ont apenes dels màrgens s'hi endevina
la vertical esllabissada y fina.
Sota la neu, la col d'hivern s'aplana,
de fret cremada. Lentament camina,
ab els esclops y ab el magall feixuc.
el capellà cara-vermell. Y esbrina,
una per una, si ja treuen lluc
les cols d'hivern. Segueix el ca darrera
lladrant al bruit de la montanya entera
qui s'esmicola en vaporosa allau.
Les boires passen ab la cara molla
y per demunt la fugitiva colla
rutila en calma sempiterna el blau.
**III.**
A la capella hi es encarcarat
el Sant Patró qui ab una mà enrampada
la llàntia beneeix entrenyinada
y les tenebres, ab solemnitat.
De fret y pols y neu s'es entelat
el finestral d'agònica mirada.
A un fons de pica l'aigua hi es glassada.
La fusta cruix ab llastimós esclat.
A mitja-nit avensa la pahura
tapada ab una llarga vestidura.
Demunt l'antiga llosa abacial,
com un espectre, rígida s'atura.
Y, al parpelletg del llustre matinal,
s'enfonsa en la callada sepultura.
**Cementiri**
Oh cementiri qui sembles una horta!
tens una font qui's prodiga sumorta:
la creu de roure magnànima y forta.
A cada banda li fan companyia
com Sant Joan y la Verge Maria
dos xiprers grocs de senil melangia.
Encastellat en la gràcil carena,
brilles metàlic y fret de serena,
com la safata, deixada l'ofrena.
La simetria de tes sepultures
(blanques de cals les senzilles motllures
de les arcades severes y pures)
no com un atri de graves canonges,
mes com el plàcit jardí d'unes monges,
vol tarongers carregats de taronges.
Quan a la nit, tremolós de fretura,
passa un follet d'estrafeta figura,
plora de veure ta casta dolsura.
Y, apaibagada l'interna revolta,
per no trovar-te, poruc, fa una volta,
de compunció mormorant una absolta.
**Sant Miquel dels Barretons**
Sant Miquel
té l'hermita
prop del cel,
qui gravita
tan petita
com un niu.
Y somriu
d'infinita
complascència.
L'estridència
de la plana
sobirana
no li arriva
gaire viva.
**Goigs de la mare de deu de l'arola**
Mare de Deu de l'Arola
qui sou pura netedat!
guardeu-nos de la verola,
guardeu-nos de tot pecat.
La vostra hermita es humida
y ab flaires de bestiar.
Per l'enllosat de l'eixida
l'herba s'hi veu agambar.
Trenyines d'or l'endomassen
ab desiguals penjarells.
Les vostres llànties s'hi glassen
al caure dels oripells.
Mes Vos hi regneu contenta
com dins el rovell de l'ou,
y sou callada y lluenta
tant si fa sol com si plou.
Us posen una corona
qui llampegueja en l'altar.
Sou petiteta y rodona
com grana a punt d'espigar.
Y el vostre Infant es l'espiga
qui esqueixa el tel dels ermots.
Teniu parada botiga
de pans de cera y ex-vots.
Sou una mare pagesa
qui deixa un rastre de pa.
Us cal no mes l'arquimesa,
la ganibeta a la ma
y els xiscles de la mainada
formiguejant-vos pels peus...
¡Y us deixen abandonada
ab els tuixons y guineus!
¡Mare de Deu de l'Arola
qui sou pura netedat!
guardeu-nos de la verola,
guardeu-nos de tot pecat.
## Kronos
### I.
**Aubada relligiosa**
> A n'Iu Pasqual, Pintor
Tota callada es la natura
d'espectació. La nit es pura.
Cap a les serres de llevant.
el blau s'aprima rutilant.
Y dels pollancres la renglera
es com de monjos fila austera,
com una gran comunitat
qui surt a rebre el pare abat.
L'himne dels grills finà tot-d'una
Els tòtils son dins la llacuna.
D'un ciri ocult es cada estrella
diminut flam qui s'esparpella
entorn la lluna, solemnial
com l'enflocat ciri pasqual.
