La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el
dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg.
I l'endemà va tornar amb un carruatge d'aixades, pales i carretons,
alguns obers de la pedrera de les Tres Fonts i l'arquitecte Lang,
que havia de traçar el pla.
Hom davallà tot seguit al riu; hom examinà l'indret. Lang, amb el
metre al puny, prengué les mesures; discutí l'empresa amb Christel,
i el mateix Kobus plantà les estaques. Finalment, quan es posaren
d'acord sobre la cosa i el preu, els obrers començaren la tasca.
Lang tenia, aquell any, la seva gran empresa del pont de pedra
damunt el Lauter, entre Huneburg i Biewerkirch: no pogué, doncs,
vigilar els treballs; però Fritz, instal·lat a casa de
l'anabaptista, en la bella cambra del primer pis, s'encarregà
d'aquest esment.
Ses dues finestres s'obrien damunt la teulada del cobert: no tenia
ni necessitat de llevar-se per a veure què feia l'obra, perquè del
llit estant descobria d'una ullada el riu, el verger del davant i
la costa al damunt. Era com si diguéssim fet exprés.
A trenc de dia, quan el gall feia son esgarip dins la vall, que era
encara tota cendrosa, de lluny, ben lluny, els ecos del Bichelberg
li responien en el silenci; quan Mopsel es remenava dins son
aixopluc, després d'haver lladrat una o dues vegades; quan l'alta
griva deixava sentir sa primera nota en els boscos sonors; quan,
després, tot callava altra vegada per alguns segons, i les fulles
es posaven a tremolar (sense que mai s'hagi sabut per què, i com si
fos per saludar, elles també, el Pare de la llum i de la vida) i
una mena de pal·lidesa s'expandia pel cel; aleshores Kobus es
desvetllava: havia sentit aquelles coses abans d'obrir els ulls, i
mirava.
Tot era encara ombrívol a son voltant; però a baix, dins el camí
vorejat d'arbres, el mosso conreador marxava amb pas feixuc:
entrava dins la sitja, i obria la finestreta de la pallissa del
fenàs, damunt la quadra, per donar el farratge a les bèsties; les
cadenes es bellugaven, els bous braolaven tot baixet, com
adormissats, i els esclops anaven i venien.
Tot seguit Orchel davallava a la cuina. Fritz, tot escoltant la
bona dona com encenia el foc i remenava les cassoles, apartava les
cortines i veia les finestretes grises perfilant-se en negre damunt
el pàl·lid horitzó.
De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava
que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de
deu minuts, d'un quart d'hora.
Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les
gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la
cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes
s'obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el
cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del
Bichelberg.
Després, de cop i volta, tot esdevenia blanc: era ell, el sol que a
la fi acabava de mostrar-se. Allí estava, roig, fulgurant com l'or.
Fritz, veient-lo pujar entre les dues carenes, pensava: -Déu és
gran!
I en veu més baixa, veient com els obrers cavaven i estiraven el
carretó, deia:
-La cosa marxa!
Sentia també la petita Súzel com pujava i davallava per l'escala,
trescant com una perdiu, i li posava les sabates enllustrades a la
porta, i es manegava dolçament per no despertar-lo. Somreia dintre
seu, sobretot quan el gos Mopsel es posava a lladrar a l'eixida i
sentia que la petita li cridava, amb veu ofegada: -Xsst! xsst! Ah!
el bergant! Arribarà a despertar el senyor Kobus!
-És admirable, pensava, com aquesta petita té esment de mi!
Endevina tot el que pot dar-me gust. A força de menjar damfnoudels,
ja en tenia prou: hauria volgut ous passats per aigua; i me n'ha
fet sense que jo digués cap paraula. Després m'he cansat dels ous,
i ha fet costelletes amb herbes fines... És una noia plena de seny:
aquesta petita Súzel m'espalma!
I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la
masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l'arada i
emprenien llur via.
L'estovalleta blanca era posada al cap de la taula; el vi i la
garrafa d'aigua fresca, tota fulgurant de gotetes, eren allí
damunt. Les finestres de la sala, que donaven a la vall, deixaven
entrar a rauxades la forta flaire dels boscos.
En aquell moment Christel ja arribava, de vegades, de la costa, amb
la brusa amarada de rou i les sabates carregades de terra groga.
-I bé, senyor Kobus- exclamava l'excel·lent home: -com anem, aquest
mati?
-Oh! molt bé, Christel. Cada dia hi visc més a plaer aquí. Hi estic
a cor què vols cor què desitges: vostre petita Súzel no consent que
em manqui res.
Quan Súzel era allí, s'enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita,
i el vell anabaptista deia:
-L'alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar
orgullosa.
-Bah! bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! Es una
mestresseta de casa com no en corren: farà l'alegria de la vostra
vellesa, Christel.
-Déu ho vulgui, senyor Kobus, Déu ho vulgui, per la seva felicitat
i la nostra!
Aleshores es desdejunaven plegats, i després anaven a veure els
treballs, que marxaven molt bé i prenien un bell caient. Després
d'això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a
la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al
marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers
treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al
riu i cavant el jardí. Orchel sembrava mongetes, i Súzel entrava a
l'establa amb un cossi d'avet ben polit, per a munyir les vaques;
cosa que feia cap allà a les set del matí i cap allà a les vuit del
vespre, després de sopar.
Moltes vegades baixava, aleshores, per gaudir aquell espectacle;
perquè havia acabat agafant afició al bestiar, i era un veritable
gust per a ell de veure aquelles bones vaques, tranquiles i
pacífiques, que es giraven en acostar-s'hi la petita Súzel, alçant
els morros blavencs o rosats, i posant-se a bruelar a chor per
saludar-la.
-Hala, Schwarz!... hala, Horni!... gireu-vos... deixeu-me passar!-
els cridava Súzel, empenyent-los amb la maneta rodanxona.
No li treien l'ull de sobre, de tant que l'estimaven; i quan
asseguda damunt son tamboret de tres peus es posava a munyir, la
gran Blanca o la petita Roesel es giraven sens treva per donar-li
un cop de llengua, i això l'enutjava una cosa de no dir.
-Mai no en sortiré! està vist!- exclamava.