Demunt ta pell daurada com antiquíssim bloc,
tes galtes purpurines hi dansen ab el xoc
dels gallarets qui taquen l'ocre estrident dels blats.
Els negres azabetges dels ulls, com tos bonics
fulguren, ab irònic somriure complascent,
o com un gorc s'aturen devant l'encalmament
dels horitzons diàfans o dels recorts antics.
Ton pit, sota la gràcia del gipò vell, segur
de la secreta calma del seny qui's dressa fort,
ritmicament s'exalta desafiant la mort
qui l'ànima rosega de cada fruit madur.
Tos brassos qui s'allarguen, freturen abrassar,
ab una esgarrifansa de voluptat als dits,
les conegudes testes de tos infants petits,
les pròdigues cullites del afanyat quintar.
Y ta cintura es grossa com centenari tronc
esbadiat en branques y carregat de fruits
qui no han deixat dins l'ample fullatge gaires buits
--¡oh tristes ciutadanes del cimbrejar de jonc!--
Ton ventre't fa endarrera, maternalment pompós,
prometedor d'innúmeres convexitats anyals;
y es com un tabernacle de tos secrets rituals
qui's manifesta al poble, sagrat, esplendorós.
El vol de tes faldilles s'aixampla fregadís.
Feixugament tremola del ritme de ton pas,
y de tos peus ampara la contorsió que hi fas
quan quiscún d'ells t'aguanta com un carreu macís.
Y sembles una Mare de Deu omnipotent
de la dolsor que versa la gràcia de tos mots.
Y ets com la providència dels fills y dels nebots
y dels fiols qui't miren ab sant encantament.
Y ets tota tu solemne del fill que dus al bras
com un trofeu simbòlic de ta vital passió.
Y triomfanta petges els camps la tardor
y't sents talment senyora majora dins el mas.
¡Salut, oh masovera del viure virolat,
qui ets l'esca de la casa, la joia del marit!
Eternament fulgura sobre aqueix món neulit
com de l'antiga pàtria l'esqueix immaculat.
Son onze ja'ls bailets y quatre son les mosses.
Ells son escardalencs. Elles son totes rosses.
La mare en cada part no sembla filla d'Eva:
tres dies fa no més de llit y al quart se lleva.
L'hereu es un atleta més corpulent que'l pare.
La gran sembla germana segona de la mare.
Dos fadristerns bessons se cuiden de les terres.
Un altre es el pastor qui tresca per les serres.
Hi ha dues noies més qui van a la costura
y fan de porcairoles y creixen de cintura
y son les mainaderes qui aguanten la quitxalla
y pel bressol adoben les màrfegues de palla
y ab bruc y ginesteres, avans de la batuda,
escombren l'era càlida, y porten la beguda
als homens qui les garbes carreguen, a la feixa.
Y encara'n venen d'altres d'una faisó meteixa.
La cuina es enllosada ab rierencs y moles:
pels reguerols hi juguen quatre marrecs a boles.
Quan surten de la cort les vaques gegantines,
corra un menut darrera, fent esses y tintines,
y ab una perxa atura cada ambulant montanya,
sumisament creienta al esperó de canya.
Els més petits, descalsos, trepitgen rocs y brossa.
Tenen els ulls mitg-clucs de carn, la boca grossa.
Y mengen, ab els plats sobre el llindar, la coca,
les trumfes, l'escudella... Talment a frec de boca,
el famolenc canic els pren una mossada
de pa moresc, y ells resten boca-badats. Irada,
els renya la germana més gran, encar petita.
D'aquesta gran cadena de vides, infinita,
no més n'hi falten dues. S'obriren, dissortades,
al sol canicular, y foren assolades.
Encara no sabien l'oculta llet materna.
Les sopes y les cabres els foren dida eterna.
Son onze ja de bruns y quatre ja de rosses:
els altres qui vindràn ¿seràn bailets o mosses?
**El senyor mestre**
El senyor mestre, un ex-seminarista
curt de cabals, d'ingenis y de vista,
porta una gorra de vellut molt fosca
per ell sorgida ab elegància tosca.
