L'àrida calma ondula com un immens desert.
El sol, a frec de terra, com borralló s'hi pert.
El cel fulgura plàcit: s'estén per l'infinit
com nítida llacuna de cignes blancs. La nit
assotja avidament darrera les Agudes.
La lluna plena surt d'afraus inconegudes
y gesticula immòvil, sanguinolenta d'ira.
D'uns carboners apunta, cingles avall, la pira.
En la monotonia dels rasos hi pasturen
les solitàries vaques: de tant en tant s'aturen
y exhalen un bruel de cara a l'establia
llunyana. D'una boira minúscula's desnia
la tremolor. De cabres, ovelles y crestats
alhora s'acorruen per entre els espadats
pacífiques remades. La polsaguera immonda
ab sa farum de llana la comarcada inonda.
Y, en mitg del remolí, brassegen els pastors,
y xiulen de les fones els rocs udoladors
qui a voltes cama-trenquen o escapsen qualque banya
ja consentida. Aborden ab alegria estranya
de subaltern els cans d'atura mal-carats.
Mes per demunt l'insòlita negror dels espadats
y de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
Y les remades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregón arriven soptadament al net.
El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna
s'ha tota esblanquehit y perfilat com una
donzella a qui l'edat torna gentil, prudent.
Y la corona tot l'estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja'l remat es a dins. La porta s'ha tencat
y pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.
**Cinegètiques**
Contemplant el cider
Oh placidesa de romandre
en la barraca, ab l'escopeta
disposta sempre en la mà dreta,
y en l'altra mà, caient de mandra
qualque volum d'André Chenier!
Sempre a l'aguait, quatre o cinch hores,
la vista erranta per les vores
y per les branques del cider,
l'aurella atenta a la cridòria
dels gaigs! La flauta d'una merla,
de tan propera, fa estremir.
Un espetec canta victòria...
Tomba una griba qui s'esberla
de caure, ubèrrima, al camí.
**Guatlla captiva**
Canta la guatlla blat-segat
per entre el ségal. Y peona
balandrejant-se. No s'adona
de que al demunt hi té'l filat
com un subtil entrenyinat
qui refregant per les espigues
fa temoregues les formigues.
Sona un botet precipitat.
De sopte una ombra li sorgeig
manotejant amenassanta.
Arrenca el vol y, ja captiva,
sent qu'una grapa l'oprimeix...
Una altra guatlla encara canta
y una altra vola fugitiva.
**Fallida**
En un mitgdia gris de tòrrida bavor,
per entre el blat-de-moro d'envidriades fulles,
ab una gran pallola comprada a un segador,
ab les ulleres fosques y ornat ab les despulles
d'una sotana esquàlida, passa el Sr. Rector,
vers els rostolls qui marquen la ratlla dels amprius.
Ja dins l'amagatall, aclama les perdius
ab les polifonies d'un escotxinador.
Ja un perdigot respòn, de zel adalerat.
D'una volada 's llensa al mitj del blat segat
y, al cim d'un còdol, guaita escotxinant rebent.
El bon Rector somriu de goig infantilment
y quan repara qu'es propicia l'ocasió,
el perdigot ja vola vers un parany millor.
**Els serradors**
Les rabassudes aixes, l'escardalenca serra
y les destrals de mànec d'alzina esbelt y llís
en escampall de fi de festa son per terra.
Y sura un grat perfum de llenya voladís.
Y l'herba de la prada grogueja del aixut
clapada arreu ab cercles d'una foguera estinta.
Del xarracar monòton afina l'atrahut.
Entre les vores passa el riu com una cinta.
Els serradors aixequen rectangulars pilons
de llates y quadrats, de posts y de taulons.
La gràcia de les corves qui omplien la boscúria,
les saves ab l'empenta del vi d'una centúria,
tot dorm en els anònims pilons acurullats,
de geomètrics caires y sostres alternats.
**El molí**
**I.**
Tot el molí trontolla del aigua qui, brunzenta,
fa rodolâ'l ciclopi rodet de cor d'alzina.
Pel carcabar xocant ab esplosió argentina,
s'escorra per les negres llambordes opulenta.
Y roda al seu impuls l'oculta ferramenta
ab infernal estrèpit. La filoseta dansa.
Brunz el feixuc volant qui, ben collat, descansa
en l'arbre incommovible qui tot l'impuls regenta.
De la sotana immòvil broten esquitxs de foc.
El molinê, ab ulleres, d'una altra mola pica
els reguerols simètrics, més obstinat que'l roc.
