La montanya d'amethystes
Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)
1908
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut
d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
> A l'eternal memoria de Magdalena, mare dolcíssima, y en esplícit
> regoneixement del benévol i quotidiá mestratge de mestre Josep Carner,
> es llensada a les disputes dels homes "La montanya d'amethystes"
**Proemi**
## A la montanya d'amethystes
### I.
Apoteòssic, d'enroscades trompes
soni l'esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, otorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del laci,
de veis metàlics ricament granats
en transparències de groguenc topaci
y en amethystes de crestalls morats.
Avui, exangüe, taciturna esmentes
de ta divícia l'oblidat renom,
y dins ta fràgil petulància ostentes
un gran amor per les boirines tristes
qui vers la posta s'acorruen com
deliqüescents topacis y amethystes.
### II.
Y ets tu, Montanya d'Amethystes
y de les màgiques virtuts,
com de pretèrits alquimistes
els soterranis mitg-perduts.
Recargolada en espiral
com diabòlica fumera,
munta, callada y vertical,
una boirina, de l'austera
solemnitat de tos abims.
Quan dels metàlics escorrims
de la tardor ta fas s'enllora,
ab rutilants tonalitats,
de nou sorgeixes creadora
de capcioses venustats.
### III.
Y encara tens una altra potència creadora:
l'inalterable forsa d'un equilibri excels...
Ames la llum y t'obres revivificadora
y redressant-te abrasses l'immensitat dels cels.
No fas com les montanyes de la calitja amigues
y de les neus eternes, barrades a tot pas:
ab un gran gest magnànim del cíngul te deslligues
y a tes fillades peixes de la claror que fas.
Y cada impuls atàvic qui alena en ta carcassa
ab una hermita domptes. La teva perfecció
s'enquadra en l'hemisferi, d'abandonar-se lassa
al blau de les altures y al groc de l'horitzó.
Y ets com una piràmide qui lluu definitiva
vibrant ab el ressò de cada petja viva.
### IV.
D'altres montanyes diuen
més excel·lents que tu.
Com isolades viuen,
no les coneix ningú.
No les sabem aimar
com t'estimem a tu.
Ton aire casolà
sobre nosaltres lluu.
De qualsevol teulada
sempre't veiem de blau
per sobre una collada
de gleves y d'argiles
com oferint la pau
d'aquelles valls tranquiles.
### V.
Ets inconeguda gairebé per mi:
ab benedictina minuciositat
d'una sola banda t'he volgut fruir
dins la cel·la obscura de l'humilitat.
Ab el teu mestratge m'he transfigurat
y aromàtic canto com esqueix de pi.
En tes aigues pures m'he rebatejat
y de tes florides m'he volgut vestir.
¡Plàcida montanya de l'eterna pau!
dins la fràgil copa tremolós hi cau
de mon cor apenes l'hidromel qui lluu,
ofegant l'estèril fortitut del vi.
La dolsor que hi trobis parlarà de tu.
L'amargor que hi hagi parlarà de mi.
## Gea
### I.
**Camins perduts**
De la fageda en l'espessor
camins s'hi troben esborrats
qui vers ignotes claretats
porten com màgic guiador.
Ni les primales, ni'ls crestats,
ni les cabrides, ni'l pastor,
saben la gran destinació
d'aquells revolts inesperats.
No mes les fades y paitides
y algunes ànimes cenyides
d'una austeríssima dolcesa,
saben que porten, bosc endins,
a la delícia dels confins
ont sola impera la bellesa.
**Decepció**
Al cim de la pujada
s'obra el camí, talment
com una balconada
sospesa al firmament.
Y l'ànima pressent
trovar-hi una soptada
immensitat daurada
al bes d'un sol potent.
Mes quan l'esguart s'hi aboca,
enterbolit s'ajoca
y agonitzant el sol.
Y es pert la vista, al lluny,
y la buidor retruny
d'un perllongat udol.
**A una pedra blanca**
Oh pedra blanca del alzinar,
velleta amiga del dols mirar!
sota una arcada de fullam vert
per ont, qui hi passa, gairebé's pert,
tu hi ets, amiga, com un altar
¡oh pedra blanca del alzinar!
Sota l'arcada de fullam bru
el sol no hi entra: sols, demunt tu,
degota fina pluja d'or fos
qui ton front pàlit fa més hermós.
Plaume arrivar-hi fins ton sagrat,
dins els teus brassos mitg recolzat,
de tes mans rústegues sentint el frec,
de ton cor d'àvia l'aspre batec,
y, a flor d'orella, ton dols parlar
¡oh pedra blanca del alzinar!
**El sot del Aremany**
Es la vall més fina
del Montseny. Apar
selva nacarina
d'un bell fons de mar.
La terra, amarada,
fins del gat-mesquer
la més lleu petjada
fidelment reté.
Boirines remulles
floten pel cel llis
com dormentes fulles
de nenúfar. Gris,
l'espadat més tràgic
tanca l'horitzó
com el cercle màgic
d'un estany rodó.
Pàlides bardisses,
en flotons subtils,
d'algues blincadisses
retreuen perfils.
Y dins l'abundància
d'aiguamolls y recs,
ab gran elegància
hi enfonsen els becs
oriols aurífics
y endolats merlots
trepitjant, magnífics,
la flonjor dels llots.
Camins y dresseres
s'allarguen solius,
fondes les roderes
y'ls revolts ombrius.
Hi esquellegen vaques
d'oscilants braguers
refregant les taques
dels avellaners.
Un desmai s'agita,
enterboladis,
com d'estalactita
màgic degotís,
envejant la calma
d'un casal tot bru
qui una creu de palma
benehida, lluu.
¡Oh la vall més fina
del Montseny aspriu!
per ésser divina,
sols te manca un riu.
**El sot de Ricrós**
Com una antiga escalinata indígena
qui ostenta fredes proporcions ciclòpies,
baixa dels cims una riera aixuta,
catarata de còdols.
Amfiteatre d'eternals pedreres,
els blocs sorgeixen cantelluts, prismàtics,
supervivents d'un estingit exèrcit
qui, vacilants, perduren.
Ja les cuirases d'aram verge entelen
fils de verdet y dels capmalls degota
rovell sanguini, rosegant els polsos
bruns, cadavèrics.
**Santa Fe, primaveral**
Al fons del prat l'hermita,
dins la gelada vall,
tremola de petita.
Quan del petit batall
dins el cloquer mesquí
ressona el primer toc,
un núvol de satí,
com medalló barroc,
avensa inesperat
de la blavor del cel
per l'ònix laborat.
Després ressona un bel
qui puja, en la quietut
d'un bell fondal perdut.
**El pla del Gorn**
Al cim de la boscúria, darrera d'un turó,
el Pla del Gorn descansa, immens y amurallat,
com una gran safata d'anónim trevallat
oculta a l'avidesa del màgic horitzò.
Y quant l'anèmic ségal s'adressa agarbellat,
sobre el rostoll pastura, magnífic, un tudó.
Ab una guilla jove conversa un vell tuixó
ab ironies d'una senil gangositat.