Y porta un gec qui d'altra esquena encara
la conformació delata rara.
Y en la butxaca fonda un calendari
porta del any passat y un vell diari
qui ja no surt y que ningú llegia.
D'una masia va a l'altra masia
repartint als bailets, de la ciència
els rudiments y l'inesperiència,
a cambi de la sopa y la verdura
car altra menja considera impura.
Es pacífic y té la parla trista
y acala sempre, vergonyós, la vista,
y parla d'utopies, visionari,
glosant conceptes del antic diari.
Y la quitxalla de pagès se'l mira
com un espectre qui de la cadira
l'utilitat coneix, de la verdura
l'apetitosa flaira, la dolsura
de l'escudella espessa, y del Rosari
l'imperiosa tradició. Y ab vari
posat de displicència taciturna
guaiten del foc l'enjogassada espurna.
**La núvia a ciutat**
El desbocat passeig,
els llums de la ciutat,
el tràngol despietat,
provoquen ton maretg.
Esvalotada't veig
passant entre'l brugit,
de bras ab ton marit
per ofegâ'l pantetg.
Y't sembla cambiat
el món soptadament,
y't trobes diferenta
y't creus haver deixat,
molt lluny, una parenta
com tu, precisament.
**L'hermità**
Porta llosses per les nines
y medalles de llautó.
Ven estampes y joguines
y llibrets de la passió.
Arrivant dona el bon dia
part enfora del cancell.
Els infants de la masia
formiguegen vora d'ell.
Ja'ls hi mostra la capella,
recolzant-la en el llindar.
D'una cambra surt la vella.
De la cuina surt el ca.
Compareix la masovera
ab el seu menut a bras.
Ell se fa una mica enrera.
Ella avensa un altre pas.
Com un buf de tramontana
agarbulla enjogassat
les rondalles de la plana
ab les verbes de ciutat.
Ja li ven escapularis
y dos ciris benehits,
confegint-li dos rosaris
que tenia mitg-partits.
Pregunta ella ab galania
si li lleu de descansar.
Ell se n'entra a la masia
com un pare capellà.
Ja li allarguen l'ampla tassa
fins a dalt plena de ví.
Ells els conta lo que passa
per l'aplec de Sant Martí.
Ja arreplega la capella
y'ls hi dona l'adeussiau.
Del portal se'l guaiten ella
y el menut cara-babau.
Y ell s'allunya ab cortesies
aturades d'hermità
pensant noves galanies
per si un dia pot tornar.
**Mossa d'hostal**
Roja de sol y de luxúria,
brega ab les tasques y'ls aimants
y multiplica ab cega fúria
ses renoueres mans.
Tot son cabell s'aplaca enrera,
en trena vil recargolat,
com una insòlita crinera
de poltre domenyat.
Sota la roba desinvolta
com dos cadells salten els pits.
Del front convex sota la volta,
pengen dos ulls petits.
Com una indòcil vaca brava
obra els badius de bat a bat,
y, de tants palps, com una esclava
ne porta el cos macat.
De la secreta forma nua
n'ix homenívola bavor
qui dels vestits, quan ne traspua,
arrenca un tremolor.
Roja de sol per la boscúria,
roja de feina pel veinat,
com un gran àpat de luxúria
pròdigament parat,
deixa, quan passa carregada
ab el cabàs obert, curull,
com un halè de mitgdiada
o de paller remull.
**El bort**
En la planura grisa d'un cel inanimat
la còrpora's destaca d'un home estintolat.
La barretina esquàlida, com una flor vermella
li tomba colltorsada tapant-li mitja cella.
La cara es tota roja com xerigot, del ví.
Les venes s'hi cargolen com cuques de verí.
El blanc dels ulls es vitri com testos de rejola.
La boca sembla una ansa lluhenta de cassola.
Y son recargolades y fines com un tel
les grans orelles qui retallen l'ample cel.
Com una escarbotada panotxa el nas s'inclina.