Al marc d'un finestrò un vidre fès repica.
Y en un prestatge salten, ab folla tremolor,
sis plats, una sopera, dos cantis y'l porró.
**II.**
Y'l moliner, deixant la tasca pacienta,
aboca altra quartera de blat a la tramuja,
de blat lluent y fresc com un varal de pluja
qui's fon al xuclador del canalot. Rebenta,
la mola se'l ne du y, ab una giravolta,
l'escampa sota seu, frenètica el tritura
y raja el blat d'avans, tornat farina pura,
entre el xerricament d'una eternal absolta.
El moliner linfàtic, per escalfar la sang,
enfonsa arràn d'aixella el bras a la farina
y'n treu una grapada y escampa la polsina
y, emblanquinat, sorgeix com un atleta. Blanc
té'l borrissol dels brassos, les celles y la testa...
Per tot sembla que hi hagi passat una congesta.
**III.**
Y semblen les trenyines subtils carmells de glas.
Tots els relleus son blancs. Nevades son les tanques.
Els sacs traspuen pols. Y les parets son blanques
demunt la sutzetat del fum qu'hei ha romàs.
La molinera té nevat el prim del nas.
Y duu'ls cabells albins com una cortesana.
Y té una flor de neu en cada galta blana.
Y aixeca boires pàlides ab l'aire de son pas.
La resignada cara, de perfecció, palpita.
Ressalta l'azebetge dels concirosos ulls
qui del espai anyoren la compassió infinita
y d'una vaga pena d'amor semblen remulls.
Y en les convexitats del ventre maternal
fulgura la nevada polsina d'un cimal.
**IV.**
A fora hi ha la calma, la clara transparència
ont floten els murmuris y les boirines d'or.
Dins un bassal s'esplaia, marmòria, l'opulència
dels ànecs y les oques ab monorrítmic chor.
Les sommogudes gleves qui envolten l'ampla soca
qui dels pigots fou víctima y ara ageguda cruix,
pletòrica esgarrapa la previsora lloca.
Quan troba la becada color de rosa, cluix,
y en boira escampadissa hi acuden els petits
qui trampelegen, àvits de pellucar quelcom.
Al seu entorn pululen marietes y mosquits,
cavalls-de-serp vinguts d'un amagat tocom.
Y aflotonats cimbregen, ab corpulències balbes,
els rengles de pollancres, els freixes y les albes.
**Els carboners**
Els carboners son negres com infernals titans
y en la negror dels rostres fulgura el blanc dels ulls
y una filera indòmita de dents com uns esculls.
Son mal-carats y guaiten la gent com uns infants.
En rotllo vora el plàcit remor de la foguera,
conversen del ofici tant profitós avans,
y mentres fan deu-hores calents de peus y mans,
ompla el bailet dos cantis ab aigua de riera.
Al arrivar la nit, se'n van a la barraca
y, aflotonats demunt el jas de la fullaca,
furtivament contemplen el poble llunyedà,
y quiscún d'ells hi troba sa dèbil llumaneta.
Y pensen en la dona qui'ls té la roba neta
y'ls hi ofereix les dolses primícies del quintar.
## Poema
> Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta.
>
> Dante.
**Preludi**
(Parla el poeta:)
Mirant el bosc ab persistència
m'esdevé'l temps eternitat
y se'm transforma l'existència
en un llarc somni improvisat.
Y tot jo quedo obsessionat:
el bosc se'm torna pròpia essència
y de mon jo la conciència
se fon dins l'ampla immensitat.
Y veig els arbres per dins meu,
y les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra,
veig els cimals sota la neu.
Y al fons de tot m'hi veig a mi
guaitant dins meu el bosc lluhir.
**Génessi**
Plau-me vagar per la boscúria sol,
lluny de poblat y fora de camí,
obrint-me jo mateix un corriol
qui's tanca apenes ha servit per mi.
Car la mare natura es indulgent
y als qui la cerquen al filial orgull,
lluminosa se'ls fa a l'enteniment
y'ls deixa el cor de casta unció remull.
No hi van aixís els homens de ciutat
qui sols la cerquen per fressats camins.
Mes tampoc se'ls hi mostren la vritat
y la bellesa qu'hi reposen dins.
No hi he sentit pas mai l'isolament
de la boscúria en els secrets obscurs,
no mes aquell suau deseiximent
de les ciutats y dels negocis llurs.
Car la selva no es com un cementir
ont regna el xuclament de la buidor.