No brilla al bosc una foguera.
L'aubada apunta riallera
ab la delícia d'un somrís.
De la natura creix l'encís.
Mes dins la calma sobirana,
vibra de sopte una campana
y sona el toc de l'oració.
Passa, resant-la, un segador.
A les parets de la cofurna
truca de nou l'aura diurna
Y obren de dins. Surt el remat
a la pastura, adalerat.
Y s'inicia en la boscúria
la complicada voladúria
del aucellam qui duu als petits
cuques, aranyes y mosquits.
Y entre els repics de les esquelles
qui's balandregen com mamelles,
sobrix, puríssim, l'espignet
del floviol. L'espay es net
y de les altes serralades
baixen aurífiques riuades.
Un migradíssim rat-penat
qui trampeleja enlluernat,
cau d'un ginebre entre les pues
restant penjat de totes dues
ales pel tel. Corra el sagal,
per rematarlo, ab un parpal,
mentres el vell pastor murmura
malediccions. El gos d'atura
llensa, enigmàtic, un udol...
D'entre l'aubada surt el sol.
**Jocs de llum**
La boira baixa tapa les serres de llevant.
Del líquit sideral se'n forma un tel de nacre
qui recobreix per dins la volta rutilant
ab els irisaments d'una conquilla. Sacra
com incruent misteri, l'aubada s'esparpella.
Per entre els plecs de boira filtrant la nova llum,
s'escampa com l'aroma dels rams d'una capella
qui omplen la selva tràgica de virginal perfum.
Queden ungits de púrpura metàlica els cimals.
La boira s'encabrita com monstres ideals.
Una boirina pren tonalitats de perla,
cenyint ab la seva ombra la fràgil clariana.
Triomfa el sol després y, horitzontal esberla,
s'allarga flamejanta la blava mar llunyana.
**Cel rogent**
El cel es net com un estany d'aygua de neu
qui s'esparpella, ignot, al cim d'una montanya.
Per les collades passa lliscant el vent de Deu.
Y tot l'espai es roig d'una fadiga estranya.
Corra a ajocar-se el gall. La poltra eguina al jas.
Udolen els clivells de portes y de tanques.
S'esbotzen les finestres esbatanant-se franques.
Les teules arrencades s'engrunen pels quintars.
El cel es net com un estany d'aigua de neu.
No mes en l'angle de les serres ponentines,
s'estratifiquen llargues y rutilants boirines
que subtilisa encara, passant-hi, el vent de Deu.
El sol per una de les boires mitg-partit,
ràpidament s'enfonsa com, d'un estoc, ferit.
**Posta bèlica**
Dins una calma tràgica, la fantasmagoria
desplega l'estridència d'un gran combatnaval
ab les coloracions d'un Turner qui destria
policromats celatges d'una finor carnal.
Pomposament feixugues de l'íntima potència,
navilis son les boires, soperbament armats,
qui deixen com un doble seguici d'opulència
una fumera en l'aire y onades pels costats.
Y sobre un fons metàlic hi llampegueja el blanc
de les arboradures com esquelets-fantasmes.
Y tot l'espai tremola d'intermitents espasmes
com una mar encesa de bullidora sang.
Y el sol naufraga ab una detonació en colors
y, ab l'esplosió, el miratge soptadament cau fos.
**Posta aristocràtica**
Els núvols en garlandes lluhint tornassolats
avensen cap el sol ab fines cerimonies
petjant del hemisferi safirs y calcedonies
com belles dames y galants aparellats.
Les dames ab les testes discretament nevades,
les cares purpurines, els ulls enriolats
y'ls brassos emergint de mànegues folgades.
Els cavallers ab blanques perruques enquadrats
y ab les casaques pàlides y ab mitges d'alba seda.
Un devassall trepitgen de riques flors de lis.
Y'l sol enorgullit, ab complacència freda,
olímpic atravessa com un segón
Lluís XIV, ab la casaca de ric satí vermella
y ab el gran ceptre d'or per única parella.