S'obra el gambeto com l'escorsa d'una alzina
y ab rigidesa enquadra la llenca del tricot
y un goll inverossímil qui gairebé no pot
balandrejar-se. Freguen sobre els tormells les grenyes
d'acartronades calses. D'inútils espardenyes
embotornats sobrixen feixugament els peus.
Es el pastor qui arrenca els brassos de les creus
y les canals de fusta de cada font que troba.
Es el pastor maligne qui, ple d'astúcia, roba
sols per fer mal. Y viu d'aglans a tot estrop.
Y garroteja son mastí qui sembla un llop.
Quan veu passâ una mossa, tremola embadocat.
Quan palpa les ovelles ab l'incentiu doblat
de la carnal fretura y de la miopia,
d'un baballut rogall ab la monotonia,
retreu les delectances de son compare el bóc.
Y les ovelles entren sumisament a joc.
Quan d'un bon tret de fona cama-trencada deixa
qualque primala, el riure sa fesomia esqueixa.
Quan bromejant el criden altres pastors, fa'l sort
per amagar l'estigma original: es bort.
**Dinar de festa major**
> A N'Esteve Monegal, Pintor
La sala gran es plena de flaires y rialles.
Ab blau de la bugada, les blanques estovalles
fan ressaltar les cares vermelles y lluents
de les alegres noies, dels baladrers parents.
De les soperes puja la boira de la sopa
y tèrbola s'aplana quan ab el sostre topa.
Y dos porrons circulen, eternament curulls,
qui fan espurnejar de joia tots els ulls.
Y l'escarola brilla com d'una cornucòpia
les fragmentades corves. De la cullita pròpia
es el farcit de peres qui neden en la salsa.
L'innúmera quitxalla cinicament trasbalsa
les coses endressades fins que no'n queda un tros
sencer. Sota la taula grinyolen per un os
l'esquàlida canica y un foraster basset
y una ferotge gata, de nines ab verdet.
Y una forsuda mossa de colzes cantelluts,
rigidament cossada y de badius peluts,
bleixant d'angúnia porta la monstruosa plata
ab una llebra, com un dia la safata
ab l'ensagnada testa, la bella Salomè.
Se fon el pa de fleca a llesques sense fre.
Y encara després venen els ànecs y capons
replens de prunes seques y en abundor, segons
la tradició prescriu. Y encara ve un cabrit
esquarterat y al forn barbarament rostit.
La dringadera aumenta de gots y de coberts.
Els ulls qui no s'adormen, fulguren massa oberts.
Les galtes son lluentes del riure y del menjar.
Un pit de dona salta del giravolt que fa
quan un compare irònic de falsa rialleta,
pessiga la vehina ab la subtil palleta
d'una cadira. Xisclen les noies bojament
sota les manotades calmoses del jovent.
A un cap de taula, sòpit, el vell ubriagat
solemnement sacseja el goll embotornat.
A l'altre cap, serena, vigila la padrina.
A fora, la quitxalla molesta la pollina
o s'embutxaca fruita. Aumenta el rebombori
qui degenera prompte en bacanal desori,
quan se destapa la garrafa d'aiguardent.
El vell, desensonyant-se, reclama enteniment.
**Oda a la noucentista propietaria
del Montseny, madamisel·la
Pietat Renom**
A vos, Senyora, qui teniu dominical
poder gairebé sobre tota la gran montanya
(car vostra hisenda com horitzontal peanya,
de Rocs-Cremats s'allarga fins sota Sant Marsal)
les serres montsenyenques us fan acatament
y son per vos obertes com el Passeig de Gràcia.
Heu dit a les carenes, dominadora: --Plàcia
a mes gentils sirventes amplificar l'ambent.--
Y encara per la selva, com àgil amassona,
en un corcer trescavau, fogós, a tot galop,
ab vostre groom darrera qui, d'esma ja, esperona
com en imaginària persecució d'un llop.