Es com el verb de misteriós respir
ont de l'essència impera l'atracció.
¡Oh de la selva concepció integral!
La terra, en un excés de plenitut,
al foc de la paraula divinal
esbategà en l'immensa solitut.
Y d'ones ab concèntrics remolins,
de les arrels l'enigma sorprengué.
Y's prodigà com els ciclons marins
de troncs variats en abundós planter.
Y'ls troncs, ab llur empenta de gegants,
s'allargaren en branques y rebrots,
subtilisant-se en fulles elegants
qui s'agitaven trèmoles com mots.
Y'ls mots se desprengueren a la fi,
d'ales vibràtils en voluble estol,
y per volta primera s'estremí
l'espai al ritme de llur màgic vol.
D'aleshores que'l bosc purificant
xucla de terra el delicat perfum,
y té pels cors son admirable encant
y pels esguarts sa misteriosa llum.
**Oriental**
Com una eterna emanació de Brahma
Aditi fecondíssima's dilata
y en l'anorreament de son nirvana
de Surga beu en la soperba tassa.
Sa pell morena que Savitri imflama
prompte adquireix tonalitats daurades
y'ls bells Maruts en son halè cavalquen
y en sos replecs s'oculten els Rakchases.
Y Aditi jau en sa nuesa plàcida
que vetlla dia y nit Varuna casta,
y a cada part es més feconda mare
y aumenta ensemps de plenituts y gràcia.
N'es tan replena de vital ufana
que de sos pits torrents de llet regalen
y en el mar de sa llet esdevé blanca
y corpulències tropicals s'hi banyen.
En la magnificència sobirana
de sos cabells qui tomben en cascates
nien reptils y aucells de totes castes
y dels Asures les legions s'hi encalsen.
Y Brahma's mira en la nuesa plàcida
de la feconda Aditi, car n'es pare,
y troba l'unitat en el nirvana
de ses emanacions multiplicades.
Y s'estremeix de complascència tanta
que vibra l'univers en ses entranyes
com al fugir, d'un llargandaix, la mare,
vibren els pits sota la tela blanca.
El més potent y filosop dels ratges
es una bolva del respir de Brahma
qui en els cabells d'Atili al emboscar-se,
se pert de nou dins l'unitat sagrada.
## Pagana
**I.**
La forsa y la bellesa
lluytant engendren el dalè;
la forsa luxuriant ab la mirada opresa
y la bellesa ab un perfum serè.
Els faunes son la forsa
de les arrels y'ls troncs, brutal,
qui plora regalims de sava per l'escorsa
ab un deliqui horriblement sensual.
Les nimfes son la gràcia
dels papellons multicolors
qui, mentres al etern voler de Zeus plàcia,
coronaràn les testes dels Amors.
Els faunes son l'imatge
dels grans penyals abonyegats
qui, reclinant-se al pit de la terra selvatge,
coven de llops cataus inesplorats.
Les nimfes son les blanques,
flonges escumes de les deus
y'ls cèfirs indiscrets qui amanyaguen les branques
ab un eròtic xiuxiuetg de veus.
Els faunes son el signe
del mascle etern, l'indòmit boc,
ab els llavis humits d'una bromera indigna
qui'ls regalima com retràctil moc.
Les nimfes somrosades
son l'etern femení, bell y caigut,
y brillen en l'espai, soltes y arrahimades,
ab un engronxament de lassitut.
Els faunes luxuriosos
cerquen les nimfes incitants
y perseguint-les folls s'hi arrapen llefiscosos,
afalagant-les ab grolleres mans.
Del bosc les maravelles
son el palau de l'inquietut
y, de l'orgia als crits, ressonen totes elles
com la sonora caixa d'un llahut.
**II.**
Morta decau la festa
tombant dels faunes bicornuts
al pes de la disbauxa la maliciosa testa,
closos els llavis de gatzara muts.
Y dins la calma augusta
la flauta sona del gran Pan
ab una entonació melòdica y robusta.
La fidel Echo vibra al ressò del cant.
Y dura l'armonia
fins qu'un orgíac baladretg
trenca la nova calma al culminar mitgdia.
De Dionisos passa el festiu cortetg.
Y resta Pan, sospesa
la sacra flauta encara als dits,
boca-badat y erranta la vista ab la palesa
recansa d'Echo de granítics pits.
Y quan se fon, perduda,
la delirant profanació,
declina el jorn esplèndit, y'l bosc, com una druda,
sinistrement espia en la foscor.
