Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava
dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de
fugir cap al carrer del Recó Cremat.
Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la
roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran,
perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de
llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i
tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien
prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades,
en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840.
La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia
resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i
pintoresca.
Kobus entrà.
Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia
contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la
candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges.
L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau,
els altres amb càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant
exclamà:
-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i
de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin
ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur
exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succeït en aquest
pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges,
só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia:
sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar
amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del
celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins,
si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior:
envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es
mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa
bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.
-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon
propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins,
estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix
seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no
poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en
tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan
vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i
alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la
vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i
veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que
hi som.
Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que
volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.
-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim,
Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava
del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que
hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara,
aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a
més, tres botelles de _rudesheim_, que plaïa tant a mon pare!...
Posem-ne quatre en recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les
altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga;
alguna cosa que ens faci cantar... Espereu, espereu: deixeu-m'ho
mirar de la vora.
Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del
prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí:
«Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels
Caputxins» (sense data).
-Ah, ah! _Johannisberg dels Caputxins!_- digué redreçant-se i fent
petar la llengua.
Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el
cove.
-Sé de què va!- féu.
I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg,
els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat
llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del
saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de
tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de
perfum oriental que se us fonia a la boca.
Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove,
es digué:
-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí,
rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens
treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.
Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates,
tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el
cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot
passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es
trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de
la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar
el cadenat a les portes.
En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les
casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de
la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.
Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina
flamejant, exclamà:
-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai
vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...
-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no
plaïen les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de
vint anys ençà?
-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben
fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.
-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.
Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de
riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un
freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.
-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah!
Hi riurem de grat.
En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà
dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al
pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó
en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres
altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa
deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de braços,
una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans
cuadres coberts de percala blanca.
Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per
airejar.
Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial
i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé,
allí dins, de pares a fills.
Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de
Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en
l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca
de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues
aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era
vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava
Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen,
d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç
esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt
l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc
com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava
Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la
tabaquera a la mà, i duia perruca de _cua de rata_.
Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides
pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de
pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie
a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada,
és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on
s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament
de la vida.
Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia,
hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb
la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles
que sigui possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de
navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.
Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força
envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al
matrimoni.
Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada,
feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.
Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava
l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles,
els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el
tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i
fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i
negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg
de cent cinquanta anys ençà.
Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula
corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells
alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven
del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de
parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt
una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella
magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada
i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena,
les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després
els coberts usuals d'argent, dins una cistella.
Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la
taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne
els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no
escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor.
Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt
la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb
una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants,
d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del
robí, i el vi groc els del topazi.
Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un
davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de
vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra
per judicar-ne la simetria.
Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un
posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles
s'arrufaven:
-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les
finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu
davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això
mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré
quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri
endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de
bordeus, per a començar; al mig el del _rudesheim_, i tot seguit el
del _johannisberg dels Caputxins_. Cada cosa ha de venir per son
orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre
damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi!
com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la
bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a
Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de
posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah!
Quina festa de primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah!
Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!
Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes
escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i
entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu
ja ve altra vegada!... Tum! tum!
La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la
Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava
aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no
podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.
Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els
invitats no podien trigar a comparèixer.