A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou
sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant.
Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era
tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia,
com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al
torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de
la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de
tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un
efecte superb.
Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa
de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li
impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a
l'aireig.
Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb
l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota,
atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's
dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats
a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:
-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles
usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és
veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat
l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres
discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les
nostres bones partides de _youker_ amb Frederic Schoultz, el
recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor
conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o
per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol
altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila,
tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.
Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia
recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers
de Postthal per entrar dins la vila.
-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el
rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència...
I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i
mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran
carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les
antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner
Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes
interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva
feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de
ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès
a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les
dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta
ressonant.
Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt
les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella
gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin:
-Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar
aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins
l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de
cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses,
pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera
l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us
veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc
escaient.
-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop
a la cerveseria del Gran Cérvol.
Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa
de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven
greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes
al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs
uniformes, com si fossin soldats de fusta.
Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de
perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el
vestíbul:
-Aquí està el senyor Kobus!
-Sí... sí... só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els
esglaons.
-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines
inquietuds m'heu fet passar!
-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar
els obrers, que romandria a fora alguns dies?
-Sí, senyor; però és igual... Estar-se sola a casa... fer la cuina
per una sola persona...
-Sens dubte, sens dubte... Ja ho comprenc... he sortit de test.
Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens
de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de
canviar: estic tot amarat.
-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.
Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:
-Ja hi som!
No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se,
tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:
-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un
altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la
masia, m'havien fet tornar melangiós.
I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la
cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat,
la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a
imatges de llanterna màgica.
Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a
eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i
digué a Katel, tot passant:
-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.
-Sí, senyor. Però... tornareu?
-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a
taula.