**III.**
Declina el jorn magnífic
y ab el cap-vespre adolescent
passen lleugeres cabres, seguint el boc prolífic
qui flaira el rastre ab sensual esment.
Y Príap va al darrera,
d'àuries abelles coronat,
arràn de gola ab una monòtona ranera,
y ab el gran nas de plètora morat.
Feixuc com una garba
segueix darrera, emperesit,
en cada roc minúscul sotraguejant la barba
demunt la pètria ostentació del pit.
Enlaira, oscada y nua,
com un trofeu amenassant la fals,
quan s'entreté, cansada, la sedejant corrua,
avans d'empendre novament l'encals.
Vers l'ombra qui convida
cabriolejant fuig el remat.
Ab un gran gest d'imperi, la druda malehida
mostra son jas soperbament parat.
**IV.**
Y mentres en la calma de l'humitat nocturna
s'hi dilueix la tèbia frisansa sexual,
del cel presideix Hècate, severa y taciturna,
de la vetusta maga l'evocació espectral.
Devalla fins al antre del ignorat coval
y aspecta la cruenta labor del malefici
y, trepitjant la víctima tombada en sacrifici,
sospesa les entranyes ab fruició letal.
Y mentres en la calma de l'humitat nocturna
s'hi dilueix la febra del goig generador,
del cel presideix Hècate com sideral espurna.
Y, en tant que d'ella aparta l'eròtica remor,
dels grans udols agònics la tràgica estridència
ab un somrís acull de freda complacència.
## Cicle forestal
**Síntesi**
Oh anònimes llegendes d'aroma mitgeval
qui en vostre detallisme senzill y pintoresc,
tancaveu l'aspra essència d'un món cavalleresc
amic de les tenebres, devot de l'ideal!
Quelcom de primitiu, quelcom de sepulcral
nodria aquell món mitg romànic, mitg tudesc
ornat ab l'ignocència, la nuditat d'un fresc,
o ab la feixuga pompa d'antic castell feudal.
Creixia per demunt del burc la catedral
com una aspiració magnànima y subtil.
Floria en els vestits la joia de l'abril
entorn de la severa caputxa monacal.
Baixaven del recòndit imperi del Sant Graal
els cavallers invictes de cara jovenil.
Planava la feixuga pahura del any mil
com una esgarrifansa de l'ànima immortal.
Per l'obrador petit bregava el menestral,
somreia l'infantina dins un ambent de mesc,
trincaven en la sala les copes del refresc,
temien les corones l'enuig pontifical.
Ab prèdiques omplien la plassa rectoral
els frares del Roser, de pur catalanesc.
Aparellats trescaven els fills de Sant Francesc
y s'estremia el born del gran combat campal.
D'eix món policromat la nota desigual
clamava ab estridències de sana joventut
qui s'agitava sota la gran decrepitut
de la boscúria excelsa, d'imperi universal.
Dins els feréstecs àmbits del temple forestal
creixien les hermites flairoses de virtut
y de la creu de terme fugia esma-perdut
el gran estol macàbric de l'esperit del mal.
**Els penitents**
Dins la caverna al bosc perduda
fan penitència els penitents.
Els baixa un àngel la beguda.
Pugen a Deu llurs pensaments.
Un cap de mort es llur breviari
ont hi contemplen fit a fit
el geroglífic llegendari
per la meteixa mort escrit.
Humils enfonsen mans y rostre
de l'aspra terra dins el fanc
y de la cova fins el sostre
esquitxs arriven de llur sang.
Els llops els donen el bon dia
y les guineus la santa nit
y cada aucell els hi aparia
ab una brossa el jas del llit.
Dins la caverna solitària
fan penitència els penitents,
y a Deu endressen llur pregària
enamorats y macilents.
Parlen no mes qu'ab llur presència.
Llur pell ja sembla un pergamí
ab les grogors de l'abstinència,
ab les arrugues del patir.
Ja no s'arrapen voluptuosos
els ulls aixuts de tant plorar:
son transparents y lluminosos
de la claror qu'a dins hi ha.
Treuen llurs galtes la florida
d'una recòndita vesllum
qui mostra be no es estingida
la flama interna que'ls consum.
En la boscúria centenària
fan penitència els penitents
y ab la virtut de llur pregària
deixen els boscos ignoscents.