Dues miloques neden per sobre l'infinit
y l'aucellada tímida corra a amagar-se a joc.
Entre acerades mates d'espessa tremoleda,
ab l'embanyada testa caiguda sobre el pit,
apunta la sarcàstica procacitat d'un boc
qui un adversari digne de fit a fit obseda.
**El pla de Malataup**
Oh Pla selecte y equilibrat,
esquisidesa de les altures!
guardes misteris d'edats futures,
reminiscències del temps passat.
Dels cimals grisos l'austeritat
vetlla tos somnis de jovenesa.
Els faigs s'aturen de timidesa
devant l'enigma de ton sagrat.
L'herba t'es blana y el cel t'es blau;
el fret t'aumenta la transparència
y es tan profonda ta evocació
qu'en mitg d'aquella serena pau
s'hi sent l'angoixa de l'imminència
d'una vibràtil aparició.
**Tribut a Coll Pregón**
> A n'en Francesc Galí, pintor
**I**
Quan del Montseny l'escardalenca altura
se revesteix de maternal ufana
y dels cimals en l'arrogància vana
una congesta pòstuma fulgura,
hi ets devinguda clot de l'hermosura
¡de Coll Pregón oh taca esmeragdina!
qui, ab una lleu ondulació divina,
la gràcia atenys de la bellesa pura.
Clapeja el faig de retallades mates,
en òvals de paneres y safates,
de ton herbei la cabellera solta.
D'una fontana qui a tes ombres nia,
ressona la discreta melodia
fent més solemne la quietut qui't volta.
**II**
T'exalten les cingleres cantelludes
com safata de místiques ofrenes.
¡Benhagen tes dresseres, mitg perdudes
sobre el caire ondulant de tes carenes,
car preparen les ànimes torbades,
a la contemplació de tes serenes!
Les buida el gran esfors de tes pujades
y tu son ésser de quietuts omplenes.
Dues fagedes, igualment obscures,
esdevenen porugues y aclarides
al circumdar ta esmeragdina prada.
Y dels abets les altes positures,
t'enquadren les planures pressentides
y del espai la claretat daurada.
**III**
Els cap-vespres d'estiu llarcs y apacibles,
a l'hora en que's barregen de la lluna
y del ponent les tremolors sensibles,
dels hieràtics cimals per la vedruna,
devalla una corrua de primales,
ab brandaments de qües y d'esquelles.
Al invadir tes seductores gales,
cloent d'ubriaguesa les parpelles,
folles potegen ab deliqui august
de tes flonjors l'exhuberància humida.
Y passa ab calma sornaguera, adust,
el vell pastor de la mirada freda
qui aguissa el ca y gesticula a mida
qu'el seu remat s'interna a la fageda.
**A una montanya innominada**
Oh montanya de gràcia fora-mida
qui de fondals, collades y carenes
t'ufanes y tortures presumida
com una dona petulant qui apenes
sota les randes y les sedes fosa,
de cintes vàries y de flocs cenyida,
ab una inclinació complimentosa
a un idolàtric parlament convida!
Una boirina ostentes per capell
qui d'ombra esgaia ta serena cara
les plomes estrafent d'un rar aucell.
Y un tènue vel de boira baixa encara
ab una senyoril indiscreció
fa palpitar la teva perfecció.
**A la montanya dels vernets**
Oh montanya qui tens una collada
qui dos turons descomparteix iguals!
ets tota repartida y conreuada
en diminutes feixes graduals.
Tens les parets margeres ab les verdes
clapes dels pàmpols qui no fan rahims,
plenes d'esllabissades y d'esquerdes
d'ont ragen de la feixa els escorrims.
Y té diferent amo cada feixa.
Y cada una es d'una faisó mateixa.
Una dressera puja atrafegada
atravessant, lleugera, la collada.
Darrera la collada ¿hi ha el cel blau
o un altre dols sojorn d'eterna pau?
**Les Cabrades**
Oh montanyes escarpades,
abundantes en turons,
en minúscules collades,
en dresseres y recons,
en afraus inesperades,
en llambordes y saulons,
en masies y ramades,
en gatoses y en plansons
encorvantse de vellura
colectiva y prematura!
sou el rústec mirador
per guaitar la gran estesa
del Montseny, tota palesa,
qui sobrix de l'horitzó.
**A la montanya d'en Sala**
Oh tu, montanya cavilosa y trista
de les alzines y les rocateres,
qui't cenyeixes de gorcs y de cingleres
ab una fam d'austeritat mai vista!
quan Mestre Sol, caduc, torna alquimista
y escampa arreu metàliques fumeres,
ab les daurades claretats postreres
t'envolta una aureola d'amethysta.
Tu dins l'orgull de l'abstinència goses
menyspreuant l'abundància de les coses.
De ta boca, tancada com una urna,
mai n'es sortida mística pregària.
T'aplanes y t'enfonses voluntària
ab una indiferència taciturna.
**Les Agudes**
La gran montanya es blanca de neu tornassolada
de blau y rosa pàlits com despullat infant.
Y joguineja sobre la neu, com una fada,
la llum qui es tota gèlida y es tota fulgurant.
Y les Agudes tremen del fondres aparent
com una pell felina. Y en llarga fumerola
s'enlaira de la neu l'alè fet aureola.
Y es una escala blanca l'endormiscat torrent.
La gran montanya es llisa. No té fondals ni grops.
Rasa de neu, s'exalta fins arrivâ al cimal.
Tallada en sec, hi afina, precisa y enquadrada
pel cel metàlic sort al udolar dels llops.
No mes la taca negre y aguda, sempre igual,
dels grans abets sobrix, vetusta, resignada.
**Les montanyes blaves**
Oh que'n son d'hermoses, des del finestral,
les montanyes blaves del llunyà horitzó
com la mole immensa d'una catedral
rabejant-se en ones d'eternal claror!
Son com un enigma ple de claretat
pels vidents qui miren ab esguart humil.
Foses les boscúries en llur sí esblaimat,
son de cares llises y de llis perfil.
Com de la matèria l'esquisit anhel,
son les serres verges de la creació:
per això s'adornen dels colors del cel,
per això reposen sobre l'horitzó.
Enquadrant, solemnes, boscos infinits,
tòrrides planures y ufanors de prats,
tenen el misteri dels indefinits
y la reialesa dels il·luminats.
Com somrís floreixen, de llurs cims entorn,
les congestes blanques, del atzur escreix,
totes desmaiades quan afina el jorn,
totes resplandentes quan el dia creix.
¡Oh que'n son d'hermoses, des del finestral,
les montanyes blaves del esplèndit lluny,
com la mole immensa d'una catedral
qui dels segles mira com l'aigat s'esmuny!
**Els cimals**
El blau del cel ab ses buidors serenes
atragué les planures terrenals.
Del xuclament brollaren les carenes,
rosari de collades y cimals.
Els cimals estengueren llur domini,
ungits per l'ígnia mà dels temporals,
de les congestes ab el candi armini,
de llum cerclats ab atributs reials.