Com diminuta olímpica plena d'enuig letal,
calladament rodant sobre una pols aurífica,
talment atravessaveu en un landeau, magnífica,
entre la polsaguera d'un mal cami-veinal.
Mes ara, en automòvil de rutilants metalls,
les costes embesteix la vostra perspicàcia.
Sobre el sedós coixí, darrera dels crestalls,
la vostra fas saluda com al Passeig de Gràcia.
Y passegeu el tedi subtil de l'existència,
ab una tremolor d'aristocràtic fret
y cavileu, frenètica de vostre omnipotència,
per traspassar l'obstacle darrer qui s'alsa dret.
Y en vostre esprit revolen mefistofèlics balls.
Hi dansa el nou progecte d'una ample carretera
qui, el bosc esmicolant de la montanya entera,
ab corves impossibles, us porti a Matagalls.
Llavors haurà assolida la vostra ambició
la joia faraònica de domenyar la cima
y, en vostra caretel·la d'avans airosa y prima,
podreu escalâ els núvols per veure l'horitzó.
**El vell**
Es el padrí renyaire, corcó de la galvana,
qui duu una catracòlica pagesa y ciutadana,
qui ja la barretina per rústica ha deixat
y dels senyors odia, per tradició, l'emprat
capell, y duu una gorra d'un trist color de cendra.
Es el padrí, la soca baumada: mes engendra
indefectiblement cada any un nou rebrot
qui esponerós li puja fins a abrassar-lo tot.
Es el padrí qui té les dobles a la gerra
y sab de la montanya fins l'últim palm de terra.
Es el padrí xaruc quan el mal temps l'abat:
mes quan el deixa en pau, torna entenimentat.
Es y serà rebec mentres no acluqui l'ull,
l'amo qui dirà això jo vull y això no vull.
**Mitgdiada eterna**
El sol canicular, de tropical crinera
com una serp de foc qui, sibilant, s'enarca
fa trontollâ al compàs que la cigala marca,
l'estèril solc polsós de l'ampla carretera.
A l'ombra insuficient d'esquàlida figuera
s'hi aclofa l'hostal vell ont, embrutit, descansa
el traginer colrat qui cerca delectansa
en la frescor propícia d'anònima hostalera.
Esclaten les panotxes de blat-de-moro al hort.
Pululen les alades ab musical acort.
De flaires de celler s'inonden els afores.
Les jàceres fumades se contorsionen brusques.
Y, dins l'antic rellotge monumental, les busques
fatídiques senyalen eternament dotze-hores.
Vora el sumort vilatge, la carretera dura
en corva rapidíssima soptadament se pert.
La pols, com una cendra de malvestats, el vert
dels plàtans oficials cobreix de floridura.
Sovint passen feixugues carretes grinyolant
ab un pagès darrera qui, catxassut, ostiga
els bous ab un renec. Corvada en sa fatiga,
porta una mossa un feix de llenya, murmurant.
Y quan ha sonat l'hora d'abandonar l'estudi,
inesperada esclata, com infernal preludi,
la cínica gatzara dels mal-criats bailets.
La creu de terme s'obra de rocs caixalejada.
Y el Crist escarbotat, aparta la mirada
d'aquella mena d'homes tan bestials y frets.
Com una boira passa l'enterro del albat.
Les filles de Maria porten la caixa blanca
guarnida ab campanetes cullides al veinat.
El dol, escàs y rígit, el llarc seguici tanca.
Devant, el capellà qui resa dignament.
Après, de les companyes la pàlida corrua.
Dels invisibles ciris la llumaneta nua
retalla com una ombra l'asserenat ambent.
Y encara una boirina de pols darrera el dol.
La creu de la parròquia duu penjarells de sol.
Y guaiten les poncelles obrint-se com un ull
de llàgrimes nocturnes calladament remull.
Saltironant minúscula, tritlleja la campana
soptada pel refrec de l'ànima germana.
**Tragedia lluminosa**
Sota una mitja volta ont s'hi rebat el sol,
hi ha el saferetx. Y l'aigua s'estén com un llensol
d'ondulacions molt lentes. No més qualques estones
com una pell tremola, sentint d'aquelles dones
qui renten, la caricia del foll pessigolletg.