## Trilogia femenina
**I. Fades**
Quan l'apacible aubada entre les fulles
allarga els dits qui en la buidor tremolen
y enriqueix la boscúria endormiscada,
ab els detalls de la policromia,
floreixen dins el benestar dels àmbits
imperceptibles vibracions eròtiques
y, ab un esboirament mes atractívol
que la meteixa realitat, somriuen
boscúria enllà les temptadores fades.
¡Oh les tímides fades! Son la gebra,
son la neu, son el glas, son la blancura,
feta carn impalpable y somrosada.
Floten llurs trenes indolents y mostren
l'aurífic guspiretg de les espigues,
de la rosada matutina l'iris.
Tenen l'esguart d'unes blavors estranyes,
com les del cel, enlluernadores, pures,
com les dels gorcs, hipòcrites, sinistres.
Els llavis son com pètals de rosella
de tant vermells, tan delicats y trèmols.
Y s'arquegen llurs brassos selectissims
com d'una gerra cenyidores anses.
Y son els pits com dues fonts de nèctar
qui degoten suaument. Les papellones
hi volen al entorn enlleminides
formant com una boira escabellada
qui de les fades la cintura oculta
deixant veure no mes l'esquisidesa
d'uns peus rosats qui demunt l'herba floten.
¡Oh les trèmoles filles de l'aubada,
netes del sol, amigues de l'escuma,
qui dominen la selva ab la potència
de llur gran timidesa femenina!
Es llur potència llur meteixa gràcia,
y aquella carn tant lluminosa y buida,
y aquell halè tant fresc, tant aromàtic,
y aquell mirar darrera un vel de llàgrimes.
¡Oh'l foc de llur presència! Elles, les tímides,
les qui d'una ombra, esporuguides, fugen,
encisen els pastors de cor de roca
y ab llurs peuets trepitgen els gaiatos
y de tocar en el floviol aprenen
a frec meteix dels babejosos llavis...
Y'ls braus pastors de cor de roca obliden
els remats llurs y el jas de llurs barraques
y apedreguen irats el gos d'atura
per que, fidel, no'ls hi seguesca els passos
quan ells segueixen, bosc endins, les fades.
**II. Les bruixes**
Al punt de mitja-nit l'espai s'ompla de bruixes
ab els esguarts, de sòn vermells com les maduixes
passat el Juny. Sorgeixen del fons de les esquerdes
de penjarells vestint com de trenyines verdes.
Y ab els cabells humits dansen al clar de lluna,
ab els cabells anèmics com algues de llacuna.
Vora els camins deserts s'arremolinen llordes
y un esvalot retruny de riallades sordes
qui als vianants esglaien. S'encalsen afollades
rostos avall, cercant les aigues encalmades
dels gorcs, d'ont a les vores, horribles se despullen.
Ab quin deliqui's gronxen! Ab quin platxeri's mullen!
De ventre amunt sobrixen, folgant per les onades,
les filles de la lluna. Son velles y xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàlic d'unes fulgors felines.
Y'ls pits els hi sacsegen, a cada sotregada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps, apunta sota la pell negra y tivanta.
El nas inverossímil, ressec. La fas penjanta.
Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortint de l'ample gola com una llarga espina.
¡Oh les malignes bruixes, frenètiques y velles,
qui en la foscor s'empaiten ab bots y tamborelles!
Al vianant aborden com una allau canina
ab els unglots fendent la boira vespertina.
Y'l vianant poruc no sab si's pampelluguen
sos ulls esbadocats o si les bruixes juguen.
¡Les bruixes! la potència de l'ombra taciturna,
l'esgarrifansa tètrica qui ab ales d'au nocturna
se llensa al cor del home, deixant-hi la basarda...
Bell punt l'aubada nova discretament esguarda,
s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
y dins les més petites esquerdes de les soques
baumades, ont hi tenen, quiscuna, jas y estable
y alquímies, ont aprenen de llur compare el diable
y ont passen el sant día barbotejant rebeques
o immòvils y callades com rengle de xibeques.
**III. Les paitides**
¡Oh les paitides decadentes
flor de l'escuma capvespral
qui de les tardes macilentes
decoren l'urna sepulcral!
Brollen de l'aigua qui destila
pels fontinyols a regalims.
Tenen l'aroma de l'argila
y la mirada dels abims.
Son glacials y son malaltes
d'un excessiu esllanguiment.
La palidesa de llurs galtes
beu l'humitat del firmament.
Son porcellanes transparentes
d'un tò verdós y esgroguehit,
les qui salmegen, displicentes,
ab un remor indefinit.
La cabellera els baixa llisa
sumisament y llargament,
y les perllonga y feminisa
y les poleix complidament.