Y alhora esdevingueren paorosos,
ab gestes qui restaren immortals
y's prodigaren, fèrtils y amorosos,
en cascates, boscúries y covals...
Tals encara avuy son. Es infinita
la gamma de turons y de fondals
qui a llurs peus se dilata y precipita
ab estrèpits eterns y universals.
Mes per sobre els estrèpits y distàncies
ells s'esguarden ab aires jovials
y calmen ells ab ells les rudes ànsies
ab pacífics col·loquis fraternals.
**Visió de la plana**
Des d'un relleix minúscul perdut en la carena
¡com la mirada's llensa per l'infinit espai!
y troba la planura mes pàlida que mai
com una vella taula de geroglífics plena.
Sota una boira inútil, monòtona y obscena
la gran ciutat dormita en aparent desmai.
Soptadament les notes d'un rústec virolai
rellisquen en la blava quietut de la serena.
A voltes una fulla qui's gronxa al dols embat
del ventitjol, destapa y tapa una ciutat.
A voltes una branca feixugament s'inclina
y oculta mitja plana ab gràcia femenina.
A voltes la foguera d'un abrandat rebrot,
com una escampadissa d'encens, ho engoleix tot.
Oh poesia nova dels ignorats recons!
si'l teu devot no hi troba
esplèndits horitzons,
hi descobreix nous mons
qui en l'insignificància
respiren la fragància
dels grans secrets pregons.
Tot interessa allí:
el branquilló qui oscila,
la cuca qui vacila
al pendre un nou camí.
Car tot es gegantí
del home en la presència:
ell té l'omnipotència
d'un vers alexandrí.
¡Oh poesia nova
dels horitzons tancats!
si'l teu devot no hi troba
espais ilimitats,
hi descobreix esclats
d'ingènua bellesa...
Son les intimitats
de la naturalesa.
### II.
**A l'aigua, divina joia**
**I.**
Oh voluptat divina!
De cara en el xargall,
me raja gola avall
l'onada nacarina.
Y'm sento una infantina
carícia de frescor,
y d'íntima claror
la fas se m'il·lumina.
Y apar la boca fresca
un degotís de bresca.
Y'n surt una boirina
de perfumat halè.
Y el cor batega ple
de voluptat divina.
**II.**
¡Divina voluptat!
com dins un medalló
fulgura en ta claror
mon rostre il·luminat.
Com fina tremolor
de maternal carícia,
t'escorres ab delícia,
deixant-me la visió
car passes molt lleugera
y ab un refrec jovial,
com una matinera
donzella ab son brial,
qui duu una restallera
de flors al devantal.
**III.**
¡Oh l'aigua nacarina,
germana de la llum
qui't perts, feta polsina,
com volador perfum,
qui cantes nit y dia
y, en pròdic devassall,
cascadejant avall,
escampes l'alegria!
de ta carícia pura
la màgica flonjura
amoixa la natura,
com una mà de nina
el front de la padrina
¡oh voluptat divina!
**A les fonts**
Vostra infantina apariència
tanca subtils maturitats:
us despulleu de la ciència
al descobrir les claretats.
Vostra divina transparència
¡com us llibera dels pecats!
Ab una alegre inconsciència
feu reguerols enjogassats.
¡Y com forgaveu caviloses,
en vostra mòrbida vellesa,
seguint les vetes del metall!
Mes ja son totes glorioses
y ab una eterna jovenesa
resplandireu com el crestall.
**Endressa**
Ab la vibrant corva del raig,
sou belles dones de cor net
y gràcil forma. Per xò us faig,
ab l'elegància d'un sonet,
un geomètric brollador
qui, ab sa marmòria blancura,
palpitarà ab vostra flonjura,
refulgirà ab vostra claror.
Quan l'agonia ponentina
irisarà vostres crestalls,
tremolareu ab més divina
emoció. Quatre cavalls,
de vostre raig en la polsina,
s'empinaràn ab llurs plomalls.
Al cor de la boscúria, el fontinyol suau
de penjarelles d'herba com filagarsa cau,
com fil de clavicordi que polsen ab llurs dits
les tímides Paitides de dies y de nits.
Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol.
Quan la tempesta exhala son perllongat udol
y les afraus ressonen ab grans estremiments
com una església buida, oberta a tots els vents,
ell sona ab un dolcíssim remor de floviol
qui esboira la tempesta y renovella el sol.
**A una font inaccessible**
Oh bella font reclosa!
al mitg d'un espadat,
la teva gràcia arrosa
l'ondulació d'un prat.
Ets un tresor tancat:
ningú arriscar-se't gosa
car ta pendenta llosa
fulgura d'humitat.
La teva gentilesa
se pert inutilment.
Ets com una princesa
qui, en amorós torment,
s'endinsa en la bellesa
del mal d'anyorament.
**La font de les paitides**
Entre les feixes escalonades,
quiscuna d'elles com un retall,
brollen tes aigues mai estriades
com ansa llisa de pur crestall.
Ton marge dona preclara userda.
Les cuscuetes beuen de tu.
D'una pomera qui ja s'esquerda
neda en tes aigues el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
ab la caputxa plegada al bras,
tasten de l'aigua bellugadissa.
Y quan reprenen, testes, el pas,
senten aroma de la pahissa,
troben la calma de llurs quintars.
**El torrent**
Demunt la tranquila
blavor transparent
clapant-se ab l'argila
que hi deixa el torrent,
s'aplanen les mates
de vern ufanós
hont furen les rates
cercant-hi redós.
L'anguila qui forga
dispersa un estol
de barbs qui en la gorga
dormiten al sol,
y fugen ab gràcil
temensa. Nedant
un tòtil ab fàcil
destresa, galant
convida a son àpat
senzill (d'amagat
del pare galàpat)
l'alegre veinat.
Hi van les reinetes
saltant per deport
Hi acuden marietes
y alades del hort
profús d'estramonis,
de gresa y de call.
L'espia-dimonis
fugint d'un cavall- de-serp ¡com s'afua,
vibràtil, fulgent,
fregant ab la qua
la gorga dorment!
Divines falgueres,
d'un vert d'ombradís,
les prades voreres
cenyeixen d'un fris.
Apunten les banyes
dels tímids cargols,
moventes montanyes,
concèntrics revolts,
d'un màgic imperi
de gnoms y follets
amics del platxeri.
Esquàlits y frets,
els prega-deus ploren
demunt els fanals
que, esplèndits, decoren
com flors cerebrals.
D'ufana pletòric,
sobrix el torrent,
brunyit, esculptòric
com monstre d'argent.
Y, fèrtil d'argúcies,
prodiga a ruixats
viventes minúcies
per boscos y prats,
com ona de vida
qui baixa del cim,
com dea sorgida
marmòria del llim.
Salut! oh preclara
caricia fulgent!
Dels àmbits que amara,
s'amara el torrent.
**El gorc negre**
Sinistre gorc de misterioses aigues,
d'aigues qui mai han reflexat el dia,
d'aigues qui mai als visitants corpresos
han somrigut ab vibracions concèntriques.
