De vegades, havent dinat, desfermava la barqueta i davallava fins
al penyalar gris del bosc de bedolls. Tirava la xarxa damunt aquell
fons sorrenc, però clares vegades rapissava alguna cosa; i tot
remant per remuntar el corrent fins a la masia, pensava:
-Ah! quina bona idea hem tingut de fer cavar un dipòsit. Amb un cop
de xarxa tindré més peix que no n'arreplegaria al riu en una
quinzena.
Així s'escolava el temps a la masia i Kobus s'estranyava d'enyorar
tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa
del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.
-En totes aquestes coses, no hi penso gaire més- es deia de
vegades, al vespre, -que si mai haguessin existit. Passaria gust de
veure el vell rabí, Frederic Schoultz, el recaptador Hâan... és
veritat; de bon grat faria, al vespre, una partida de _youker_ amb
ells; però me'n sé passar, i fins em sembla que em trobo millor,
que tinc les cames més eixerides i més gana... Això ve de l'aire
lliure. Quan retornaré allà baix faré cara de canonge, fresca,
rosada, grassona: no se m'arribaran a veure els ulls, de tant que
m'engreixo. Ah, ah, ah!
Un dia, havent tingut Súzel la idea de cercar a la vila un pit de
vedell ben gras, de farcir-lo de cebetes trinxades i de rovells
d'ou, i d'afegir a aquest dinar bunyols d'una mena especial
empolsinats de canyella i de sucre, Fritz trobà la cosa de tan bon
gust, que, havent sabut que Súzel tota sola havia preparat aquells
requisits, no pogué menys de dir, després de l'apat, a
l'anabaptista:
-Escolteu, Christel: teniu una filla d'un seny i una vivor
extraordinària! ¿On diables pot haver après Súzel tantes de coses?
Deu venir-li de natural.
-Sí, senyor Kobus- digué el vell masover: -li ve de natural. Els
uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament
per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a
lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça,
ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per
a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la
mantega, pastar el formatge i cuinar tan bé com la meva dona. Mai
no ha calgut dir-li: «-Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi
ha vingut sol. I d'això en dic una vera mestressa de casa: d'aquí
dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta
per a les tasques feixuges; però serà una vera mestressa de casa.
Nostre Senyor n'hi ha fet do, i ella hi troba mil gustos. «-Quan
hom ha de traginar el gos a la cacera- deia el vell guàrdia
Froelig, -mal va la cosa. Els veritables gossos de caça hi van
sols: no cal dir-los _això és un pardal, això és una guatlla o una
perdiu_ i no s'aturen mai davant un terròs com si fos una llebre.»
Mopsel no hi veuria la diferència. Però, pel que fa a Súzel, goso
dir que ha nat per a tot allò que té una relació amb la casa.
-Es positiu- digué Fritz. -Però el do de la cuina, veieu? és una
veritable benedicció. Hom pot embassar el cànem, filar, rentar, i
tot el que voldreu només que amb braços i cames i bona voluntat;
però destriar una salsa d'una altra, i saber-les aplicar quan cal,
és una cosa que s'estila ben poc. Així és que jo m'estimo més
aquests bunyols que tota la resta; i sostinc que, per a fer-los tan
bons, es necessita mil vegades més talent que per filar i
blanquejar cinquanta metres de tela.
-Es possible, senyor Kobus: en aquest ram hi sou més capaç que jo.
-Sí, Christel; i estic tan content d'aquests bunyols, que voldria
saber com s'ho ha manegat, per a fer-los.
-Oh! no cal sinó cridar-la- digué el vell masover -ella ens ho
explicarà. Súzel, Súzel!
Súzel, justament, estava batent la mantega, a la cuina, duent el
seu davantal blanc, amb pitera, aferrat al cos, fermat sobre la
nuca i pujant des dels baixos de les faldilletes de llana blava
fins a son bonic mentó rosat. Taquetes blanques, a centes,
titllaven sos braços rodanxons i ses galtes i n'hi havia fins i tot
en sos cabells: tant de delit posava en la seva tasca. Així, doncs,
entrà tota animada, demanant:
-Què mana, pare?
I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus
ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les
boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel
era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.
-Què mana, pare?- féu amb sa alegre veueta. -M'heu cridat?
-Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que
voldria saber-ne la recepta.
Súzel va enrojolar-se tota de plaer.
-Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi!
-No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet?
Vejam.
-Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat... Però, si voleu,
us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.
-Com! Sap escriure, Christel?
-Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell
anabaptista.
-Diable, diable! Ara veieu!... És una veritable mestressa de
casa!... Aviat no gosaré tractar-la de tu!... Bé, doncs, Súzel:
m'escriuràs la recepta.
Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la
cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.
Els treballs del dipòsit acabaren l'endemà cap a les cinc. Tenia
trenta metres de llargada per vint d'amplada; una sòlida paret el
voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al
Kligenthal, calia esperar que l'obra estigués ben seca.
Els obrers partiren, doncs, amb l'aixada i la pala a l'espatlla; i
Fritz, aquell mateix vespre, a l'hora de sopar, declarà que
l'endemà se'n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a
tothom.
-Us n'aneu al moment més bonic de l'any- digué l'anabaptista.
-D'aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els
viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de
la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a
l'ombra dels closos.
-I Súzel que pensava- digué Orchel -servir-vos ravenets un
d'aquests dies!
-Què voleu fer-hi!- respongué Fritz. -No demanaria altra cosa que
romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser
correspondència que m'espera. I després, d'aquí a una quinzena,
tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em
dieu.
-En fi, si us cal, no en parlem més- digué el masover; -però
tanmateix és cosa enutjosa.
-Sens dubte, Christel: també em reca a mi.
La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell
vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la
finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica
veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers
Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de
davant, a l'altre cap de l'horitzó, passaven de les tintes d'atzur
al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l'abisme.
El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d'or: i els
salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs
sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota
l'oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell
fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens
dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit
estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.
L'endemà, a les vuit, s'havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la
mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava
a punt de partir.
-Però on és, Súzel?- exclamà. -Aquest matí encara no l'he vista.
-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.
-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense
dir-li adéu.
Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué,
tota vermella.
-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt
content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva
satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.
Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota
confosa.
-Gràcies, senyor Kobus- va fer.
Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.
Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.
-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?
-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.