Y tèrbola s'agita pel càlit saferetx.
Les dones son vermelles de colzes y de cara.
Tenen els ulls plorosos del vi de la gatzara,
mes implacables forguen dins l'aigua y ab enuig;
sembla, talment, que lluiten ab el llensol qui'ls fuig.
L'aigua s'ageu retuda de nou pel saferetx.
Enlleminida guaita, però, el carnal pantetg
dels pits qui sovint salten per sobre dels gipons
com d'opulent resclosa els màgics borbollons.
De sopte un bou s'acosta, atret pel remolí.
Esporuguides fugen les dones. Resta allí
el brau indòmit: guaita la gran escampadissa,
y, ab desconhort magnífic de mascle, gira al cel
els ulls de foc y exhala un perllongat bruel
qui ofega l'argentina, llunyana cridadissa.
Desprès la testa abaixa, s'acosta al rentador
y beu una glopada ab gran delectació
com si de l'aigua tèrbola cerqués en la virtut
la flamarada interna d'aquell botí perdut.
### II.
**A la masia**
Oh masia xacrosa y endolada!
si un dia fores diferent de tu,
per obra de natura transformada
tens la dolcesa de lo qu'es madur.
Ja la negror t'ha esdevingut daurada.
L'eura mitiga de ton caire el nu.
Floreixen les canals y la teulada.
A sota el ràfec l'aureneta hi duu
cavalls-de-serp y cuques argentines.
Comodament terregen les gallines
vora ta llar, profètic esperit
qui traspua de llum per tes esquerdes.
Demunt tes grogues feixes y les verdes
clapes de bosc, com elles t'ets vestit.
**Posta arbitraria**
Demunt la llar pairal
hi llengoteja el foc
qui ressegueix d'un soc
l'escorsa desigual.
A fora, esclata el xoc
suprem del temporal.
Sona confós el toc
de l'hora capvespral.
Quan les vaixelles tosques
reflexen a les fosques
el llengotetg qui mor,
la cuina llu clapada
com entre la brancada
llunyana posta d'or.
**Rebost**
Emblanquinat per dins, entrenyinat de fora,
com un convent exhala benèvola frescor.
En un recó la gerra que tapa un tovalló,
un àpat suculent fa somniâ avans d'hora.
Del embigat sospesos, graviten els pernils,
mostrant un d'ells la sana rojor d'una ferida.
Una fragància puja fins arrivâ a l'eixida,
d'un enfilall esplèndit irradiant de fils.
Una renglera innúmera de pans abonyegats
s'allarga vora el sostre. Reposen, admirats,
en un prestatge, els pots d'espessa confitura,
qui alternen ab formatges ullats, alabastrins.
Y, respirant la pols qui a flor de terra sura,
secretament dialòguen dos plàcits ratolins.
**Cambra**
Es tota emblanquinada com una cel·la y té
una finestra plena d'aufàbregues rodones.
Les aurenetes hi entren com unes papellones.
A un raig de sol fulgura un aigua-beneiter.
El llit pairal ostenta pletòric respatller
qui's dressa en la penombra discreta de l'arcova.
Y d'un armari de paret vessa la roba
una fragància antiga de boles d'aromer.
L'empostissat es net y llis. La calaixera
d'incrustacions d'ivori y d'eban ramejat,
com un altar major de poble reverbera;
guardant la palmatòria del combregar. Penjat
un vell trabuc s'empolsa. Y afinen de grogor
uns tristos goigs de Sant Isidro Llaurador.
**Porxo**
Es el raser mes dols de tota la masia.
De part de fora vistes, semblen cataus de fosca
les dues grans arcades fetes de pedra tosca.
En la pilastra una eura manyaga s'hi congria.
Esbatanat, contempla la mitgdiada augusta.
En la foscor ressalta, ja grisa, la barana
de castanyê: hi reposa l'immòvil sargantana
com una esberla fina de la meteixa fusta.
