-Hem premsat una pila de fruita, aquest hivern.- digué Christel:
-n'hem tret, si més no, dues mesures de sidra de pomes i vint de
sidra de peres, que és una beguda més refrescant que el vi al temps
de la sega.
-Més sana que la cervesa- afegí Kobus. -No cal fortificar-la ni
afegir-hi aigua: és una beguda natural.
Passaven aleshores al llarg de la paret de la destil·leria: Fritz
adreçà l'esguard cap a dins per una finestreta.
-I de patates, Christel, que n'heu destil·lades?
-No, senyor. Ja sabeu que antany no han llevat gaire: cal esperar
una collita abundosa, perquè valgui la pena.
-Es veritat. Oh! i em sembla que teniu més gallines que l'any
passat, i més boniques!
-Ah! aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a
aquesta part n'hi ha qui-sap-les a la contrada. N'havia vistes a
casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n'he volgudes
tenir. Es una mena magnífica, però caldrà veure si les
cotxin-xineses són bones ponedores.
Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i
petites, unes amb plomalls, d'altres amb plomes a les potes, i un
gall superb, d'ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a
l'ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi
havia alguns ànecs, a la colla.
-Súzel! Súzel!- cridà el masover.
La petita comparegué tot seguit.
-Què hi ha, pare?
-Obre a les gallines, que vagin a pendre l'aire; i els ànecs que
vagin a l'aigua. Ja serà temps de tancar-los quan hi hagi herba i
vagin a descolgar-ho tot.
Súzel s'acuità a obrir, i Christel començà a davallar per la prada,
amb Fritz al darrera. A cent passes del riu, fent-se humida la
terra, l'anabaptista es deturà i digué:
-Veieu, senyor Kobus? Feia deu anys que aquest pendís no donava sinó
vímets i tiges d'aigua: amb prou feines hi havia verd per a
pasturar-hi una vaca. Doncs bé: aquest hivern he començat a
nivellar, i ara tota l'aigua va decantant-se cap al riu. Quan el sol
duri quinze dies, s'eixugarà, i hi sembrarem el que ens plagui:
trèvol, trepadella, alfals! Us responc que el forratge serà bo.
-D'això en dic una gran pensada!- respongué Fritz.
-Sí, senyor. Però cal que us parli d'una altra cosa: quan tornem a
la masia i siguem a l'indret on el riu fa recolzada, us ho explicaré
i ho compendreu més millor.
Continuaren passejant-se, dant el tomb a la vall fins a migdia.
Christel exposava a Fritz les seves intencions.
-Aquí- deia -plantaré patates; allà sembrarem blat: després del
trèvol és una bona muda.
Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el
vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l'interessaven
més.
La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres
grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un
terròs al taló. Kobus havia acabat per adonar-se que la suor li
lliscava esquena avall. I, mentre eren al cim de la costa a rependre
l'alè, la immensa munió dels insectes que ixen de terra als primers
dies del bon temps es féu sentir per primera vegada a llurs oïdes.
-Escolteu, Christel- digué, -quina música, eh? Tanmateix és
admirable, aquesta vida que ix de terra en forma d'erugues,
pregadéus de rostoll, mosques, que omplen l'aire d'un dia a
l'endemà!... És una cosa gran!
-Sí, fins i tot massa gran- digué l'anabaptista. -Si no tinguéssim
la sort de tenir pardals, pinsans, orenetes, i altres ocells
decents, com les caderneres i les curruques, per a exterminar totes
aquestes bestioles, estaríem perduts, senyor Kobus: els pregadéus de
rostoll, les erugues i les llagostes se'ns ho menjarien tot! Per
ventura Nostre Senyor ens dóna ajut. Caldria prohibir la caça dels
ocellets. Jo no he volgut mai que desniessin els pardals de la
masia: ens prenen molta de grana, però encara ens en salven més.