De ton ocult amagatall esguardes
com un triangle malehit obrin-te,
ab veis metàlics qui dins teu fulguren,
arbres sanguinis de ton ull de cíclop.
Y per tes penyes ennegrides llisca
un doll escàs y perllongat qui't besa
calladament, no com banal cascata.
¡Tant feixuc es ton absorbent mutisme!
De ta mirada dins l'espill immòvil,
no mes d'un roure gegantí s'hi mira
el tronc acèfal, clapejat de molsa,
supervivència d'un trofeu macàbric.
Una catifa sepulcral t'enronda
de branques nues y d'arrels decrèpites
y d'esquelets y de clofolles buides,
qui han fet de tu son eternal ossari.
L'aigua't sobrix ab parquetat y, oculta
entre disformes, agrisades roques,
molt cautelosa y tèbia's precipita
dins altre gorc qui es ta fidel imatge.
Un laberíntic corriol, de boixos,
de bruc y grèbol vorejat, per sota
d'alzines corves y pollades mena,
llimant esqueis, fins ton sagrat recinte.
¡Oh gorc! dins tu les mitgevals llegendes
com un sabbat intermitent perduren.
Un roc profà tan fondament t'irrita,
qu'ompla ta fas de virulents bombolles.
¡Oh mític gorc! ton cabalístic signe
no oblidaré mentres el cor m'aleni
car ens mirarem fixament alhora
àvits, quiscún, de penetrar-nos l'ésser.
En va ton fons escorcollar volia...
ocult restà dins ton sagrat misteri;
mes, tu'm mirares, y ton ull de cíclop
sí qu'hi arrivà fins a trobar-me l'ànima.
**La cascata de Sant Segimón**
> A Don Joan Alcover, Poeta
La posta declina
tenyint d'escarlata
l'oculta safata
d'aigua esmeragdina.
Lluminosa y fina,
salta la cascata
com un raig de plata
dins una boirina.
La flonjor traspua
de la penya nua
qui al saltant s'acosta.
Les flors amarades
s'engronxen pausades
reflectint la posta.
Vora les feixes passa el rec
com diminuta professó:
quan el rupit hi enfonsa el bec,
vibra una estela de claror.
Passa manyac y en abundor,
com una llum encativada,
y apar sa fina ondulació
la cabellera d'una fada
la cabellera qui fulgura
d'una isolada fada pura,
la cabellera d'ambrosia...
la bona fada... la cansó
qui serva l'íntima alegria
dels anyellets del Bon Pastor.
**Al rec**
Ta mare es la fosca,
ton pare el torrent.
Quan deixes la tosca
resclosa dorment,
callat t'acorrues
com noi encongit
y apenes traspues
del llit enfondit.
Mes quan il·lumina
la glòria del sol
ta cara infantina,
t'arrenques el dol
y ets l'aigua qui canta
joiosa tot l'any,
y ets herba odoranta,
llumínic tirany,
cascata divina
qui salta, subtil
com gràcil boirina,
com pluja d'abril,
brunyida safata,
marmori trespol
qui d'ales de plata
reflexa un estol,
y ets forsa manyaga
qui's lleva dejorn
y agita com maga
les ales d'un torn
qui's fon en la gorga
y el cup del molí
y ab ímpetu forga,
xiulant tremolí,
omplint de bromera
l'obscur carcabar,
qui's torna riallera
baixant al quintar.
¡Y com te dilates,
ubèrrim, festiu,
per sota les mates,
clapant d'argent-viu
les cols ufanoses,
el tendre enciam,
les canyes pomposes
ont jau l'aviram!
La totxa mainada
se't fica de peus
y, estàtica, bada
guaitant els trofeus
qui branden, sospesos
d'un ars punxagut,
esclops y pagesos
calsots de vellut.
La tàpia remulles
tacant-la de blanc.
Te'n portes les fulles
com gleves de fanc,
y alegre devalles
per vora el camí
sembrant de vitralles
ton pròdic satí.
Ton doll qui fa via
brunyeix el palet
qui, erèctil, l'estria
d'un grop de paret.
Trovades les joies
primeres del cant,
discret t'aconvoies
ab tot vianant
contant-li ab murmuris
tes sàbies virtuts,
benèfics auguris
qui els llavis sorruts
esqueixen tot-d'una
d'un íntim somrís.
Escombres la runa
d'un arbre estantís
qui tomba decrèpit.
Saltant irisat,
ab màgic estrèpit
inondes el prat.
Y, fèrtil, amares
les gleves a fils.
Les herbes avares
t'hi xuclen subtils.
Y trobes la gresa
qui't torna al torrent
ont dorm la feresa
de fosca imponent,
el pare y la mare
qui un jorn te parí.
La vida't fou cara,
mes viure es morir.
**Endressa.**
¡Oh rec! el poeta
te brinda, insegur,
l'ofrena qui estreta
y llarga es com tu.
## Uranos
### I.
**Alquímies solars**
Oh sol, oh màgic poderós
qui sense filtres ni coliris
verses la gamma de ton iris,
tornes l'espai de tos colors!
La teva alquímia es sobirana:
ab magistral facilitat,
prodigues, lúcit, ton esclat
per les montanyes y la plana.
La pedra atenys filosofal.
Quan te passeges triomfal
com un Rei Mides qui no mor,
la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
y ressorgeixen fetes d'or.
**Sol de primavera**
Oh germà sol! tu ets
el nostre bon amich.
Com un rellotge antic
te miraràn mos nets.
Com un hereu bonic,
jugues no mes qu'ab rets
de seda. Gaires plets
no hauràs, sabent-te ric.
Ets ric de poesia.
Te dones de bondat
y ab ton senzill posat
escampes l'alegria
disolta en un ruixat
de rica pedreria.
**Assolament**
Oh sol enamorat de la naturalesa!
com un aimant frenètic l'ungleges ab tos dits
y ofegues de sa boca oberta els alarits
y tornes d'escarlata sa pàlida nuesa.
Y poc a poc recremes ab ton alè sos pits,
y tos cabells revolten sa cabellera estesa.
Quan abandones l'àpat de tos plaers finits,
romàn estenuada de tanta ubriaguesa.
Y quan te perts incòlum, de nou atemperat,
com el caliu qui resta de flamejanta pira
se troba l'inquietut qui omplia ton esprit,
y ab una mà s'apreta el cor adalerat
y, sanglotant de nafres, llagrimejanta's mira
la sang y llet qui fluen de les canals del pit.
**Cansó del sol-solet**
> A Na Maria Antònia Salvà
Sol-solet
vine'm a veure
que tinc fret.
**I.**
Corre, vina,
sol-solet.
La padrina
mor de fret.
La fadrina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l'aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la padrina.
**II.**
Corre, vina,
sol-solet,
La fadrina
mor de fret.
L'infantina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l'aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la fadrina.
**III.**
Corre, vina,
sol-solet.
L'infantina
mor de fret.
La polsina
de tristesa.
Jau, despresa,
la cortina.
Atravessa
l'aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
l'infantina.
**IV.**
Corre, vina,
sol-solet,
La polsina
mor de fret:
cau y afina
sobre el llit.