Les aurenetes volen entorn del embigat
ont tenen, de petites curull, el niu penjat.
Del ràfec qui, al devant, aeri's precipita,
despleguen les aranyes un prodigiós filat.
Y en un recó bucòlic, de testos enquadrat,
les mans sobre el gaiato, l'avi cap-blanc dormita.
**Els pallers**
Com una professó de genis tutelars
sobrixen, corpulents, de la pairal teulada
qui vora d'ells s'aplana humil y consagrada
per la fumera dels calius familiars.
Jugant a fet s'hi encalsa l'innúmera mainada.
N'arrenca un brí llarguíssim un indolent pastor
y rosegant-lo hi troba recòndita dolsor.
Per entre el boll dispersa, terreja la llocada.
Y son ventruts y guarden mitja cullita anyal.
Y una fragància deixen de palla, massa intensa.
Quan el mal temps arriva o quan l'hivern comensa,
fulguren més aurifics al mitg del temporal.
Y'l masovê'ls acata com un esclau sumís
car son per ell les torres dels murs del paradís.
**A la parella de les vaques**
Oh parella pacífica, feinera!
la vostra testa s'ofereix al jou
qui recull la penjanta barballera.
La vostra qua displicent se mou.
El vostre front triangular es dur.
Brilla l'espai, de vostres ulls endins.
Vostres badius son molt oberts y fins.
En vostres banyes una corda lluu.
El vostre llom acarenat s'adressa.
De tant llaurar, desconeixeu la pressa.
Vostres mamelles un encuny de mà
serven, ja buides. Vostra pell es neta
y gastada pel tronc de la carreta.
Sou lentes y constants en trevallar.
**Al fidelíssim ca**
Oh fidelíssim ca
qui pagues les marfugues
del amo! cinc verrugues
t'enjoien. Al lladrar,
lladres tant fort y clar
y ab tanta bonhomia,
que'l teu lladruc desnia
un sentiment humà.
Soportes la mainada,
respectes la llocada,
dormites vora el foc,
convius ab tos col·legues,
els plats de cuina fregues
y no fas nosa enlloc.
**El reial paó**
Bell paó
radiant!
ets l'encant
del pastor.
Mostra, aurífic,
ton ventall,
geroglífic
devassall.
Per ta rara
petulància,
tens encara
l'elegància
que no sent
nostra gent.
**L'horta**
Ab la bellesa d'una mare forta
qui somrient alleta sa fillada,
ubèrrima, senzilla, dilatada,
sota el camí veinal reposa l'horta.
De presseguers dolcíssims clapejada,
exhala una frescor qui reconforta
y de sos camps la gradació variada
omplena el marc de la caiguda porta.
Els corriols l'esgaien fonedissos,
els reguerols, simètrics, l'atravessen,
les verdures hi ostenten un vert sà,
els margens ben cuidats formen pedrissos,
d'ocultes deus els regalims hi vessen
y s'hi rabeja un aire casolà.
**El veinat
I.**
Oh les petites cases del minuciós veinat
quiscuna ab un paller y un forn y la cisterna
ab una corriola y un canti abonyegat
y l'era qui de boll aurífic enlluerna!
Un corriol ondula per assolir-vos totes.
Els vostres cans el pas senyalen de la gent.
Teniu panotxes y rodells sobrers de botes.
Y l'aviram pastura desvergonyidament.
Les vostres feixes son minúscules, secanes.
Demunt dels enllosats hi dormen sargantanes.
Us enjoieu alhora de malves y llorer,
de romaní, de sàlvia y d'herba caixalera.
Y alguna de vosaltres es sota la noguera
com una aucella tímida qui fuig del esparver.
**II.**
Mes quan l'hivern impera, sou totes arraulides.
Els vostres cans no saben lladrar sino ab udols.
Quan es de nit dialoguen xibeques y mussols.
Filagarsades pengen les parres consumides.
Escaina per etzar la prematura lloca.
L'antic aroma d'herbes tè flaira d'estantís.
