Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre
una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir
algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.
Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada
dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les
partides de bitlles a la _Canastrella Florida_, fora d'Huneberg; les
partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la
davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels
oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després
Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de
la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la
rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada,
retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a
veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la
cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple
d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a
les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i
el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els
genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans,
lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del
timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i
deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer
refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels caçadors,
de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la
trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls
mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les
veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!
Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la
butxaca i una panera al braç.
A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb
les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall,
celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau
havia fet portar per primera vegada _Markobrunner_ el 1715, i que
després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant
l'assenyada previsió dels altres Kobus.
L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues
espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà
lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro,
afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot
contemplant-les, deia:
-Aquest _gleiszeller_ és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al
pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo.
D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats.
I aquell _steinberg_ és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se
filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's
aquí mon _forstheimer_ de l'any passat, que vaig colar amb clara
d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull
malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant
en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.
Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son
veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la
candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores;
i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant,
amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i,
a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada
amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós,
exclamant:
-Ah, ah! Ja hi som!