-Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà
ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs
anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels
camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent
dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els
tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran
Cérvol, a fer algunes partides de _youker_ o de _rams_ amb els que
s'escaiguin de trobar-s'hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs
l'home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus
calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita
aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions
industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te
que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera
teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un
gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó
declara que l'accident que colpeix l'home i el que colpeix la bèstia
són el mateix accident; que la mort de l'un és la mateixa mort que
la de l'altre, i que tots dos tenen el mateix alè!... ja que és així
-pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d'aprofitar-nos de nostre
alè mentre ens és concedit d'alenar.
Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la
regla que s'havia marcat a l'avançada: sa vella criada Katel, la
millor cuinera d'Huneburg, li serví sempre ells talls que més li
plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millor
_choucroute_, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor
vi del país; consumí regularment una cinquena de xops de _bockbier_
a la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix
diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides de
_Youker_ i de _rams_ tan aviat amb l'un com amb l'altre.
Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots
sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els
tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos
acabava d'ésser nomenat capità d'hússars per son coratge; que Frantz
Sépel acabava d'inventar una màquina per a filar el cànem a meitat
de preu; que Petrus acabava d'aconseguir una càtedra de metafísica a
Munic, que Nickel Bischof acabava d'ésser condecorat amb l'orde del
Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s'alegrava i deia: -Ara
veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i
cames per servar mos béns; els altres fan invencions per
aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per
escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic
tediosot... Ah! ah! ah!... bons minyons!
I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins
a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una
riallada que no s'acabava mai més.
Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat,
Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement
perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta;
estava franc de tots els neguits de la família com a solter que
havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava;
era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural
i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.
Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense
treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de
casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja
us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut
consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones
mares de família que de mes en mes i d'any en any havien assajat
d'atreure'l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de
Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat
d'aquesta universal conspiració.
Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de
matrimonis que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí
s'acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor
estava compromesa en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus
estimava molt el vell David: l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de
la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau,
son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i
cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles
cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar
dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de
la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més petit, a
la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els
fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.
Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de
Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia
plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del
vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa,
el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son
vell capot verdosenc, d'ample coll greixós que li pujava fins a
cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la
samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges
negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d'un mànec
d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta
figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi
d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que el
veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el
gest i la veu del vell rabí:
-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar
el meu _kirschenwasser._
Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no
passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se
l'un sense l'altre.
El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire
grotesc i salmejant:
-Calavera... calavera!... No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el
mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els
genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat
l'esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava
conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de
les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l'home
millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan
belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li
assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.
Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven
plegats a pendre un vas de _kirschenwasser_, que el vell rabí no
menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels
afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De
vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats
bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí,
l'estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos
dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però
abusava de la seva amistat volent casar-lo.
Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant
d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen
sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona
intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just
estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la
conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del
vell rabí agafava un tarannà somniós, després s'animava de sobte amb
un estrany reflex, i ell exclamava:
-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una
dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta
vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo
davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la
finestra i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc
de veure-us, senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès,
m'aturo, i li contesto somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David
Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no,
això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu
aquestes coses!» I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després,
és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com
la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí,
animant-se cada vegada més.
Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap,
i cridava:
-Ja rius!... sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això?
Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?
-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la
resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a
casar?
-Si.
-Ah! bé, és la vint-i-tres...
-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?
-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria
casar-me per dar-te gust, però, saps...
Aleshores el vell rabí s'arborava.
-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa
sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees
extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz
Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors
partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o
quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs:
«-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em
convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas
rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!
Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.
-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i
gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure,
el que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a
riure d'aquesta manera?
I, aturant-se:
-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de
riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una
vegada, una sola vegada en ta vida?
-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i
buidem, encara, un vaset d'aquest _kirsch_ carregat d'anys.
-Que aquest _kirschenwasser_ em sigui metzina- deia el vell rabí,
molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera
de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!
I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:
-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!
-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades
de plaer: -demà tornaràs.
-Mai més!
-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.
El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa
barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella
a l'armari, i es deia:
-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que
m'has dat!
L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus;
tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la
vetlla, no se'n feia més cabal.