Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb
tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins
l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló
sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de
cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja
me'n direu el què?
Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres
obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!
I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades
d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix,
d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic
lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire
de recolliment els altres us esguarden!
Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una
altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne
el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?
Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells
companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en
anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i
ens adormim en pau en el si d'Abraham.
I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els
uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor,
que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria
de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins;
quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat
rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el
cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el
pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan
d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat,
aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és
aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el
veritable Paradís, és damunt la terra.
-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz
Kobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.
Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i
sergent de la _landwehr_ el 1814), amb sa gran levita blava, sa
perruca lligada fent _cua de rata_, sos braços llargs, ses cames
llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una
manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a
la campanya de França, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el
mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis,
badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa
posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: «si et
bellugues són capaços de plantar-te la forca a l'esquena!»
Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava
escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara
empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces
llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la caça.
De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava
a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà
grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas.
Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la
contemplació interior. S'havia tirat els gran cabells cendrosos
enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del
cel, al cim de les grans finestres.
Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant
Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però
no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l'aspecte
d'una màscara còmica.
-Apa! bevem- digué -una altra vegada! La botella encara és mig
plena.
I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. Es en aquell
moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els
crits d'entusiasme que l'acolliren:
-Ei, David!... En David és aquí!... Ja era hora! Ja ha arribat!
El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques
tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides,
comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i
somrigué dins la seva barbeta.
-Eh!... David! Ja era hora!- exclamà Kobus, tot joiós. -Si arribes a
trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t'esperem fa
mitja hora.
-En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia- féu el
vell rabí, amb to burleta.
-Hauria estat bonic!- digué Kobus tot fent-li lloc. -Vaja, pren una
cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el
nostre pastel!
-Sí!- exclamà Frederic; -però és cosa declarada impura, i no hi ha
manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les
salsitxes per a nosaltres.
-I les indigestions també- digué David rient sense fressa. -¡Quantes
vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m'ha repetit la mateixa cosa!
Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la
perruca de _cua de rata_ i les calces de vellut amb dos llaços. Tot
això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al
pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i
valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment;
i ara l'un, ara l'altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera,
per amor de la cansalada.
-Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de
les indigestions!- exclamà Kobus. -¡Com si no fos la Llei de Moisès,
qui li privés la cosa!
-Calla- interrompé David amb veu de nas -això ho dic per als que no
compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou
bona, per a un sergent de _landwehr_ que es deixa treure les botes
en una bassa d'Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els
cops de forca.
Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, i
Frederic, aixecant el dit, va fer:
-David, jo me'n revenjaré d'aquest.
Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb
els altres.
La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat
la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de
tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera
i licors.
El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz
es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa
d'Ulm, i Fritz anà a l'armari a cercar-hi una caixa de cigars.
Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta
oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:
-Ah! bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! quin gran dinar que teniu!
Tota la vila en parla.
-Xsst!- féu la vella criada.