**Posta bíblica**
Vers el ponent caminen les llargues nuvolades
per la planura eterna del gran desert tot blau,
com de moltons ubèrrims innúmeres remades,
com de les dotze tribus la fugitiva allau.
S'encorven els prolífics cap-pares centenaris.
S'adressen els atletes en àgils esquadrons.
Cimbregen les donzelles com delicats palmons.
Y arrenglerats ondulen pacífics dromedaris.
Una columna aurífica marca al devant la ruta.
El sol, com un decrèpit Moisès, callat escruta,
des d'un cimal, l'esplèndit país de promissió,
fins que devalla al antre d'ignota sepultura.
Son pàlit front encara tempestejant fulgura
ab l'arrogància indòmita d'un africà lleó.
**Posta litúrgica**
> Al P. Ignasi Casanovas, S.J.
Dins l'immortal basílica tomba la festa diurna.
El sol passa emblemàtic com ensenser barroc
y el rastre sideral, com fragmentada espurna,
s'es desplegat magnífic entre espirals de foc.
Dels tòtils invisibles la melodia alterna
ab el cant pla del cèfir qui passa poc a poc.
En la vesllum s'enarca, piramidal, un bloc,
com d'un abat eximi la sepultura eterna.
Y dins l'espai revolen polsines impregnades
d'olors de cera y d'oli de llànties apagades.
Y cau la fosca, lenta, com un tapís de dol.
Y brilla en l'hemisferi la lluna alabastrina
com una Santa Fas qui, pàlida, s'inclina
ab la mirada tèrbola d'un estingit gresol.
**Tremolor nocturna**
El firmament tremola d'un ofegat respir.
Els astres hi titilen com bolves d'un perfum.
Els rats-penats revolen com borrellons de fum.
Els foc-follets ondulen pel clos del cementir.
A flor de terra vibren escarbatons de llum.
Per sobre d'ells s'engronxa calladament un llir.
Les herbes totes dansen ab capritxós albir.
Envolta les masies una carnal farum.
Al fons del bosc obseden aparellades nines
de llop. A la teulada brillen fulgors felines.
Al campanar les òlives, fosforescent rosari,
el ràfec il·luminen com espectral sudari.
Y les fogueres nítides, com acerats dardells,
cenyeixen de les serres els mitgevals castells.
**Clar de lluna**
En el silenci de la nit tranquila,
ressonen els murmuris ignorats.
La lluna sobre un riu l'ombra perfila
dels boscos riberencs enllà esfumats.
Una humitat el firmament destila
qui impregna tots els sers endormiscats
y de la terra puja un baf d'argila
com de les lloses dels palaus tancats.
En l'horitzó's retallen esblaimades
les cimes de llunyanes serralades
com una taca de perfils gegants.
Y en lo recòndit de la selva obscura,
en la pols dels camins dorm la pahura
qui's desxonda al trepitg dels caminants.
**Nit de nadal**
Les fúlgides estrelles tremolen de calfrets.
Metàlica relluu de neu la gran carena
com una catedral qui's bada en la serena.
Al seu demunt fulguren escalonats abets
qui la blavor retallen d'alegories plena,
com les subtils agulles de caires fins y nets.
Les dotze batallades, com dotze apòstols drets,
la mitja-nit exalten al cel com una ofrena.
Com un cimbori puja la cima entre dos freus.
La lluna se li posa al front com uns trofeus.
En la boirina apunta la boca d'un coval.
En el silenci vibren murmuris y cansons.
Y les estrelles com angèlics caparrons
circumden l'invisible pessebre de Nadal.
### II.
**Tardoral**
Oh la selecta melangia
de les boscúries tardorals
quan d'una plàcida ironia
fugen les pompes estivals!
Quan les catifes cruixidores
dauren els màrgens dels camins.
Quan de trofeus y de penyores
branden els flàcits escorrims.
Quan la natura s'estasia
devant l'enigma del hivern
com pressentint la poesia
d'aquell hermós decaure estern.
Tota d'aram lluu la solana
del sec fullatge no caigut.
Tremola buida la cabana
y encara es tèbia de virtut.
