Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de
l'existència, que quasi bé fins a topar-s'hi, no es va adonar del
vell xaruc que marxava camí avall, camí avall sempre... Quina
impressió més rara va causar-li la presència d'aquell jai!
Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que
dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries... ¡Tan
caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els
mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai
obert pas tal aparició de senectut decrèpita.
Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i
traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb
una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella
almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre
llavis:
-Grans mercès.
A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia
prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com
un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós
aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el
d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran
raça.
-Ja ningú em coneix!- murmurava el jai, planyent-se entretant amb
aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus
de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els
de Mides i els de Cresus!
El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més
estranyat que avergonyit.
-Ja ningú em coneix...- seguia dient el vell -i els cants d'amor
que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per
eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè
han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les
esglésies que en les cambres de les dames...
El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell,
com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to
calmós:
-¡No somnio, no somnio... Aquí si algun somni hi ha de meravella,
són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats... Són els murs
d'or i d'aram que he construit pel gran temple... són els milers de
dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que
he tingudes per esclaves... Ja s'és perduda la memòria dels grans
homes... ningú em coneix... ningú em coneix...
-Pobre boig!- va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de
compassió, mig contorbat de misteri.
-Ningú em coneix!- entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em
coneix... i sóc el rei Salomó!
LA VIDA I L'OBRA
O
EL POETA DELS HUMILS
En aquella vileta de muntanya, xica com el palmell de la mà, però
corcada pels odis del pobre i les tiranies del ric com la ciutat
més populosa, hi vivia en Jan Oriol, minyó d'ànima senzilla i
tendra, oberta a tots els entusiasmes i a tots els amors. La
majestat del cel i la formosor de la terra li havien inspirat des
de noi belles complantes saturades de fervorosa adoració; però tant
o més que les visions de la naturalesa, li van fer més tard somoure
el cor els ideals de justícia i de germanor entre els homes. No hi
havia res que el commogués tant com l'espectacle de l'humil
trepitjat pel poderós, de l'ignorant escarnit pel savi, del pobre
esclavitzat pel ric. Acondolit a tota hora de la humanitat afligida
pel dolor, es passava la vida somniant amb l'adveniment d'una edat
nova, perfumada de bondats, en la que grans i xics arribessin a
viure frec a frec, sense rancúnies ni vergonyes.
Des del dia que va veure com una família de parcers, per no poder
pagar la part a l'amo, tenia d'abandonar el terrer que durant
segles havia anat conreant de pares a fills, va sentir de cop i
volta una irresistible vocació que l'empenyia a formular en
candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la
tragèdia dels vençuts i la crueltat de les lleis humanes.
Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, i com que sentia gran
rubor per les seves gestacions mig poètiques, mig humanitàries,
amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un
delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de
la seva ànima. Ningú, ningú en sabia res d'aquells versos teixits
en la soledat i en el silenci; ningú en sabia paraula d'aquelles
rimes melangioses, amarades en la tristesa del món i en l'anyorança
d'una existència millor, en la que els ignorats, els modestos i els
adolorits poguessin alçar una mica el cap entre els que es
gaudeixen de la vida.
* * *
S'ha de dir, per a ser verídic, que gran part d'aquelles idees de
redempció social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de
l'esperit tot llegint els formosos versos de l'escriptor més famós
de l'època, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes,
era el poeta dels seus amors. En cada pàgina del cantor dels
pobres, del «poeta dels humils» com l'anomenaven els contemporanis,
el rimaire inèdit de muntanya hi sentia bategar el cor del gran
home, tot ell encès de pietat per als seus germans obscurs.
Els herois anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la
imaginació. Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de
nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes
d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena
recollida. Tan bon punt era el geni desconegut que portant un món
d'idees dintre el cap passa sense ésser vist per davant les
multituds indiferents; tan bon punt era l'home resignat que
caminava a batzegades per la terra, sense gosar alçar el coll del
jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra
per sota mà, per defugir l'aplaudiment i la glòria; altres vegades
era el desconsolat que no té qui l'encoratgi ni li aixugui les
llàgrimes dels ulls... ¡Quina devoció més fonda l'inspiraven al
pobre Jan aquells tristos personatges i quin respecte li feia
l'home sublim que els havia llançat a la vida eternal de la poesia!