La cortina
s'ha podrit.
Atravessa
l'aire net
ben depressa,
sol-solet,
que ja afina
la polsina.
**V.**
Corre, vina,
sol-solet.
Corre, vina,
mata el fret.
La cortina
s'ha podrit.
S'esbossina
fins el llit.
Floridura
d'humitat
s'ha posat
en l'obscura
sepultura
del passat.
**Sol y vern**
Oh pobre sol decrèpit d'hivern, qui d'un cel gris
el teu esguart passeges melangiosament
pels àmbits sense vida, com un convalescent
qui de sa cambra guaita l'emblanquinat y'l fris.
T'envolta una boirina qui't deixa opac y llis.
La neu devalla com un escarbotament.
Ressonen les campanes indefectiblement.
S'allarguen les carenes com un desert pedrís.
Un gran xiprer nevat s'adressa com un fus.
Sota un cobert de gleves, una captaire tus.
Sinistrement l'aborda el vigilant mastí,
mes quan la vella el crida, poruc, no gosa anarhi.
Y sembla que tot d'una la neu s'ha d'atrevir
a envolcallarte com d'un espectral sudari.
**Lluna florida**
Oh lluna tota blanca
com lliri esparpellat
demunt l'inmensitat
de la serena estanca!
Com per demunt la tanca
de ton redós sagrat
la via làctea abat
la seva llarga branca.
Y neden les estrelles
en la dorment llacuna
profusament, com una
legió de maravelles,
minúscules petxines
qui's baden, nacarines.
**Lluna clàssica**
Idol eròtic de les nits serenes,
alba divisa qui en l'espai fulgura!
pàlida gassa d'humitat apenes
trenca la pura
clara delícia de ta fas. Banyades
sota l'estèril claretat sumorta,
dormen tranquiles per igual, les prades
fines y l'horta.
Sobre el cansanci d'una cara atenta
frígida llisques, feta llum palpable.
Núbil t'abrasses, cara avall llisquenta,
núbil y amable.
**Lluna freda**
Oh lluna
brunyida,
cenyida
per una
lleugera
garlanda
qui branda
sobrera,
com d'àgil
ridorta,
la fràgil
estàtua
qui, fàtua,
cau morta!
**Invocació**
Oh sideral ostentació precisa
com geomètrica signe lapidari,
del hemisferi dins la volta llisa
giravoltant com eternal horari!
per sobre els cambis del humá desvari,
serena marques, d'equilibri augusta,
ab l'anagrama de cada hora justa
la volubilitat del calendari.
Propícia déixa'm escrutar l'enigma
que'l sabi astròlec, obcecat, no veu.
La lluna roja t'es fatal estigma,
la lluna blanca tímit corifeu.
Y l'aureola qui ta fas enllora,
de pluja o neu t'es, al hivern, penyora.
**Estel·lària**
Com els tres blandons
de les tres Maries
passen els Trillons
per les altes vies.
Y creuats de mans
y en humils rengleres
munten els Pilans.
Salten joganeres
les Cabretes qui
cerquen la pastura
per l'immens jardí
qui, sadoll, fulgura.
Al finar l'hivern
el pagès colombra,
com un drama etern
palpitant en l'ombra,
passâ el Pobre y'l Ric.
Va al devant el Pobre
qui malversa un xic
de lo que li sobra.
Y ab afició
marxa el Ric darrera
pidolant claror
sideral sobrera.
Roda, aprés, un món
de gentils Cambrilles.
Abundantes son
com d'unes fandilles
de satí molt blau
fines anticuel·les
dignes del sarau
d'unes damisel·les.
Ve després l'Estel
de la Nit o el Dia,
llàgrima del cel,
font de poesia.
L'estival Camí
de Sant Jaume sura
com un rejolí
d'ambrosia pura.
Y giravoltant
sens deixar rodera,
els dos Carros fan
circular carrera.
Cada estrella diu
son instant, precisa,
y no més somriu
en la volta llisa
com atleta fort,
la vital fixesa
del Estel del Nort,
al zenit sospesa.
Diferenta nit
signa cada estrella:
l'àmbit infinit
es no més per ella.
### II.
**Ponent**
Oh càlit buf qui portes
del calitjós ponent
sentor de fulles mortes,
d'ingrat ensopiment!
furant per totes bandes,
resseques les viandes,
portes arreu l'aixut,
y vas caient per terra,
com presoner de guerra,
de pla, sota l'escut.
**Tramontana**
Reina sobirana
de la terra plana,
li retorna el seny
al besâ el Montseny.
Com una marxanta
porta dins la manta
son infant de pit
y, ab rialla freda,
palpa d'una cleda
l'ufanô ab el dit.
**Llevants**
De monòtona oradura,
plovisquegen obstinats.
Giravolten de fretura,
trontollosos, desgrenyats.
De quiscuna cabellera
brolla encar, balansejant,
un agònic rejolí,
y ab la vista riallera
s'entrebanquen encalsant
el bell arc de Sant Martí.
## Flora
### I.
Lletania de les petites herbes
Almorratxa immensa,
virginal Montseny:
ton devot comensa.
Dóne'm el teu seny
per cantar-te ab una
vera humilitat
la llaô a quiscuna
de tes herbes. Nat
vora tes masies,
l'amargant donzell
té les picardies
d'un xarel·lo vell.
Màgica retorta
d'esperit vital,
concentrada porta
flaira cerebral
dins la nacarada
cendra qui s'estén
per la cizellada
tremolor d'argent
de la fina tija
gairebè subtil
com letal prohija
d'un amor senil.
D'una flor menuda
s'enriqueix l'hisop,
monacal beguda,
plàcit aixarop;
d'una moradenca
flor que ja no té
quan l'escolà el trenca
per un sal-passer.
Viu la farigola
de brancatge sec
resignada y sola,
esperant el frec
dels vestits de seda
del divendres sant.
Malmetent la cleda,
munta verdejant
l'ufanosa mata
del llorer diví
qui'l fullam dilata
sobre el romaní
de la Verge pia,
tremolós y pur,
vaga lletania
dins un temple obscur.
¡Oh la broida feta
de cargolaments
qui, mondana, alleta
refinats torments;
pèrfida regina
d'esplendent saló,
en la més felina
reconcentració!
Les marastres gruen
l'ufanor del gall
y per cresta lluen
blanquinós plomall.
Llur perfum convida,
casolà com neix,
per guarnir l'eixida
a trencâ un esqueix.
Rost amunt disfruta
l'estepar l'olor
de la diminuta
salsa de pastor
y sobrix l'orenga,
baladrera com
una mallerenga,
per quiscún tocom.
Ab la mil-y-fulla
el fonoll germà
creix per ont-se-vulla
perfumat y clar
com seguit d'ombrel·les
dins un gran jardí
ont les damisel·les
fossin a lluhir.
¡Oh la dulcamara!
rastrejant humil,
d'un no-res s'ampara.
Son groguenc pistil
brilla com xinxeta
dins el vas morat
d'una campaneta.