Ab una forsa jamai vista
brota del jaspi d'occident
una aureola d'amethysta
qui's dilueix pel firmament.
D'una pletòrica elegància
de pedreria agobiats,
ab bizantina petulància
passen els núvols complicats,
petjant solemnes l'hemisferi
de crysolits y de safirs,
ab lassituts de Baix-Imperi
cansat de normes y d'albirs.
D'una cigonya endarrerida
sona tristíssim el gemec.
Una becada presumida
sàbia pelluca vora el rec.
Y solitàries son les vies
ont no s'hi troba cap pastor.
Y son tancades les masies
al primer toc de l'oració.
De les canals pengen resseques
gleves de molsa com un niu.
Estarrufades, les xibeques
cerquen dins elles el caliu.
Y plou del cel una tristesa.
Y no s'enlaira cap perfum.
Dins l'autumnal esplendidesa
una alegria s'hi consum.
**Hivernal**
Una callada intimitat respira
la conca neta del fullatge espès.
Y del cimal, rostos avall, se mira,
de bardissam desprès,
com el torrent esplèndit se dilata
ab un esclat d'imperial remor
coronament d'invicta serenata
al glas triomfador.
L'eternitat de les montanyes sura
demunt la pluja del fullam malalt.
Darrera els troncs ja despullats fulgura
l'ondulació immortal.
La lluna ostenta nitidesa augusta
com monolític panteó de glas,
y besa alhora la caverna adusta
y la dormenta fas
del quiet bassal qui congelat descansa
dins una pica del abeuredor.
Y joguineja d'una gerra ab l'ansa,
darrera un finestró.
¡Gerra subtil! pletòrica's refia
de l'alta lluna y la serena nit,
per confitar l'espessa ratafia
qui endolsirà un seguit
de goles seques, d'infantines boques,
vora la flama del magnànim foc,
suavisant les ensucrades coques
deliciosament poc.
**Gelada**
El dia es curt. L'aubada
apunta inesperada,
anunciant l'hivern
qui neix y sembla etern.
La nit fou estrellada.
Fulgura la gelada
com un immens llensol
estès als raigs del sol.
Es blanc arreu per terra:
pels sots y per la serra.
Demunt el cast armini,
com dins el seu castell,
passeja el fret novell
designis d'estermini.
**Desglas**
La terra es dura.
Els troncs, humits
de floridura.
Diàfans, brunyits
prismes de gel
com estotx fí
tanquen d'un brí
tija y arrel.
Y ab el desglas
l'estotx afina.
Ja'n surt un bras
de palla fina.
Ja'n surt, remulla,
alguna fulla.
**Nevada**
El cel es gris
com una llosa.
Arreu se posa
la neu. Aixís
que apunta el día,
els borrallons
dansen, segons
llur fantasia.
Uns de costat
topen y cauen.
Altres s'ajauen
sobre el teulat.
Y son els arbres
com uns plomalls
fets de crestalls
de pàlits marbres.
Mes quan la llum
completa l'obra
són canalobre
qui no's consum.
Fulgura un iris
en cada brot.
S'abranda tot
l'espai de ciris.
Ja el sol es nat.
Y la neu, sota
l'arbrat, degota
com un ruixat
de cera pura.
De cada brí
torna a lluhir
la floridura.
**Primaveral**
Primavera
surt del niu.
Matinera
li somriu
la llum nova
del espai.
Y ella ho troba
tot més gai.
Primavera
surt del niu.
Ab fal·lera
salta el riu
qui's desglassa.
Redressat,
fa una passa
més el blat.
No rosseja
ni es groc, no,
mes oneja
llucador.
Té l'espiga
d'un vert gris.
Par que siga
malaltís,
tan esbelta
tija el duu.
Tot s'empelta.
Gràcil lluu
la florida
virginal,
esquisida,
solemnial,
de pruneres
y atmetllers,
primiceres,
primicers
de corrues
immortals.
Brillen nues
pels cimals
les congestes
del hivern
més xalestes
qu'un estern
ab pubilla
mullerat,
rica filla
d'hisendat.
