Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz
Kobus, son fill, veient-se al cap d'una bella casa de la plaça de
les Acàcies, d'una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d'un bé de
Déu d'escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves
llàgrimes, i es digué amb l'Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot
és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la
terra? L'una generació passa i l'altra ve: el sol s'aixeca i es pon
avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn;
els rius van a la mar, i la mar no se n'emplena; totes les coses
treballen més que l'home no arribarà a dir; l'ull no és mai saciat
de veure ni l'orella d'oir; hom oblida les coses passades, hom
oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar... per no haver
de fer-se cap retret.
Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.