Del petit veinat
son l'eterna festa
sàlvies a desdir,
les d'olor modesta,
doctes en guarir,
les d'aflotonades
mates de vellut
qui, al tornâ espigades,
de son ull aixut
treuen esquisida
vertical de flors
d'auria mel ungida.
Dins l'august repòs
l'alta belladona,
la dels negres ulls
fulgurants en l'ona
feminal dels rulls,
de tan sàbia y forta
gairebé fa por.
Cap cervell comporta
la terrible olor
de valeriana
qui al devot felí
mata d'un nirvana
que no pot capir.
Mes l'emperadora
del Montseny florit,
qui, reial, decora
son magnànim pit,
es l'humil ginesta
de sagrada olor
qui'l vesteix de festa
com a altar major.
¡Glòria a la regina
del Montseny florit,
gala femenina,
papelló esquisit,
flama rutilanta
del estiu naixent,
del espai qui canta
bell estremiment,
qui en l'esmeragdina
selva qui no mor,
versa una divina
polsaguera d'or!
**Elogi de les falgueres**
Oh falgueres qui sou totes obertes
com un desmai d'infaust enamorat!
les gotes de rosada son ofertes
per decorar vostra subtilitat.
El vostre vert adolescent es tímit
com els ulls blaus d'un princep cativat
qui, en l'estretor d'inexorable límit,
es ignorant de tota immensitat.
¡Oh falgueres qui sou tan acavades
que prescindiu de tot banal perfum!
entorn les vostres mates vellutades,
es tota verda la meteixa llum.
**Esbarzers**
Oh esbarzers
de les fines
mores bres
y d'espines
erissats!
per la lluna
matisats,
sou com una
gran aranya
de montanya
diligent,
qui vigila
fora-vila,
si ve gent.
**El plansó**
D'arbres caiguts els enderrocs l'esguarden
y ell d'un vert clar la vestidura's posa,
y son tant dòcils ses neixentes fulles
que al pas de l'aura acatament rendeixen.
Als raigs de sol qui d'esgaiada arriben,
traspua llum y misticisme alhora,
y se'n adorna el bosc com una església
ab la tenyida llum de les vitralles.
Una dolsura's dilueix pels àmbits
y'ls aucells s'hi rabegen silenciosos,
y'ls papellons se desparellen, tímits,
y les bolves devenen florescències.
Dels castanyers en les horribles baumes
per les escletxes de l'escorsa espien
els sàtyrs qui tremolen de pahura,
purificada al contemplar la selva.
Dels fontinyols en els bassals, escolten,
treient el cap, les blanques dones d'aigua
y ab els ulls verts, ploroses, s'estasien
y se'ls hi fon la vermellor dels llavis.
¡Oh pietat de la feresta selva
per l'ignocència dèbil evocada!
en les afraus recòndites perdura,
purificant-les del trepitg dels homens.
**Avellaners**
Oh'ls avellaners
d'a la vora el riu
qui cada any son més
y més pròdics! diu
qu'al venir l'estiu,
els bernats-pescaires
solen ferhi niu.
No son pocs ni gaires
els qui inciten, grats,
a tallâ un bastó
blincadís, lluent,
de capsals carrats,
qui es un companyó
fort y pacient.
**Figuera**
Oh figuera, l'àvia plàcida, badoca,
dilatant les tèbies fulles maternals
com les dues flonges ales d'una lloca,
retreient llunyanes notes pastorals!
Llagrimots de vella, branden ja les figues
sobreixint les múltiples granes a ruixats.
Oprimint-se en caixes, omplen les botigues.
En cistells llarguíssims, taquen els mercats.
Saberuda's mostra l'àtica figuera:
quan Adam y Eva foren en pecat,
procedint com una gran caramasera,
somrigué pietosa d'íntima bondat,
y oferí, discreta, l'ampla pampolada
qui aixopluga, fèrtil, tota la fillada.
**Alzina**
Oh la fortalesa
de la corva alzina!
tot el bosc camina
cap a la vellesa,
y ella resta encare
impassible y dura.
Sa verdor perdura.
Es del bosc la mare.
L'hivern es vingut.
Cauen les aglans
ab gran lentitut.
Un senglar, perdut
de la nit avans,
afamat hi acut.
**Pomera**
L'herba dallada novament rebrota
els prats vestint d'una altra primavera.
Carregada de fruita, la pomera
s'hi aixeca al mitg, esquarterantse tota.
Com prolífica mare, consumida,
d'aspres en forca s'arrepenja lassa,
en fruites prodigant la vida escassa
ab una hermosa profusió de vida.
Y la corona el devassall de pomes,
impregnant-la de rústiques aromes,
y criden per ses branques els aucells
disputantse les fruites ja madures,
y somniant maternitats futures,
mor la pomera quan la deixen ells.
**Albes**
Vora els rierals
blanquegen les albes,
isolades, balbes
notes hivernals.
Es llur cabellera
de glas y d'argent.
Son la primavera
gairebé neixent.
En la tarde freda,
dins el blau intens
de la volta amplíssima,
les albes de seda
son un glop d'encens
sota una Puríssima.
**Abets y faigs**
El faig es gòtic com l'abet.
Mes l'abet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car es d'un gòtich primitiu.
Mentres el faig, trèmol, somriu
ab son fullatge transparent
ont l'esquirol hi penja el niu,
car es d'un gòtic floreixent.
L'abet es gòtic com el faig.
Son les agulles dels cimals
ont de la llum s'hi trenca el raig.
Son les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòvils, pàlides, llunyanes.
**Pi**
Dins la quietut vespertina
reposa tan cristià
que sembla una bizantina
teulada de campanar.
Com rajolí de cant plà
degota humitat divina.
L'aucella qui'n vol copsar,
devota, la testa inclina.
Del caire net d'una roca
pren embranzida la soca
ab estalocs de brancam,
y aixampla la copa enlaire
llensant espirals de flaire,
gràcil teiera d'aram.
**A la noguera de la plana del Sastre**
> A Mossen Miquel Costa, Mestre en Gai Saber
Rica de fruits, pletòrica de sava,
mes guardant l'equilibri de la forma,
ab la gran soca que ni un grop deforma,
mostra's encar la venerable esclava.
Apar que tota sa energia esbrava
en imitar la sobirana norma
qui al arbre típic de l'Arcàdia informa
al ritme suau d'aquella mar tan blava.
Ses arrels qui's perllonguen invisibles,
com els vèrmens forgant a les palpentes,
sols Deu pot dir en quins indrets pasturen.
Y ses branques, nervudes y inflexibles
ab tant de pes s'inclinen reverentes
y fins a flor de terra no s'aturen.
**Al castanyer de les nou branques**
Ets milenari. Tens la soca plena y llisa.
Quatre homes no la poden, minúsculs, abrassar.
Y ets canelobre de nou tanys qui's subtilisa
en nou blandons mirífics d'improvisat altar.
¡Oh 'ls nou germans, esplèndits bessons, qui de la soca
ubèrrima s'exalten, apoteòssic chor!
l'espessa copa agiten quan l'aura freda els toca
com els blandons mirífics la flamarada d'or.
