Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries
despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es
referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu
d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren
tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis
de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres
s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que
ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d'un
sepeli alegre.
-Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar
al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d'un conegut. Feia
un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava
las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els
panteons.
Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte
vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort.
Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i
xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de
robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un
negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses
traspuava una mena de pobresa i de tristor... Perquè més trista i
pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien... cara
de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que
han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.
Jo vaig preguntar a un home de per allí:
-De qui és aquest enterro?
-De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de
l'Allada... per allà els barris de Sant Cugat...
-I aquestes noies?...
-Les treballadores de la casa... Com és gent que ho pot ben fer, la
família del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit... i hi ha fet
venir totes les noies de la fàbrica...
Jo no sé què ho feia, però la veritat és que no podia apartar la
vista d'aquella munió de noies esgrogueïdes que anaven escampant-se
per tot arreu. Bo i a mida que avançaven cap a dins del cementiri,
semblava que s'anessin desencongint.
Més que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell bé de
Déu de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la
vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que
contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.
El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les
verdes planúries que s'extenien al peu de la muntanya, ara
enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es
perdien a l'infinit. Es veia ben bé que des dels estrets carrerons
en què vivien, des dels foscos celoberts de les cases que
habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogués
haver al món una formosor com aquella.
-Ai, Déu, que és formós! ¡Ai, reina, que és bonic!- es deien les
unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant
que descobrís un món.
I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més
tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que
s'agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es
passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es
passegessin pel Paradís. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb
les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud.
Fins n'hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i
córrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.
-¡Quina manera d'assistir a un acte semblant!- em va dir un senyor
estirat que anava al nostre acompanyament. -No troba que no està
bé?
I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions,
distret potser en la contemplació d'aquelles criatures, va afegir
al cap d'una estona:
-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa... Què no ve?.
Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol,
perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc
minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns
salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les
poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de
l'esbarjo a tutiplè... perquè tombes a través s'enfilaven cementiri
amunt.
Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les
noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien!
Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per
una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues
criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de
cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar
color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment
semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el
cementiri per un verger.
-Noies, veniu cap aquí, que estarem soles!- es cridaven amb veu
baixa. -¡Veniu, que no hi ha ningú!
Es veia que buscaven els llocs més solitaris per a no ésser
sorpreses, per a no ésser vistes... I quan varen arribar a la vora
del fossar comú, allí on fa una mena d'explanada, varen aturar-s'hi
totes com si el paratge els agradés. Primer varen escampar-se per
aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió de l'indret i
cada una hi triés el seu tros de terra per a edificar-s'hi el
castell d'il·lusió... Després devien canviar de pensament... perquè
varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com
si anessin a començar una sardana... Però en aquell mateix moment,
una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera
d'un rengle de nínxols per estrenar, va llençar un crit tot joiós:
-Noies... roses!...
I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap allí com unes
daines, per a veure aquell bé de Déu.
-Què ve o no ve?- va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument
l'espatlla, el senyor formal que tornava a passar per allà amb part
del nostre seguici.
No vaig tenir més recurs que seguir.
Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i
panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges,
varem baixar la rampa d'entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo
encara sentia una recança d'haver tingut d'abandonar la rara visió
de la comitiva ajogassada..., però, així que anàvem a arrencar
carretera avall, veu's aquí que em veig una colla d'aquelles noies,
dins d'uns carruatges grans, com òmnibus, que també se'n tornaven a
ciutat.
Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes,
transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes... Semblava
que l'alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire
encara més estrany, era la manera d'anar adornades. Amb les flors
de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit...
Semblava que tornessin d'unes bodes... A l'arrencar el carruatge,
fins una noia es va posar a cantar:
Que vé la primavera,
porta paners de flors;
n'hi té de totes menes...
n'hi té de tots colors.
-¡Ves quina manera de tornar d'un cementiri!- va recalcar el senyor
estirat i circumspecte.
-Quina serietat!
NO ES PERD QUI VOL
O
L'AGULLA DE LA SEU
Quan el viatger experimentat per ses correries al través del món,
va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va
contar amb els mots següents, el cas que els companys li demanaven:
-Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del
Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera
volta una ciutat estrangera: perdre-m'hi, esgarriar-m'hi,
enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai
vistos, dels carrers desconeguts...
En sortint de la casa on posava, veig una gran plaça, hi entro, i a
les poques passes em trobo a la presència d'una magnífica catedral.
Era un airós bastiment del segle XIVè, tot ell flanquejat
d'arcbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta per a
aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcció.
