En aquelles valls ombrívoles, perpètuament entelades per boires de
misteri, cap cas tan estrany com el de l'Úrsula.
Donassa com era i més espigada que un pollancre... mai de la vida
l'havia vist menjar ningú.
Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del
Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se
fonedissa. Arribada que era l'hora del repàs, prenia el seu platet
de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un recó fosc, als
esglaons del corral o al passadís de l'entrada, com si anés a fer
una malifeta. Aprofitava per escorre's el començament de l'àpat,
quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres
cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder
distreu-re's en res més... i ella aleshores passava silenciosa i
llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.
Ho feia tan a la quieta, allò d'allunyar-se de la vista dels demés,
que quasi mai ningú se n'adonava. I, si per atzar ho veia algú, ni
en feia cas per la costum que hi tenia. Només se'n parlava a
voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de
la facècia...
Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de
molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:
-Per què fa això aquesta dona?
-Perquè és dóna pena de que la vegin...
-De que la vegin quan menja?...
-Sí...- li varen respondre, mig rient.
-Ai, ai! És ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com
aquell!... Veieu? Jo mai m'hi só pogut avesar a atipar-me a davant
d'ells... No ho sé... Em fa una mena de recança, de temença. Sembla
que hi estic encongit, desficiós, com si els fes un xic de
mancament de xalar-me quan ells es xalen... Trobo que fa taujà, que
fa dròpol per a un mosso... Mes, aquí a la cuina... nós amb nós, ja
és altra cosa... No fa?
-Això qui ho sap dir bé és el pastor...- va saltar una mossa amb la
boca plena. -Ell vos ho dirà si vol...
I les mirades d'homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai,
que fins aleshores no havia alçat el cap ni obert els llavis. Igual
que si es despertès d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar
la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i
va dir aquestes paraules:
-Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l'Úrsula,
d'altres dones ja ho só vist... S'abscondeix un hom per a vestir-se
i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren
a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és,
pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa
vergonyosa... Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista
del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca... qui sap
si se'n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que
criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del
món com una misèria. Perquè misèria humana deu ésser per l'Úrsula
el què pels altres és goig, i per no ofendre als demés cerca
enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.
Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin
de capir les paraules del pastor.
Però a l'últim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se
els llavis amb el revés de la mà:
-Si sabéssiu el què vàrem arribar a patir quan va caure malalta,
ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava
massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li
podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li
que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del
repàs, perquè... el què és de vianda no en volia per res del món.
Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia
que no li venia de gust... «Però, menja, dona de Déu!» -«No no...»-
I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la fí vàrem veure que no
li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora
del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava
massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat
amb els llençols com si acabés de fer un mancament.
I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan
l'Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el
platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va
mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra Úrsula deuria
conèixer que parlaven d'ella, perquè es va tornar roja com la grana
i va abaixar els ulls, avergonyida.
L'AUTOR DE L'OBRA
O
UN DRAMA DINTRE D'UN ALTRE
L'estrena del drama d'en Víctor Montalvà havia estat una ovació
contínua. A cada final d'acte havia hagut d'alçar el teló una
infinitat de cops, entre els picaments de mans d'un públic
entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a
l'autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiració. D'acte
en acte, el deliri havia anat creixent, i a l'acabar-se la última
escena de l'obra allò va ésser un devasall d'aplaudiments, de
_¡bravos!_, de crits, d'aclamacions. I encara s'estava dret
l'auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al
dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal
d'homenatge a l'heroi d'aquella nit... quan alçant-se de la butaca
el cèlebre novel·lista en Carles Brujas, va córrer cap al _foyer_
exclamant amb la més viva indignació:
-Això és una infàmia, una infàmia! L'èxit d'aquest home és una
injustícia! ¡Una injustícia que clama al cel!
I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a
que se n'enteressin bastants concurrents, alguns íntims del
novel·lista, amics i companys del món literari, vàrem seguir-lo cap
al _foyer_ ben estranyats d'aquella exaltació en un home tan de
món, tan distingit, tan correcte.
-Però... què et passa? ¿què tens?- varen replicar-li alguns. -Què
és el que dius?
-Dic que l'ovació tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, és
un crim, i un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!
-Però escolta, Brujas, escolta...- va fer-li l'autor dramàtic, en
Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida. -Jo crec
que estàs obcecat... i que confons els conceptes... Tots estem
conformes en que en Montalvà és un subjecte poc escrupulós; un home
indigne, si tu vols; un cínic, si tant em fas dir... però aquí no
es tracta de l'home, sinó de l'obra, i una cosa és el drama i una
altra cosa l'autor...
-¿Què no't sembla superba aquesta obra?- li deia l'un.
-¿Què no t'ha seduït, com a tots nosaltres?- li saltava un altre.
-Què no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepció
del món que respira tot el drama?
-Si la trobo potent i original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo!
¡La més enlairada i la més grossa que mai hagi omplet la nostra
escena! Però... com més gran considero el drama, menys comprenc com
no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenció.