Als teus companys de prada qui, desgarbats, baumats,
t'admiren com prodigi d'aquella rassa impura,
ab alta compassió te'ls guaites subjugats.
Per entre tes pomposes arrels l'aigua s'atura.
Y al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,
estén les seves verdes catifes de satí.
**La baga de castanyers**
Ab femenina gràcia s'adorna la carena
de la tupida baga, deixant no mes al nu
un caire geomètric de l'ondulant esquena
com un escot de túnica al enquadrâ un tors bru.
Oh la tupida baga! ella incansable trena
ses pàlides garlandes com laborat tapís,
y les allarga totes al cel com una ofrena,
o deixa que rodolin, ab desconhort sumís.
Dins ella, com les venes blavenques y morades
qui dins la pell fulguren d'un brill alabastrí,
se perden les dresseres subtils, ramificades,
com xarxa laberíntica d'oriental jardí.
Y encara hi vaguen ombres d'esporuguides fades
quan s'hi fragmenta, espessa, la boira del matí.
**Endressa al M. R. P. Fra Rupert M. de Manresa**
¡Oh Vos qui sou un místic devot de la bellesa
y qui sentiu ab l'ànima del Pare Sant Francesc
y ameu dels circumloquis l'urbana esplendidesa
y sou un metafísic subtil, cavalleresc!
us plau entrâ a la baga un dematí molt fresc
quan ja Fra Sol les fulles arruixa ab timidesa.
Dins ella mai s'hi troben crudels paranys de besc.
Tracteu a la natura com a una gran marquesa.
En l'una mà el diurn qui tanca l'oració,
en l'altra mà els Dialecs del immortal Plató
y tal vegada encar l'Epístola d'Horaci,
per sota galeries de jaspi groc y vert,
la vostra silueta molt lentament se pert
ab elegància digna d'un cardenal del Laci.
**La fageda**
Oh la gran fageda,
la dels troncs de seda
com vestit d'albat,
la de branques fines
y d'esmeragdines
fulles! agrisat,
un esquei s'enarca:
com feixuga barca
solca ton fullam,
ta catifa augusta
qui's tenyeix, adusta,
de colors d'aram.
L'esquirol s'aplana,
d'una branca blana
rosegant tranquil.
Una aranya ab pena
feinadora trena
son monòton fil.
Pàlida fageda
de fulgors de seda,
de fullatge vert,
dins el teu domini
l'aura d'estermini
temorega's pert.
Pàlida fageda
una mica freda
de beatitut,
dins ta fosca ubaga
un camí divaga
d'estasi perdut.
**L'alzinar d'en Sala**
Magic alzinar,
selva primitiva
ont perdura, viva,
d'algún deu pagà
l'ombra fugitiva!
si no's veu passar,
prou son bruit arriva
fins el roquissar.
¿D'una antiga rassa
serves la carcassa
convertida en llot?
¿O de ta tortura
la ciutat futura
cobrarà l'escot?
**Elegia triomfal**
Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra
marcant de la carena l'egrègia excelsitut;
el cel a abdues bandes li paga servitut,
el vent de tota petja la petulància esborra.
Sols hi anguileja, balba, pel cim de la carena,
la professó de cendra dels olms penitencials
qui ab soques monstruoses y branques desiguals
fatídics arrosseguen del viure la cadena.
Dels monjos centenaris del bosc son la corrua
qui de l'escala ascètica les summitats ha hagut
y ab brandaments senils prodiguen la virtut
de l'aureola esplèndida de cada testa nua.
De la ridorta gràcil, de l'eura cenyidora
caigueren les garlandes desfetes a llurs peus
y son com uns cilicis inútils, com trofeus
qui l'encorvada soca proclamen triomfadora.
Ni la destral, ni l'aixa, ni'l mall, ni les grans serres
dels serradors, llur fusta sagrada han profanat;
no mes el foc dels núvols, en glavi transformat,
immola una hecatombe de tràgiques desferres.
Y l'esperit dels arbres caiguts, vibrant perdura
en l'esperit dels arbres qui's flecten penitents,
qui dels germans qui foren y dels germans vivents
la comunal grandesa prediquen ab dolsura.
Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra
marcant de la carena l'egrègia excelsitut;
el cel a abdues bandes li paga servitut,
el vent de tota petja la petulància esborra.
Sols hi perdura, balba, pel cim de la carena,
la professó de cendra dels olms penitencials,
qui ab estrafetes soques y branques desiguals,
canten alhora ab una fogositat serena.
**Endressa a D. Francesc Cambó**
Era una tarde esplèndida d'acavament d'Agost.
Sota els vells olms decrèpits medieu l'hemisferi.
Als vostres peus s'obria, com dominat, el rost.
Les humitats baixaven d'un màgic asceteri.
Ab vostres ulls qui xoquen d'intensa voluntat,
talment interrogaveu, al lluny, els horitzons.
Sovint un monossílab d'agudes inflexions
la calma sobirana trencava, inesperat.
Y fit a fit guaitaveu la posta gegantina.
El sol, com un agònic atleta triomfador,
queia demunt la sorra dels núvols purpurina.
Y Vos, ab la mirada oberta d'emoció,
tenieu dins de l'ànima d'atleta nacional
tota la ratlla blava del Canigó al Puigmal.
**A la campaneta**
Caputxa, caputxeta,
morada campaneta,
emblema de martiri!
es ton pistil un ciri
de casta cera groga.
Duus una verda soga
de penitència dura.
Però com ets tan pura
te basta la tristesa
de veure't incompresa
per no tenir fragància.
Me plau de ta elegància
la perfecció severa
qui, menyspreuant austera
tot fugitiu aroma,
senzillament s'acroma
d'una morada vesta
qui al teu demunt, xalesta,
fulgura ab la carícia
d'un hàbit de novícia.
**Al clavell de pastor**
Oh clavell
de pastor,
jovincell
llucador!
Tens prohija
de lluhir
llarga tija
de satí
com poncelles,
de paper.
T'esparpelles,
matiner,
com senzilla
vermellor
d'una filla
qui al balcó,
dona fútil
comiat
a l'inútil
estimat.
En l'aurella
del donzell
mitg vermella
¡oh clavell!
algún dia
lluhiràs,
de l'aimia
y d'ell, las.
¡Oh clavell
de pastor,
jovincell
llucador!
**A les minúscules avellanes**
Oh quimèrics
atuells!
¿sou esfèrics
cascabells
de la testa
d'un follet,
de congesta
cara-net,
o l'enfàtic
picarol
d'un simpàtic
esquirol?
Dins la menuda nou,
tal volta un món de fades
de trenes irisades
independent s'hi mou,
y, quan a fora plou,
circumden afollades
les grogues flamarades
ont lentament s'hi cou
l'elíxir de la vida...
Y en tant, la nou marcida,
caient de la noguera
de microscòpic hort,
prop d'una carretera
se consumeix de mort.
Oh peres d'inefable pulcritut!
vostra dolsura gola avall se fon
ab un sentit de distinció pregón
àdhuc en llavis del pagès golut.
