y tomben els pollancres en comunal estiva,
vora els camins blanqueja la fusta encara viva
y cremen les alzines en el fumós altar.
¡Oh bosc! t'es arrivada la mort definitiva.
Prou els abets la senten, impàvits, avensar,
ab una involuntària compassiò aflictiva
vers la fageda tímida que veuen tremolar.
De ton sagrat misteri s'haurà perdut l'encís
y esdevindrà la serra com un sepulcre llis,
y'l sol, ab un esclat de venjatiu menyspreu,
demunt les teves soques proclamarà la guerra,
y estroncarà les fonts y assolarà la terra
y aixafarà l'humana copdicia sota el peu.
## Excelsior
**Comiat**
**I.**
Adeu, Montanya d'Amethystes
y de les màgiques virtuts!
De tos fondals inconeguts
n'he tret primícies noucentistes.
Mes ja fulguren dèbils, tristes,
les acavalles de mon cant.
Per tos secrets, mercadejant,
planen copdícies jamai vistes.
Tota'm penetres cor endins.
Y mos confins son tos confins.
Y tot mon cor batega ab tu.
Y ab tes fulgors mon esguart lluu.
Mes a la fí la visió mor,
feta un indigne grapat d'or.
**II.**
¡Adeu eternament, Montanya mia!
Ja no seré per tu lo que soc ara.
Darrera un dia empeny un altre dia.
Mai mes la veu del cor tindré tant clara.
Y es que del temps l'intemperansa avara
ja en mi llunyanes senectuts congria.
Y es que dins la meteixa poesia
batega forta la mudansa encara.
¡Adeu eternament! La joventut
te deixo com macàbrica penyora.
Al esborrar-te avui de mon escut,
mon cor fidel com un infant t'anyora.
M'empeny d'una aura nova el dols embat.
¡Siga, oh Montseny, com era ab tu, sortat!
**III.**
¡Oh Beatriu eterna! ¡Oh poesia santa!
De la natura deixo el cercle, y, admirat,
te trovo com un àngel de clara llum ornat
qui espera, dret encara, al vianant qui canta.
Volem a un altre cercle. Fulgura esmeragdina
com una estrella pàlida la porta qu'he deixat.
Ja se'ns-e'n obra un altra com un rubí ensagnat
qui tanca el cercle màgic d'una ciutat llatina.
Y encar per les altures llampega transparent
y rutilant y blanca de perles y diamants,
la porta del gran cercle de la ciutat futura.
¡Oh Beatriu eterna! fins a tos peus d'argent
en súplica s'allarguen les meves dues mans
y ton esguart benèvol sobre mon cap s'atura.