En Montalvà- tots ho sabem -mai ha passat d'un autor de drames
d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que
esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan
enternir a les senyoretes. Però, digueu-me en quina obra ha
reflexat mai aquesta visió fondament tràgica de la vida humana?
¿Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles de l'home
superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de
rutines amb què vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu,
Pere Aldraga, tu que ets el crític subtil de l'art escènic... tu,
Angel Montfret, tu que ets l'autor dels grans anàlisis
psicològics... tu, Puigdelfí, que saps renovar contínuament el teu
art de dramaturg amb tots els corrents moderns... i vosaltres tots,
gats vells de les lletres i de les taules... ¡no sabeu veure que en
Montalvà és incapaç d'arribar a una creació com la que acabem de
gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos
espurnejant de cruelíssima ironia, a trossos emboirada de formosos
somnis d'ideal?
I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com
volen dir: ¡tot això és ben veritat! ¡L'observació no pot ésser més
justa!
-Pero llavors... ¿com s'explica aquest misteri?- va interrogar el
crític, fent-se intèrpret de la preocupació de tots.
-Com s'explica?... Aquí està el secret, el secret terrible que em
tortura i que em fa esclatar d'indignació. Mireu... quan ha
començat el primer acte, m'he trobat sorprès, parat, hipnotitzat,
com tots vosaltres. Aquella exposició sòbria, naturalíssima,
interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa
seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els
seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l
mira de reull... cregueu que m'ha deixat estàtic d'admiració...
Però han anat seguint escenes, i així que he vist que l'heroi va
per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d'ell,
apel·lant primer a la persuassió, després als precs, acabat a
l'amenaça... aleshores he començat a rumiar, tot intrigat: «¡Aixó
no m'és nou! Jo això ho conec!... Sí... això... jo ho he llegit...
No, llegit... no. Ho he vist representar...; tampoc... Ho he sentit
llegir... Sí, sentit llegir, sí. Però... quan? on? en quina ocasió?
en quines circumstàncies? I mentre em furgava el pensament fent
esforços per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements
d'una reminiscència que se m'escapava... sense que pugui dir com,
se m'ha començat a dibuixar a la memòria, molt vagament al
principi, després amb més precisió, el record d'aquell jove que
feia d'escribent o secretari o copista a n'en Montalvà. ¿Us en
recordeu d'aquell xicotàs, quasi bé esquerp de tant vergonyós, que
es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li
quartilles o posant-li gargots en net?
-Sí, sí.
-Prou.
-Com si ara l'estés veient...- varen anar responent tots.
-Doncs féu-se càrrec- continuava el novel·lista -que aquell xicot
tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interesar-me vivament
com a tipus d'estudi, com a document humà, i que portat de les
meves manies d'observador vaig començar a fer-li preguntes, a
amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que
s'espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser
establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara
freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, i vaig tenir prou
ocasions de recollir les confidències psicològiques de l'escribent.
Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s'amagava sota
les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora
em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus
projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que
mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat
fins a col·locar-se a casa d'en Montalvà, a fi de que amb la gran
influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar
un drama que havia escrit: -«Però fins ara no s'ha pogut aconseguir
res»- deia desesperat -«és tan difícil fer pujar l'obra d'un
principiant dalt de les taules!»- I va acabar dient: «Si vostè me'l
volgués sentir llegir aquest drama...» -«Ja ho crec que sí.»- vaig
contestar-li.- figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió,
quan l'endemà se'm presenta a casa i comença a llegir-me unes
escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passió,
d'ideals de bellesa i justícia. Allò era el drama de l'home contra
el món; el drama de l'individu il·luminat contra la societat cega
d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, i
s'estrella contra l'egoisme estúpid de les multituds. En una
paraula, senyors,... allò era el drama que acabem de veure
representar!...
-Però això és horrorós!- va exclamar tothom.
-Veritat que sí? ¡És una infàmia que fa eriçar els cabells! Però
espereu-se, espereu-se, perquè això no acaba aquí. Admirat jo
d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son
autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es
representés. Però... la mort de ma filla i el meu viatge a
Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la
realització del meu propòsit.
Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d'aquest jove
i em varen respondre que havia mort. -Mort de què? -Oh! -De quin
mal? -Oh!... No se sap -¡Un jove tan sapat, tan ferm! -Sí... Va
començar a decandir-se, a decandir-se... i un dia el varen trobar
mort en un recó de cambra.
-Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la
tenebrosa idea...
Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del
narrador un terratrèmol de crits i picament de mans que va deixar
sobtats a tots. Els finestrals del _foyer_, que donen a la Plaça
del Teatre, varen devenir instantàniament il·luminats amb
apoteòsiques resplandors d'atxes enceses...
Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de
l'obra, a n'en Víctor Montalvà. I davant d'aquell espectacle cívic,
comunió de centenars de ciutadans en l'idea i en la imatge, tant la
història romàntica de l'aficionat rural com la sospita realista de
la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'interès emocionant.