dient-ho, Schweyer desfermà son davantal, prengué sa barrina i
pujà l'escala.
La veritable raó de la seva còlera, no eren ni el Miserere ni les
gotes de cera: era l'oblit del _steinberg_.
Kobus, que tenia la seva agudesa, comprengué molt bé el motiu
veritable de la seva còlera; però no li recà menys la seva pròpia
barroeria i son oblit de les velles usances, perquè tots els boters
del món tenen el dret de beure una bona glopada del vi que posen en
botelles i, si el cap de casa és present, son deure és oferir-la.
-On diable tinc el cap, fa algun temps?- es digué. -Sempre estic
somiejant, fent badalls, passant tedi: no em manca res, i estic
esmaperdut. És astorador!... Caldrà que em vigili.
Mentrestant, com que no hi havia manera de fer tornar Schweyer,
acabà de posar el vi a les botelles ell mateix, i així va acabar la
cosa.