Estava tan aqueferat el frenètic domicel en fer obres d'altruisme,
que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al
verger de flors a on vivia l'adorada.
Tot el matí se li escorria ràpid com el pas d'un meteor, consagrat
a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia
en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patia de set, en
donar vianda a qui es moria de fam. Més hores hagués tingudes el
dia, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauria pas donat
l'abast per a remeiar tantes misèries. Així és que no tenia un
moment seu, perquè tots eren dels altres.
I quan per rara casualitat passava, entre dos actes de
misericòrdia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava
com si es volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades
els tous de flors del jardí o al sentir la gentil cantúria dels
sortidors, un gran desig li venia de penetrar allí dins. Però... es
mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i
exclamava anguniós:
-No m'és possible! A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un
orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré aquesta delícia. I
aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de
mots en un paper, que tirava pel reixat: _Espera-m, com em tens
promés. La Pietat encara m'encadena._
I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Així ell podia
amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat
en la immutable constància de l'amiga, diferia l'instant preciós de
visitar-la.
-Per ara- deia sovint -no em crec digne d'esmerçar el temps en la
pròpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l'infortuni.
Com l'estimada ja sap l'abnegació de la meva vida, un dia o altre
em coronarà amb flors del seu verger. I aquesta esperança de dolçor
l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica.
Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són
incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument
afadigat d'haver fet tant bé al proisme, va pensar: _Ja ha arribat
l'hora de penetrar en el verger._ Pas a pas va encaminar-s'hi i,
essent davant les reixes, va cridar:
-Amiga, ja sóc aquí! He acabat l'obra pietosa...
Mes ningú li responia. Va empènyer les reixes i per si soles es
varen obrir. Més, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silenciós
i abandonat. I les flors s'eren marcides. ¡Havien passats tants
anys!
-Amiga de la meva ànima!- tornava a clamar l'home en la solitud.
Però era en va que clamés. Perquè la dama no el sentia. Coronada de
cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre
despullat de fulles. A l'acostar-s'hi el bon home, ella se'l mirava
amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:
-No us conec.
L'IDIL·LI NOU
O
DIÀLEG DE L'AMIGA I DE L'AMIC
Dins de la sala ordenada i pulcra, coqueta com tocador femení i
emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia
d'idil·li primicial, paraules d'amor ben rares.
Ella, Obdúlia, tombada d'espatlles al pupitre, on havia deixat
obert per les darreres pàgines el volum nou que llegia, preguntava
amb certa condescendència al jovincel amorós:
-¿És a dir que per a l'heroïna del llibre, us ha servit de model
una germana vostra?
-Sí...- contestava ell, Abundi. -Al menys per a dibuixar el
caràcter...
-I és una germana a qui estimeu amb efusió?
-Oh, sí! repetia el jove amb l'accent de fervorós entusiasme que
posava sempre en les seves dites. -Una germana, que si gosés, diria
que és angèlica com Vós, tendra com Vós, amiga com Vós
d'espiritualitats... i si no tan formosa com Vós sou- ja que això
ve a ésser impossible, -bonica, atractívola, agraciada...
-I com es diu?- interrompia Obdúlia amb efectuosa suavitat, com
volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que
s'explicava el jove.
-Es diu Gràcia, el mateix que a la novel·la.
-Nom formós!
-Oh! i li va bé... perquè tota ella és espontaneïtat,
improvització, do de natura... Escriu estrofa sobre estrofa sense
el més minim esforç, sense treball, sense pena... ¿Vos recordeu que
ja ho dic al llibre: _igual que les hi dictessin d'un altre món
superior?_
-Sí, sí...- murmurava Obdúlia amb complaença distreta.
-Jo he arribat a pensar si seria cosa de miracle, de prodigi, poder
sobrenatural... Sabeu?
-Sí, sí...
Amb tot i lo vibrant de la sonata, semblava que a Obdúlia aquell
motiu de la poetessa improvisada, de la germana inspirada, no la
interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauria dit, a
l'endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corria
pels llavis carmesins, que ella no feia tant cas, com el jovincel,
de la espontaneïtat tan ponderada.
Però ell encara insistia:
-Fa els seus càntics sense llima, sense esmena... I el que és més
prodigiós, amb molt escasses lectures... Pot ben dir-se que refila
com l'ocell en el verger...