-Sí- continuà Fritz. -Vet aquí com tot marxa, en aquest món: els
insectes mengen les plantes, els ocells mengen els insectes, i
nosaltres ens mengem els ocells i les altres coses. D'ençà del
començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot.
Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres
talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això
demostra que som els reis de la terra. Però... escolteu, Christel...
Què és, això?
-Això és la campana major d'Huneburg, que toca a migdia: el so entra
per allà baix dins la vall, a vora la roca de les Tórtores.
Començaren la davallada; i al marge del riu, a cent passes de la
masia, l'anabaptista, aturant-se de bell nou, digué:
-Senyor Kobus, veu's aquí la idea de la qual us parlava suara. Ja
veieu si n'és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es
fonen les neus o cau un gran xàfec a l'istiu, el riu surt de mare
aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la
setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d'escuma: ara encara la
terra és molt humida. Doncs bé! he pensat que, si cavéssim de cinc a
sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de
dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon
engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar
l'argila amb la terra de calç. Després, bastint una paredeta ben
sòlida al costat del riu, tindríem el millor dipòsit que hom pugui
desitjar per a servar-hi truites, barbs, tenques, i totes les menes
que es crien en el Lauter. L'aigua entraria per una tanca reixada i
sortiria per un reixat ben espès, per l'altra banda: el peix estaria
dins l'aigua viva, a casa, i no caldria sinó tirar la xarxa per
agafar-ne tant com es volgués. Mentre que ara, sobretot d'ençà que
el rellotger d'Huneburg i sos dos fills venen a pescar tot el sant
dia, i s'emporten cada vespre el sac ple de truites, no hi ha manera
d'haver-ne. ¿Què en penseu, d'això, senyor Kobus, vós que esteu tan
agradat del peix d'aigua corrent? Cada setmana Súzel us en portaria
amb la mantega, els ous i les altres coses.
-Això- digué Fritz, amb la boca plena d'admiració -és una idea
magnífica. Christel, sóu un home ple de seny. Fa temps que hauria
hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les
truites. Sí, teniu raó. És clar és clar, és justíssim! Demà mateix
començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me'n vaig a Huneburg a
cercar obrers, carros i carretons. Cal que vingui l'arquitecte Lang,
perquè la cosa sigui feta amb tots els ets i uts. I, un cop estiguem
llestos, ho sembrarem de truites, persegues i barbs, com es sembren
cols, raves i pastanagues al jardí.
Kobus esclatà aleshores en una riallada, i el vell anabaptista
semblà feliç de veure-li aprovar son projecte.
Tot arribant a la masia, Fritz deia:
-M'establiré a casa vostra, Christel, vuit, deu, quinze dies, per
vigilar i empènyer aquest treball: ho vull veure tot amb els meus
mateixes ulls. Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona
calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons
del dipòsit: perquè els peixos d'aigua corrent volen palets. En fi,
ho muntarem de manera que sigui de durada.
Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert. Súzel
era a la porta.
-Que ens espera, ta mare?- li digué el vell anabaptista.
-No encara: està parant la taula, tot just.
-Bé, tenim el temps de veure les estables.
Travessà l'eixida i obrí la finestreta. Kobus esguardà l'establa
emblanquinada de calç i empedrada amb palets, amb un regueró al mig,
de pendís suau, i els bous i les vaques fent renglera, a l'ombra.
Mentre aquelles bones bèsties giraven el cap envers la llum,
Christel digué:
-Aquests dos bouassos del davant s'engreixen fa tres mesos. El
carnisser jueu, Isaac Schmoule, els cobeja: ja ha vingut dues o tres
vegades. Amb els altres sis en tindrem prou, aquesta anyada, per al
treball. Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i
és una llàstima que no en tinguem un altre d'igual. He corregut tota
la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes
d'antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva
vedelleta blanca.
-Està bé- va fer Kobus: -veig que tot marxa. Ara anem a dinar: tinc
una mica de cori-mori.