Sou com endevinalles y joguines.
Per les trapaceries d'un infant
minúscules s'engronxen les Regines
y les Perxals y les de Sant Joan.
Per les dones humils, caramaseres,
rodolen marge avall les Formatgeres.
Les Bergadanes cauen per tardor.
Les d'Aigua son per qualque boca fina.
Y's fan ab salsa gairebé divina
les de la suculent Festa Major.
### II.
**A les abelles**
Oh les abelles sapientes
aureolades per la llum,
dins una boira de perfum
giravoltant a les palpentes!
sou generoses y valentes
car enfonseu vostre esperó
quan una gota de dolsor
elaboreu per les sedentes
goles innobles de la gent,
y vostra aixam colèric tresca
quan, ab la dèria de la bresca,
ordona tels de cera pura
en holocauste a la futura
glòria de llum del Sagrament.
**Al puput**
Oh puput! la tua
corva del plomall,
sense el devassall
de la taca nua,
fa anyorar la qua,
fa anyorâ el plomall
de la catatua
o del papagall.
Té, però, una fina
mostra de tapís
ab la femenina
distinció d'un fris,
y un color trencat
de complexitat.
**A la gràcil mustela**
Perllongada
com la mà
d'una fada,
l'ondular
t'es diví.
Fores digne
pergamí
ab el signe
de les branques
de la sang
y ab les taques
d'ònix blanc
qu'ab tes dents
y ab tes fines
ungles tens
per joguines.
**Fantasmagoria nocturna**
Dorm la boscúria submergida
en l'humitat de la serena.
Al clar de lluna brilla plena
d'una penombra sense vida.
Les filigranes d'unes fades
suren com algues displicentes
qui, d'un sol raig amanyagades,
s'entortolliguen flonges, lentes.
De les esquàlides carcasses
sobrixen polpes qui son grasses
com nuvolades de pecat.
Darrera trenes llefiscoses
s'obren mirades cavernoses
ab degotissos d'humitat.
**Gnoms**
Deveniu geperuts
en la fosca perduts
de covals subterranis?
¿Sou d'argent y brillants
mal-carats guardians,
rodolant ab els cranis
dels incauts forgadors?
¿Sou les mascles viriors
dins un àtom minúscul?
¿Sou el seny impulsiu
devingut argent-viu?
A la llum del crepúscul,
com uns taups diminuts
penetreu resoluts
per les cambres tancades.
Y sou barbes, talment,
de vius caires d'argent
onejant perllongades,
qui pels recs y camins
van trescant selva endins
ab les cames petites,
formiguetg penetrant
qui malmet ab l'encant
els remats y cullites.
**Fantasia**
> A D. Joaquim Ruira, autor de "Marines y Boscatges."
Aflotonades
dins els estanys
juguen les fades
a fer paranys.
Glateix quiscuna
d'algún pastor
la galta bruna
tèbia d'olor
de la montanya.
Vetllen subtils
com una aranya
darrera els fils.
L'una a defora,
fingint rezel,
dins la revora
del líquit tel
mostra l'ufana
d'un pit nacrat.
L'altra s'aplana
mitg de costat
marcant la pura
corva del tors.
L'òval ab cura,
pàlit d'esfors,
l'altra revela,
closos els ulls,
deixant estela
d'ones y rulls.
Eixa la galta
rosa no més
tímida exalta,
de l'aigua al bres.
L'orella atenta,
nenúfar blanc,
una altra ostenta.
Netes de fanc,
bombolles pugen
d'un bes ocult
y en l'aire fugen
cercant l'estult
qui'ls cercles mira
del aigua fins
qu'ubriac s'hi tira
perdent-se endins.
Per xo les fades
dints els estanys
juguen plegades
a fer paranys
mostrant la nua
gràcia del cos.
¡Ay del qui grua
tastar-ne un tros!
Ubriac se llensa
dins el parany
sens cap defensa
contra l'engany.
Malignes fades
per tots indrets
surten montades
en foc-follets.
Y, a un cop de vara
transfigurat,
el foll qui hi para
resta encantat.
Y el porten totes
dins un coval
d'ont plouen gotes
d'un ritme igual
qui fredes salten
per sobre d'ell.
Saltant, l'esmalten
com un joiell.
Y regalimen
per l'ampla fas
y, dures, llimen
el front y el nas.
S'acaramullen
en tènues fils
y'l cos despullen
dels vells perfils.
Y, ab infinita
calma, es tornat
estalacmita.
D'humà posat
no'n queda rastre.
Tot es perdut:
dins la pilastra
s'oculta mut.
No mes hi alena
quan tot se mor,
sofrint la pena,
son pobre cor.
**Exode**
Oh la verdor primaveral dels prats!
Semblen talment esbarjos ignorats
de fades com la neu. Quan al estiu
la terra's bada y tota cuca viu,
moren les fonts. Llavores les paitides
qui de les deus aixutes son fugides,
baixen pels recs d'humitejada molsa
als prats eterns. Discretament hi espolsa
l'oretg les fulles, y una pluja suau
sobre les nues fugitives cau.
Y elles, al ritme de les fredes gotes
demunt la pell, enriolant-se totes,
descapdellen fantàstiques sardanes
ab les galtes vermelles com magranes,
ab els cors bategants de cansament
y ab els cabells abandonats al vent.
Y guaita el sol per entre vimeneres,
y albes y verns y freixes y pomeres,
y, en cercles diminuts, ab una ullada
deixa quiscuna nuditat tigrada...
Y arriva un jorn en que la llum afina
y brolla de la terra la boirina
y tot sembla entelat. L'aigua rienta
torna pels recs aixuts. Se transparenta
la sorra en ses entranyes. Ab afany
de nou l'herba assaona. Tomba l'any
com la carcassa d'un gegant difunt.
Llavores les paitides sot amunt
s'entornen, gracialment xipollejant
en l'aigua qui pels recs va devallant
vers les prades qui dormen solitàries
a l'ombra de les albes centenàries.
**Nocturn**
Un molí qui s'enruna, de sinistre misteri
esvahint-se en les ombres. Un abet gegantí
d'opulència nafrada, qui, ab agònic imperi,
el brancam arrossega per demunt del molí.
Un abet cadavèric. Un molí qui s'enruna.
¿Emergiren tal volta d'un meteix, antic, maig?
Del molí dins la gorga s'hi reflexa la lluna.
De l'abet per les branques s'hi destria son raig.
**Tribut a l'hermita de Sant Marsal**
**I.**
De Sant Marsal l'hermita es aclofada
sota la neu. Remulles d'humitat
son les parets qui serven la teulada
per ont miola tristement un gat.
D'una canal penja un carmell glassat.
Quan son deu-hores, lentament degota
y un mont de neu s'hi acaramulla sota
al feble sò de l'enllosat gastat.
Vibra argentí de la campana el toc.
La tanca es plena de verdet. Podrida,
esclata en pols la llenya vora el foc.
S'hi escalfa l'hermitana escoturida,
y l'hermità d'un cap d'escala crida,
mitg adormit, que no's veu neu enlloc.
**II.**