Tot eren esbelts pinacles que tenien l'aire d'estirar-se com
pollancres a la creixença; tot eren arestes esprimatxades i
llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el
zenit... I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades
punxes no componguessin gran cosa, amb tot i ésser prou altes, prou
arriscades, prou atrevides... d'entremig d'elles s'alçava, tota
trepada de lòbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada,
de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments veïns
més enlairats, s'obria pas per entre els núvols igual que si
volgués foradar el cel!
Com es feia admirar aquella gegantina agulla! ¡quins somnis feia
venir a l'esperit! Talment s'apareixia com el desig etern de l'home
per a arribar al més enllà... o com un símbol de l'ideal que aixeca
a l'ànima humana de la misèria de la terra, per a llançar-la a la
visió del infinit...
Substraient-me a viva força a la meditació que m'allunyava del meu
propòsit de perdre'm, vaig girar l'esquena a la catedral, desitjós
d'entafurar-me per la ciutat, d'esgarriar-me pels seus carrers, com
aquell que fes un viatge per un país desconegut. Perdre's en una
gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir
els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina
sensació més agre-dolça, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i
entre ignorats monuments, sense saber mai on s'és, ni veure enlloc
gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la
d'anar avançant sempre dins lo enigmàtic, amb la mica d'ànsia que
causen a l'esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga
esperança de topar-se amb rares aventures, d'aquelles que diu que
passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les
ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d'anar caminant,
caminant misteri endins, fins a sentir-se temerós d'haver corregut
tant, fins arribar a perdre l'esma del trajecte fet i del temps
transcorregut.
Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense
caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les
façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar
una part de ciutat amb l'altra. Vaig trencar per una travessia
qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silenciós, tot
poblat de cases d'aspecte senyorial i circumspecte, en sa major
part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys
aristocràtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i
palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platerescs. Però,
veu's aquí que mentre alçava el cap per veure les pintoresques
cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient pinyó,
m'adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de
l'agulla de la Catedral.
-Si que has caminat poc... vaig dir entre mí. -Em pensava qui sap
el camí que havia fet, i amb prou feines m'he mogut del mateix
lloc...
Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant
carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de
bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries,
basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de
quadres i mobles d'art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb
aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que
d'altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop
tancada la portella, amb soroll de detonació, arrencaven a córrer
com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de
vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les
aceres poblades d'una gernació elegant i desinvolta, fins als
balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or,
d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes...
altra volta m'adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de
que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les
altures l'agitació de luxes i fantasies mundanals.
-No et podràs perdre- pensava jo. -Estàs condemnat a tenir per guia
aquesta aresta...
I, decidit a fugir de la seva presència perfidiosa, jo que tombo a
l'esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat
que va dur-me fins a una plaça espaiosa que era com el centre d'un
barri de comerciants a l'engròs. Grans magatzems, fondos despatxos
i retolades oficines, instal·lats en pesats edificis de llorda
arquitectura, ocupaven l'una banda i l'altra del seriós escenari
mercantil, travessat contínuament per colles de gent atrafegada i
per munió de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que
llavors alço la vista i... veig que continuava acompanyant-me la
punxa monumental!
Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant
com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat
per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera
remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per
astors de puntes i persianes de tons clars, però per darrera les
cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig
desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb
cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma
inexorable.
Igual com si m'amagués, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a
marxes dobles com qui fuig d'una persecució, arribo a una barriada
popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes
i vulgars, però amb les façanes decorades de virolats cartells
anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves,
roses, que proclamen l'excel·lència d'un bicicle, d'unes pastilles
o d'un licor... Però l'espectre també em venia al darrera,
vigilant-me des del cel!
Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no
alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i
places, per passatges i travessies, per allà on se'm presentés,
però mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les
profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la
tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig
rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com
l'Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat per tots els
segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre
veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat,
allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on
passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada,
però pel tros vist endevinava el restant... Ara venia l'escalinata
d'una església, ara el parterre d'un jardí, ara els subterranis
d'un magatzem, ara els pilans d'un pòrtic, ara el sòcol d'un
monument.
Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No
poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava més.
Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a
mirar al cel. Quina visió més calmosa! Em trobava en un barri quiet
i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de
recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes
religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de
pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció. I
el més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava
que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que
apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se
a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i
de contrafort.
Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici
tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada
d'arestes i pinacles, però no veia l'agulla enlloc... Em va caldre
recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia
verticalment a damunt mateix del cap...
No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l'agulla de la
Seu, havia d'abandonar la ciutat antiga, plena de memòries del
passat.