Dins el pàlit
bosc hi lluu
del esquàlit
cingle nu
la potència
del ossam
feta ardència,
com d'aram
casc magnífic,
recobert
d'or mirífic.
Quan el vert
del bosc pàlit
siga fosc,
del esquàlit
cingle tosc,
aleshores
tot l'aram
ab revores
de fullam
ple de gràcia
lluhirà
com l'acàcia
d'un quintar.
Primavera
surt del niu,
mainadera
del estiu.
**Les primeres fulles**
Les primeres fulles,
gracioses cares
d'humitat remulles,
s'inician clares.
Moradenques, fines,
d'arrugat vellut,
s'obren entre espines
ab indecisió
com un atribut
de la Passió.
**El silenci parla**
Oh l'embadaliment de la natura!
indefinible estat de poesia
quan res desequilibra l'armonia
d'aquell instant de calma qui perdura.
De sopte l'enigmàtica ventura,
com ànima sadolla d'alegria,
esclata en vagorosa melodia
qui a flor de terra imperceptible sura.
Es la veu del silenci. Quan impera
la quietut, del misteri sobirana,
ella's desxonda tímida y lleugera,
de mil remors vessant la filigrana.
Y dupta el cor si es una veu llunyana
o'l suau respir de la natura entera.
**Roinetg**
Roineja encara;
la pluja fina
apar divina,
com d'una rara
constel·lació
la nacarina
titilació.
Subtil patina
l'espai entela.
Y, dins el marc
alabastrí,
com àuria estela
fulgura l'arc
de Sant Martí.
**Pluja**
L'aixut impera assolador.
Surt la devota professó
de peticions y desagravi
costes amunt. Diuen qu'un avi
d'esperiència, ha vesllumat
el petit núvol cobejat
qui de la pluja es senyal certa.
La terra jau, de set oberta.
El petit núvol displicent
creix per les serres de ponent
y duu la pluja desitjada.
Cada montanya conquistada
se fon dins ella ab gradual
entelament. Torna el sagal
ab la remada a tota pressa.
El gall olímpic se redressa
y ab un heròhic espignet,
ales batent y qua-dret,
canta victòria. La pubilla,
aixoplugant-se ab la fandilla,
encalsa llesta l'aviram.
Una fadrina ve del camp.
El masover tresca ab l'aixada
girant els recs. Y la mainada
salta de goig inconscient.
Ja de la pluja porta el vent
una alenada y un murmuri
qui del miracle son auguri.
Comensa a ploure. Cada gota,
al caure a terra, aixeca tota
una fumera de polsina.
Y dos coloms y una gallina
obren les ales, aplanats
de benhauransa. Y els arbrats
les fulles baden ab delícia
a la magnànima caricia,
car ja la pluja en un seguit
de fils d'argent s'ha convertit.
¡Oh la puríssima tonada
del gotellam per la teulada
y aquella aroma qui bentost
faràn les gleves! El rebost
n'envejarà la suau dolsura
filla del cor de la natura.
L'ordi qui jeia colltorsat,
se posa net y redressat
y, ab natural cortisania,
d'agrahiment reverencia
madona pluja. Un bombolletg
floreix demunt el safaretx.
Mes ja una dèbil clariana
esqueixa l'ombra de la plana.
Corren pels vidres entelats
gotes y fils. Arrasserats
vora del foc, en desagravi
resan encara l'àvia y l'avi.
Quin pler me dona, sobre els càlits brins
d'herba agegut y ab una sòn esterna,
endevinar darrera els parpres fins
un cel immens qui, olímpic, enlluerna.
Y sentî el pes d'aquella gran blavor
sobre el meu cos y sobre les montanyes,
y buidar-me tot jo dins ses entranyes
ab un esllanguiment sense dolor.
Y recordar confosament encara
que aquella mar qui els àmbits acapara,
besa després timidament la posta,
com dins la cala, gairebè divina,
besa l'onada joguinosa y fina,
l'àuria garlanda de l'oberta costa.
**Calma sopita**
La terra es lassa d'un gran aclaparament.