Llur cara es fina y estirada.
Al coll esbelt y nacarat
de cada orella l'arrecada
devotament li fa costat.
Deliquescents estalactites,
pengen els pits en la buidor
y de rosades infinites
ploren els fils ab tremolor.
Y encar oscila a cada banda
un bras llarguíssim y desprès
com penjarella de garlanda
qu'ha descenyida el propi pes.
Y les falgueres les coronen
y'ls arrelams desconeguts
les amanyaguen y apetonen
com uns tentacles diminuts.
Mes dels bassals la transparència
deixa entreveure ab art subtil
d'aquelles formes l'excel·lència
com una qua de reptil
qui, en espiral recargolada,
palpa, lasciva, les parets
fins encauar-se en l'irisada
gruixa de llim y de palets.
¡Oh les paitides decadentes
d'un hibridisme esdevingut,
ombres qui lluen macilentes
del jorn qui fina en la quietut!
Son la florida malaltissa
d'un estrabisme germinal,
son d'un inquiet cervell qui frissa
la sospirada vertical.
**El diable**
El diable de la selva es vert
y cap-viu com un llargandaix.
Escanya l'aucellet qui naix.
Amoixa l'escorsó llibert.
Espia, arrupit y despert,
y mormora de baix en baix.
Trevalla més que cap bastaix,
mes dins de la selva s'hi pert.
Escomet a les porcairoles
y entabana els joves pastors.
Es amic de les xerinoles.
Ressegueix les festes majors.
Tasta el pa moresc y'l vi vert,
mes dins de la selva s'hi pert.
## Cristiana
**I.**
Magnifica al Senyor la gran boscúria
obrint-se com un temple gegantí
ornat ab els trofeus de la vellúria
y'ls emblemes ocults de l'avenir.
Els vents qui hi passen ab callada fúria
les orgues ideals fan estremir
y plana llur feréstega cantúria,
mística y sòbria com un res llatí.
Y dels troncs les honrades fesomies
somriuen al fullatge de les voltes
d'ont pengen irisades tremolors
qui en la infinita suavitat dels dies
ab les bolves de llum brillen revoltes
formant alegories de colors.
**II.**
Magnifica al Senyor la gran boscúria
en espirals de místiques olors,
perdent-se tota feminal luxúria
de l'incorrupta llenya ab les sentors.
No es el plaer qui enganyador convida;
es Deu qui hi parla car l'instint regeix.
Per xo la selva es una font de vida
que cap concupiscència enterboleix.
Per xo en eterna joventut perdura
y esdevé mare, conservant-se pura,
y ses amors son castes y fecondes.
Deu, qui ho fa tot ab ordre y ab mesura,
posà de l'equilibri la dolsura
als brots mès alts y a les arrels més fondes.
**III.**
Magnifica al Senyor la gran boscúria
car del Senyor les maravelles canta
ab les notes vibrants de la cantúria,
del ritme intern ab l'armonia santa.
Canta el poder qui en ses arrels traspua,
la bellesa qui engendra sa armonia,
l'amor qui alades multituts congria,
la Trinitat que en símbols perpetua.
De la natura en el castíssim pit,
sembla talment una esmeragda fina
reflectint les blavors de l'infinit.
Y'l Senyor s'hi enmiralla embadalit
y al home de ciutat li crida: --¡Vina!--
Y frega l'esmeragda ab el seu dit.
## Les grans desolacións de la natura
**I.**
Dins la blavor tranquila
d'un cel immaculat
al flanc de l'espadat
una turgència oscila.
Y tomba ab cruixedera
de faigs, y, feta allau,
com un ossari ajau
la gran verdor primera.
Mes, com flexibles joncs,
sobrixen dels grans troncs
caiguts y recoberts
de seca molsa grisa,
els tanys de pàlits verts
y d'alba tija llisa.
**II.**
La selva milenària s'es cremada.
Ni un tronc en peu les flames han deixat.
Talment l'ira divina hi es passada
en el corcer de l'impetuositat.
S'aixeca la sinistra fumerada
de les runes que'l foc ha respectat
en espirals de freda magestat
encresponant el blau de l'estelada.
El sol vetlla l'horror d'aquelles cendres
ab una llum qui aumenta llur tristura.
Mes sota el càstic qui, fatal engendre's,
y que'ls pagesos miren ab pahura,
al cor meteix d'aquella terra dura,
s'infla el llevat de les boscúries tendres.
**III.**