-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem
a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És
particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que
l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em
bellugarà la melsa, i dinaré millor.
Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels
Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una
antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per
davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus.
Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans
ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de
canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels
voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles
faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge
esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants,
boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit
que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien
tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.
Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de
les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.
A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les
cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota
grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola.
Era un antic soldat de l'Imperi: li deien el _Francès_.
El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella
Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les
galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era
camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en
forma d'estel, com un forat.
Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos
cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor,
i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de
son sexe.
Fritz posà un groschen dins el plat del _Francès_. Havia encès la
pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera.
Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal,
s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran
de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut
davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un
llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.
La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota
aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia
en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i
contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes
les races orientals.
-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.
Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:
-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de
mala mena?
-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué
tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que
d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut
passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?
-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot
rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable
creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà...
-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no
poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei.
M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents
capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu.
Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i
reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent
honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot,
dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor
que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho
prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que
m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de
defensar-me... Val més que em facis venir el rector.
Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se
assegut, exclamà:
-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo
conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una
altra cosa.
-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell
mateix.
-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!,
deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas de
_kirschenwasser_ a casa teva. Sé que en tens de molt bo.
Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo
de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses.
S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona
vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'un _schaled_:
-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus,
que vol pendre un vas de _kirschenwasser_.
-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic
amb la pasta fins al colze.
Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota
ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella
que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.
-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.
David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es
trobava el _kirschenwasser_ i tres vasets, i els portà damunt la
taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest,
reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.
-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.
-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.
-En vols un altre vas?
-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja
tornaré.
Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre
l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:
-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies
fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?
-És veritat, David.
-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de
menjar i de beure no mires prim.
I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:
-Sempre seràs el mateix!
Fritz somreia.
-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix
sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam,
sense trobar res de bo... (perquè, vell, a tu també et plauen els
bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels
gats i el peix t'agrada)...
-Però... Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un
epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben
bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho
(no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso
anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.
-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar
plats de truites amb botelles de _forstheimer_, per la festa de
_Simres-Thora_, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu
dipòsit.
David somrigué.
-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna
la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig
retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites
vindran, seran ben vingudes.
-Amén!- exclamà Fritz.