Els horitzons s'esfumen en la calitja grisa
parpellejant monòtons. S'escampen lentament
els tocs de l'oració per la planura llisa.
L'aire es feixuc y tebi. El sol cau aplomat.
Les fulles se retorsen com d'encenalls les brases.
El cel fulgura com els ulls d'un enfebrat.
Y s'arrossega el fum per sobre de les cases.
Amortallant les aigues dels torrentals aixuts,
hi sobreneden tels d'ullades taciturnes.
Els pobles ensopits vegeten sorts y muts.
¡Oh! ¿quan vindrà un estrèpit de tempestats nocturnes?
**Pluja qui passa**
La nuvolada avensa al pas, ventruda y grisa,
per l'opressió d'angoixa de la serena estanca,
com una llarga onada, avans de rompre, llisa,
y desplegant un ròssec de sederia blanca.
Els falsiots cridaires porten la grata nova.
Com borinor d'abelles ressona l'atrahut.
Les masoveres pleguen l'encara humida roba.
La nuvolada arriba fins a trobar l'aixut.
A les primeres gotes de pluja, pert l'audàcia,
y, ab una indecisió d'imponderable gràcia,
romàn immòvil. Marxa, després, varal enllà.
Y guaiten els pagesos com l'ample turbonada
prodiga en altres terres la pluja desitjada.
Y novament rebaten les eines pel quintar.
**Pedregada**
La nuvolada es fora. Brilla, manyac, el sol.
Les teules qui gotegen fulguren ab bells iris.
L'arcova es plena encara d'una sentor de ciris.
Les masoveres ploren ab tràgic desconsol.
Fumeja arreu la pedra com estingit gresol,
y a claps tremola viva com un planter de lliris.
Les branques se retorsen en símbols de martiris.
Saluda el gos d'atura la tarde ab un udol.
Esmicolades tomben les fruites y les fulles
qui una catifa semblen de palpitants despulles.
Ab placidesa lluen com mai els espadats
ab frèvoles garlandes de pedra acurullada
en el relleix minúscul de cada graonada.
La terra brilla nua y els àmbits serenats.
Passades les tormentes
¡quina riquesa els verts!
les fulles son lluentes
y'ls horitzons oberts.
Per cada greny destila
suavíssim fontinyol.
En cada esquitx titila
un microscòpic sol.
De cada soca estalla
l'engrunadís baumat.
Per cada brí de palla
tremola un fil daurat.
Ab la frescor divina
qu'exhala el bosc humit,
una sentor molt fina
se n'entra endins del pit.
Ni un clap de boira entela
de la blavor l'estany.
El sol deixa una estela,
regalimós del bany.
**Dialec de madona poesia y els
quatre temps, apel·lats hivernal,
primaveral, estival y autumnal.**
> A N'Eugeni d'Ors, Glosador.
(Comensa madona poesia:)
Jo soc ¡oh temps! l'eternitat divina
qui petja les mudables contingències
y, assaborint les múltiples essències,
les moridores formes il·lumina.
La meva oculta destra femenina,
amanyagant-vos ab igual dolsura,
m'ha tramès la magnànima fretura
d'assadollar com pluja diamantina
qui ma reial predilecció conciti
ab l'artifici de la més pregona
subtilitat. Cap de vosaltres quiti
siga del terme que ma gràcia us dona.
Jo triaré qui de vosaltres siga
el més aciensat de la quadriga.--
(Argüeix hivernal:)
--M'escau la rigidesa del fret y la blancura,
y soc com una estàtua de perfecció en el món.
La barba'm cascadeja pel buit de la cintura
com una gran congesta qui ha rossolat del front.
Un arabesc m'enjoia d'incrustacions d'estrelles
en cercles ordonades, en espirals y dracs.
Y en la blavor dels ulls me neden les parpelles
com dues boires sobre l'horitzontal d'uns llacs.
Les frèvoles garlandes d'un estingit domini
s'aplanen sota el ròssec de mon folgat armini.
Darrera meu s'adressa la magna solitut.