Es groc de les juntures l'humitejat pedrís.
D'un xiprer vert no mes l'ombra fatal us toca.
Quan d'una aubada freda l'intemperansa lluu,
us enrogiu de fret lleugerament galanes.
De vostres cuines ixen flairades casolanes.
De la finestra oberta ne penja un forc madur
qui branda ab les secretes cantúries de Nadal
y ab la forana audàcia del tràngol hivernal.
## Pastorals
**El pastor**
El pastor vell sordeja del torb qui, udolador,
regolfa en les cingleres y pels cimals s'aplana.
Ab un encorvament de xacres y galvana
devalla pels dissaptes a provehî'l sarró.
El seu remat pastura tot sol per la carena,
y ell porta en la mirada la perennal visió.
Com un selvatge tímit s'amaga en un recó.
Y, endormiscant-se, aclama la vaca de llet plena.
Enfonsa la mà seca per l'àrit costellam
del gos d'atura. Parla no mes qu'ab la mainada
qui del sarró li pren, en rotllo vora el flam,
el floviol de boix, la fona ben trenada.
Y l'endemà, diumenge, se'n torna a la montanya
ab el sarró feixuc y una alegria estranya.
**Entorn del òbit**
Entorn del òbit de pollada alzina
trampelejant grinyolen els garrins
d'una rosada tremolô infantina,
blans y minúsculs com petits coixins.
Obstinats forguen, sens motiu, endins
l'humida terra qui els unglots els taca.
Llur borrissol té caires argentins.
Y quan els veu la corpulenta vaca,
maravellada, l'ample testa inclina,
y ells, aterrats, galopen bosc enllà.
La porcairola invàlida els domina
tractant-los com una ignocent joguina,
y mira els lloms flexibles llustrejar
sota l'escata de la pell albina.
**A'l bany**
Vora el bassal assoleiat
l'ànega passa atrafegada,
potes y bec d'un to daurat,
nèta com roba de bugada.
Gronxa feixuga, estarrufada,
sobre el tupit encatifat,
pomposament endiumenjada
ab son abric tornassolat.
Y les minúcies de sa prole,
sardanejant entorn la mole,
àvides forguen dins el llot.
Y, al invadir l'estany d'argent,
se deixen dur per la corrent
com unes bolves d'escardot.
**Visió tardoral**
En un decliu suavíssim, la prada, encara verda,
l'exuberància mostra de suculent pastura.
Les vaques s'hi rabegen ab l'herba a la cintura,
fregant ab les mamelles l'exuberància gerda.
Una pomera ostenta la soca ab una esquerda
del llamp, y dues branques socarrimades, mortes.
Mes son de tantes pomes les altres tres colltortes,
que besen ab les fulles els trèbols y l'userda.
Els penjarells qui branden, acurullats de pomes,
entre el fullatge brillen com ponentines bromes.
La copa's balandreja com femení ventall.
Y algunes pomes cauen com un aucell morent
qui, rodolant per l'herba, s'obra cami, talment.
Y tomben dins de l'aigua, perdent-se rec avall.
**La càndida badella**
Oh càndida badella!
com un segell sagrat
de ta nobilitat,
al front dus una estrella.
Ta vista s'esparpella
ab diafanitat.
Tremoles de novella
y saltes de bondat.
Y tens el morro encara
de llet materna moll,
que ja una dona rara
te penja arràn de coll
una feixuga esquella
¡oh càndida badella!
**Quaresma**
Pregona la naixenta primavera
un gradual allargament del dia.
Del més intim recó de l'establia
tèbia s'enlaira una remor lleugera.
El fret agònic enutjat impera
trucant a les parets de la masia.
Al voltant de la llar, tota alegria,
somriu la joia en la mirada austera.
Penja d'un mur la vella de quaresma.
El jaio, qui'l rosari mena d'esma,
s'endormisca sovint. Una vegada
se redressa no més, y, ab veu cansada,
comensa el Pare-Nostre a Sant Martí
per que les cabres puguen ben bocquir.