Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt
d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les
Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb
la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i
contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot
badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses,
i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben
despert.
A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els
núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes
mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us
creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre
pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren
amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via
per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar
llurs batusses.
Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els
deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la
muntanya, refredat pels glaços que s'escolen lentament a l'ombra
dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny,
en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops
d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos,
que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al
corral.
En fi, era la primavera.
Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan
el so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa
sentir, després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va
arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb
prou feines respirava, per a oir millor.
Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una
altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera
els cortinatges blaus, i deia:
-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la
primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles
fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles
zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera
guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus,
les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de
poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la
pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't,
Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la
primavera.
Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més
pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la
jovenesa, que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és
que l'alegre Kobus en plorava, enternit.
A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre
la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres
hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota
la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com
sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i
l'arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les
parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts
per l'ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el
velló d'un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis
blaus arremangats.
Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell,
Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos,
de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix,
avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el
paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres,
voltats de blanc, que s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.
Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.
I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la
primavera, i per què això l'enternia.
Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la
cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins
la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els
fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers
la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se
silenciosament.
Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins
les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire
melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de
sol a través dels núvols grisos de l'hivern.
Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent
Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret
punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de
l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida
per conduir-lo al quarteret.
Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li
posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:
-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!
Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va
pensar: -Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès!
Es un gran original.
Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por
d'ésser detingut; però Fritz li digué:
-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.
El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de
Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla
blanca; i, a son ròdol, el pastell, els _küchlen_ empolsinats de
sucre blanc, i el _kougelhof_ de panses, endegat segons l'orde
convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven,
embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa
de marbre.
-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la
neu dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb
aquest brau bordegàs!... i, si algú ve a reclamar-lo... que vagi amb
compte!
Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot
meravellat d'aquestes coses. Els vasos s'ompliren fins dalt, i Fritz
exclamà:
-A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la
gent de bon cor!
En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure
l'hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de
parlar alt, digué solament:
-Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.
-Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?
-Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home,
senyor Kobus?
-El conec, i en responc.
-Té els papers en regla, doncs?
Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s'esblaimaven d'ira.
S'aixecà, agafà rudament l'agent pel coll, i el llançà a fora, tot
cridant:
-Això t'ensenyarà a entrar a casa d'una persona honrada la nit de
Nadal!
Després tornà a asseure's i, veient que l'hongarès tremolava:
-No tinguis por de res- li digué: -ets a casa de Fritz Kobus. Beu,
menja en pau, si vols dar-me gust.
Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al
carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit
per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l'endemà,
sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver
tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.
Foux s'esperà fins all darrer toc de la missa, i després va
retirar-se; l'hongarés, que no era altre que Iòsef, va partir dret,
i mai més no es parlà d'aquesta feta.
El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la
primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a
la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell
havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig
de sol.
D'aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època,
tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia
com a un germà.
Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic
l'hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el
contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d'arquet aixecà els
ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:
-Iòsef!
Aleshores l'hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que
mostrava les seves dents blanques i dient:
-Ja ho veus! no t'oblido: la primera cançó de l'alosa és per a tu!
-Sí... tot i que ja és la desena anyada!- exclamà Kobus.
S'agafaren les mans i s'esguardaren, amb els ulls plens de
llàgrimes.
I, com que els altres dos s'esperaven greument, Fritz esclatà en una
riallada i digué:
-Iòsef, dóna'm els meus pantalons.
Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.
-Això és per a vosaltres- digué a Koppel i a Andrés. -Podeu anar a
dinar als _Tres Colomins_. Iòsef dinarà amb mi.
Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:
-Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?
-No, Kobus.
-Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada.
Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera
ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!
-Me n'aniré de seguida, doncs- digué Iòsef.
-Sí, company; però no t'oblidis del migdia.
L'hongarès i sos dos camarades davallaren l'escala; i Fritz,
esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de
satisfacció:
-Bé, Katel: veu's aquí la primavera. Farem una festassa. Però
espera't una mica: comencem per invitar els amics.
I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:
-Ludwig! Ludwig!
Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor
Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l'aigua
de neu. S'aturà, amb el nas en l'aire.
-Puja!-, li cridà Kobus.
El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra,
gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.
-Avant!... Escolta! Té: primer de tot aquí tens dos _groschen_.
Ludwig prengué els dos _groschen_ i els enfonsà dins la butxaca de
ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir:
-Molt bé!
-Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat
d'Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, a _l'hostal de la
Cigonya_: m'entens?
Ludwig inclinà bruscament la testa.
-Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.
-Sí, senyor Kobus.
-Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li
diguis que l'espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara
cuita!
El brivall baixà l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la
finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer
fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada
seguia esperant.
-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al
mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha
coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és
que tot sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de
pujar les botelles: així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina.
Però espavila't, perquè estic segur que el professor Speck i tots
els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els
millors requisits.