Y ab una mà gelada aquieto la natura.
Y en l'infinit exalto la tràgica figura
com el relleu marmori d'un sepulcral escut.--
(Replica madona poesia:)
--Te plau la rigidesa del fret y la blancura
y tens al front un caire d'arrugues massa net.
L'ossada se t'arqueja per sobre la cintura
qui les buidors ostenta d'un rígit esquelet.
Un arabesc t'envolta d'incrustacions d'estrelles
qui al teu demunt escampa la gràcia d'un calfret.
En l'humitat dels ulls te neden les parpelles
y tens la veu ingrata d'inveterada set.
Les frèvoles garlandes d'un estingit domini
rebroten més ufanes després del estermini
y novament floreixen ab gràcil colorit.
Y dins la falda tombes de la gentil natura
qui maternal te bressa y ab esquisida cura
y poc a poc t'adormes com un infant de pit.--
(Argüeix primaveral:)
--Jo tinc l'adolescència
qui es inquietut divina.
La meva pell es fina
de blava transparència.
Jo tinc la vaga norma
de viure esbatanat,
d'ageurem en la forma
com un alegre orat.
La gràcil cabellera,
obrint-se al meu darrera,
fa ressaltar, magnífica,
la nuditat del cos
qui, ab tremolor prolífica,
cau amarat de flors.--
(Replica madona poesia:)
--La teva adolescència
lleugerament gravita.
Com un hermafrodita
despertes complascència.
Ets com l'oberta essència
d'una àmfora petita.
Dificilment cogita
la teva impaciència.
Tes gracies femenines
te posen malaltís.
Poruc de les espines,
t'esblaimes fonedís.
Y tens coloracions
molt pàlides, per fons.--
(Argüeix estival:)
--Tinc l'exuberància de carnal figura
com una ampulosa mole tropical.
Aimo la gatzara qui en l'espai fulgura
com la pirotècnia d'un combat naval.
Soc com un atleta virolat y obès
enflocat ab llarga pompa triomfal
qui feixuc camina de son propi pes
al compàs monòton d'un balder tabal.
Aimo la cridòria del vermell y'l groc
y la petulància d'aquell blau intens
y dels verts sinistres al metàlic xoc
y l'esclat aurífic del mitjorn immens.
Mes quan la parpella tanco malaltís,
aimo veure un núvol de calitja, gris.--
(Replica madona poesia:)
--Tens l'exuberància de carnal figura
y feixuc camines de ton propi pes.
Dels colors qui vibren més de la natura,
aimes la cridòria com badoc pagès.
Roig de care guaites, d'opressió sorrut,
histrió sanguini de vi tèrbol ple.
Sòpit t'endormisques com tità vensut.
T'ubriaga, tebi, ton mateix alè.
Ames l'anarquia del espandiment.
Fàcil te prodigues sorollosament.
Mates la boscúria, mates el sembrat,
d'abrassar-los massa. Y ets cella-agarrat.
Y't sacseja el llavi moll y truculent,
y una taca hi brilla de color morat.--
(Ergüeix autumnal:)
--Soc un devot de la ciència
de les subtils coloracions.
Aimo les formes per l'essència.
Cullo les fruites dels plansons.
Ab una llarga esperiència,
faig atrevides professons
de nuvolades. L'estridència
fonc en suaus combinacions.
Y revesteixo l'hemisferi
d'una patina de misteri,
d'una discreta melangia,
d'una magnífica armonia,
d'una divina temperansa
feta diluvi de gaubansa.--
(Conclou madona poesia:)
--Ets un perfecte cavaller
de la gran llei de l'elegància.
Guaites la mort ab petulància.
Tens el secret del viure be.
Guardes la clau de la ciència.
De l'equilibri l'alta norma.
Aimes les formes per l'essència.
Cerques l'essència dins la forma.
Tens les divines venustats
d'aquells ponents aureolats
de calcedònies y amethystes...
¡Vina a mos llavis emporprats
ont hi floreixen voluptats
de circumloquis optimistes!--
## Psyquis
### I.
**Oda a la masovera**