Més, a pesar de l'exaltació del jove, la conversa s'esllanguia.
Dels dos interlocutors que havien d'animar el diàleg, només ell
parlava enfervorit, però ella semblava absenta. I així va ésser que
a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva
amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava
exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que
n'atresorava tants, va renovar un xic el tema... I passant del
lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient:
-Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.
-Jo?
-Sí... La nit ditxosa que us vaig conèixer... Ella venia amb mi.
Havia volgut anar a l'Aula de Conferències, i l'hi vaig acompanyar
un vespre que feia la lliçó en Florenci, el substitut...
-Ah!
-No vareu fixar-s'hi?
-Sí. Però us diré la veritat. Si vaig parar-m'hi, no va ésser pas
per ella en si mateixa, sinó per qui l'acompanyava.
-¡Oh, mercès, mercès, Obdúlia!
-I com per l'aire... _paternal_ que feieu al dur-la al vostre
costat de seguit s'endevinava que aquella damisel·la no era pas la
vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella per a preocupar-me de
l'acompanyant... No hi havia lloc a dubtes. La damisel·la més aviat
semblava una parenta, una persona de la família que s'havia fet dur
allí per a contemplar d'aprop al bellíssim substitut en ple
lluïment acadèmic, en plenes funcions de conferenciant.
-Amiga, sóu molt subtil... tan subtil com cruel per a en Florenci.
-Potser sí que he usat de massa ironia... Oh, perverses ironies!
Són un estigma que portem a sobre i que ens havem d'expulsar. Però,
crec que si algun cop devenen una mica disculpables, és tocant al
substitut.
-Per què? És un excel·lent company...
-No voldria ferir vostra afecció, mes tinc de dir-vos que no em
plau del tot aquell Adonis. Té una manera emfàtica de voler fer-se
home a part, providencial, que no trobo prou justificada ni amb les
poquetes coses que ens ha dutes ni amb l'art que té d'exposar-les.
L'aire de protecció mental amb què parla del Patriarca, a qui ara
substitueix, de l'únic home que de les antigues lletres n'ha sabut
fer un cos de doctrina... us haig de confessar que no fa per mi,
que més aviat sóc amiga de la successió normal, de les jerarquies
ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada
un veritable mestre com aquell.
-I teniu raó, gentil amiga.
-Demés... aquell lloar perpètuament lo indígena sols per ésser
indígena; aquell etern ditirambe al desordre heroic; aquell
inacabable retallar les amples vies de la humanitat, per a
engrandir els caminets episòdics de lo local; aquella adulació un
xic fantasista i còmica a la natura com a dèspota a qui els homes
ençara han d'estar agraïts... què voleu que us digui? em fa
l'efecte d'una declamació, no solament incivil sinó passada de
moda...
El jove, bon xic sorprès, tant per aquelles paraules anunciadores
que en bona part contradeien al seu credo tradicional, com per la
desusada animació amb què eren dites, mirava amb els ulls oberts
els ulls claríssims de l'amada, com si li costés de penetrar el
sentit del què deia i no estés prou convençut de la justícia amb
què era flagel·lat el substitut.
Ella ho va conèixer, i, agafant el volum nou que per un moment
havia deixat sobre el pupitre, mudava amb rapidesa l'aspecte del
diàleg.
-Però tornem al vostre llibre- deia, -que és el què a mi més
m'importa.
-L'haveu llegit?
-Me'n manquen ben poques pàgines.
-I?...- afegia el jove amb aire interrogador, com si del dictamen
de l'amada en dependís la pròpia felicitat futura.
-Oh, sí!... M'ha emocionat amb freqüència... I m'ha interessat
especialment perquè amb tot i ésser la narració impersonal a causa
del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aquí
i allí imatges més o menys velades de les vostres idees i de les
vostres sensibilitats... I vós ja sabeu que lo que més plaer em
proporciona en els vostres llibres, és trobar-vos-hi a Vós.
-Oh, dolça amiga!
-Jo ja sé, ja sé que en el codi literari un xic esquerp que seguiu,
la impersonalitat, la diferència, hi figuren com a primers
articles. Però entre els horrors- diem-ne horrors -petits o grans
que expliqueu, hi transpira a voltes un silenciós desig de
perfeccions humanes... ¡I sort d'això, sort d'això! Perquè s'ha de
convenir, amic caríssim, en que llevat de la figura idílica de
Gràcia, tota gentilesa i tota amor, la demés societat que corre per
aquestes pàgines no és gaire espiritual ni gaire bondadosa... Però
la voluntat ben manifesta que poseu en fer-la força antipàtica a la
vista del lector revel·la tàcitament el vostre ideal d'una
humanitat millor en el pervenir. I això és el que reconforta
entremig de tantes, de tantes...
-Digueu, digueu, per favor!
-...de tantes violències...
-N'hi trobeu moltes, veritat?
-Jo crec que sí... Però potser a través de la meva debilesa
femenina m'aparegui tot massa excessiu... Em sembla sentir-hi un
vigor, un accent, una força masculina, que en ocasions dóna als
personatges més crueltat que relleu. Mes, jo no sé com dic tan
asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen ésser ressó
del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de
la vida...
-Mes, com jo poso el vostre gust selecte i afinat per damunt de
teories i d'escoles, vos demano que em sigueu explícita. Vós sou
l'estrella, el sol, la claredat... Doncs, guieu-me, il·lumineu-me!
-És que temo dos perills. L'un, el de errar-me i feu-se errar,
perquè jo no soc cap d'aquests astres que diuen. L'altre, el de fer
que disminueixi el vostre amor...
-Oh, mai, adorada meva!
-Doncs, aleshores us ho diré...
-Amb aspresa?
-Sí, amb aspresa.
-Amb acritud?
-Amb acritud, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sang, massa
carnalitat i massa terra. Tant en la novel·la vostra com en les
altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi per als homes
més dolor que la sang vessada, ni més joia que la fúria dels
sentits, ni més espectacle formós que el salvatge de natura. I Vós,
amic caríssim, que sou amorós de mi, prou ho sabeu que hi ha altres
espectacles més humans i altres joies més excelses i altres dolors
més dignes i serens. ¿Doncs, per què condemnar la condició humana a
irredimible brutalitat?
-Oh, amor meva, jo sí que ara estic tement que m'aparteu del vostre
cor, amb tot i ésser tan generós de mercès i gràcies. Perquè... si
tals grolleries i furors vos repugnen en el llibre, ¿com puc
ser-vos acceptable jo?
-Jo us ho diré, amic dilecte... és que a mi se m'oferiu molt més
alt que la vostra obra. ¿Quí més bo per a mi que Vós, qui més
correcte i amable? El que hi ha és seduït per un mètode literari,
féu en el vostre llibre un sacrifici suïcida, el sacrifici de vós
mateix. I així com en la vida quotidiana tot ho veieu amb ulls
primaverals i tot vos apareix bo i excel·lent, ¡fins el substitut
Florenci!, en la ficció d'art vos habilleu amb vestiments
pessimistes. La vostra bondat ja prova, un cop o altre, de
desfer-se d'aquell trajo de negror, però se'l torna a posar tot de
seguit perquè així ho mana el dogma. ¡I és llàstima que en aquests
moments no ens toqui encara vestir modes més nobles i pulcres!
-Modes nobles, modes pulcres exigeix, ¡oh, dolça amiga!, el vostre
selecte esperit. Però, ¿són aquestes modes exquisides les que
veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que davant
de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici,
subsisteix immutable l'etern model, que és la vida... i la vida,
m'haureu de confesar que és ben trista i misteriosa...
-Oh, no! Això sí, amic meu, que no us ho confessaré pas. La vida no
és trista: ni és alegra, no és mísera ni triomfal... La vida, més
aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que
sia... És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és
perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem
mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i
virulències. Així han cantat els grans poetes la pròpia desventura
lluitadora... Però Vós, amic, ¿de què us queixeu, per a veure la
vida trista i baixa en la vostra obra? ¡Sort, gran sort, que si la
pinteu de tal manera, és per moda literària! Jo n'estic tota
contenta de pensar-ho així, perquè sinó hauria de creure que no us
fa benaurat el meu amor...
-Oh, no! amiga meva, no. Vós sou el meu goig, la meva glòria, la
meva ditxa suprema!
-Doncs, aleshores obriu el cor a la llealtat, i pinteu en els
vostres llibres la joia que m'omple l'ànima...
-Adorada meva!
-Estimat meu!
I un bes d'amor, serè, castíssim, va cloure la conversa de l'amiga
i de l'amic.