Més que admiració de deixeble, era fervor de creient el que sentia
en Jan Oriol pel «poeta dels humils», perquè, com passa tantes
vegades en la comunicació intel·lectual, l'entusiasme per
l'escriptor havia acabat per convertir-se en amor per l'home íntim.
En Terenci Dasca no podia ser el literat indiferent que fa ofici de
la seva inspiració elaborant una obra divorciada dels seus actes,
sinó el poeta sencer que concorda l'obra i la vida interior, sent
artista i apòstol tot d'una peça. Ja és cosa gran i meravellosa
predicar a la gent per mitjà de cants i odes, però encara és més
gran i prodigiós afegir-hi la formosura dels exemples!
* * *
Per això en Jan no en tenia prou amb la lectura dels poemes dictats
pel mestre; no se'n sabia acontentar d'aquelles pàgines amoroses...
necesitava quelcom més directe i immediat, li calia acostar-se a
l'ídol, venerar-lo cara a cara, fer-lo objecte personal de la seva
adoració.
-Si pogués veure'l! Si pogués conèixer-lo! Si pogués parlar-li!-
pensava contínuament. -¡Si un dia conseguís la gràcia de que
m'escoltés els meus pobres versos!... perquè... ¡ves si és estrany!
que els papers que no he llegit mai a ningú, a n'Ell sento desig de
llegir-los-hi...
Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades,
emprenia el viatge amb la intenció fermíssima d'anar a visitar al
famós poeta; però com era tan feble d'esperit, no gosava a
realitzar el propòsit. Tot el més a que s'arriscava era a fer com
els enamorats vergonyosos: contemplar des de fora la casa a on
habita la princesa dels seus amors. Passava pel carrer del poeta;
mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a
finestres i balcons... i se'n tornava a la vileta, després d'haver
comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran
home, entre les que veia per quioscos i aparadors.
Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una
d'aquells imatges, va romandre un xic sorprès de l'aspecte brau i
ferm que presentava el poeta. Sense saber per què, ell se l'havia
figurat un home pàl·lid, xuclat de galtes, cara llarg... i li
sortia un tipus sanguini, amb unes carns fortes, uns llavis molsuts
i coll de toro, que denotaven exuberàncies de vida. Aquell contrast
entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de
cop i volta... però no va ésser més que cosa d'un moment, perquè
passada la primera impressió ell mateix se'n va riure a tutiplè
d'aquelles aprensions romàntiques, i va acabar pensant que realment
havia d'ésser de temperament fort, vigorós ple de saba i ple de
vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant
d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota
reivindicació humanitària que pogués arrebassar-li un privilegi.
* * *
Amb tot això, les ganes de conèixer al gran poeta havien anat
creixent de tal manera dintre l'ànima d'en Jan, que un dia va dir:
¡Què tanta covardia! Bo i traient forces de la mateixa flaquesa, va
baixar a ciutat determinat a veure el mestre i a presentar-se digne
i serè, tal com pertoca a l'home que pot ostentar títols d'una
llarga i fervorosa admiració. Però com no és tot hu el dir i el
fer, al trobar-se davant de l'edifici d'aspecte senyorial en què
residia en Dasca, va vacil·lar dos o tres cops, com si les cames se
li seguessin. Al penetrar en el grandiós vestíbul, al pobre Jan li
bategava el cor, com deu bategar-li al catecumen a l'apropar-se a
l'altar. Però enfadat de la pròpia timidesa, anava dient entre
dents per a donar-se coratge:
-¿Per què tremoles, Jan, per què tremoles, si l'home que vas a
veure és el «poeta dels humils»? ¿No és Ell qui ha enlairat amb la
pietat augusta dels seus versos a tots els febles i a tots els
pobres d'esperit? ¿No és Ell qui ha consagrat els seus cants:
Als que d'enyorança es moren,
als que de pena gemeguen,
als que tenen pô, als que preguen,
als que capten i als que ploren...
I animat amb el record de les estrofes del mestre, va anar pujant
la sumptuosa escala, fins arribar davant la porta.
Un criat va venir a obrir.
-¿Don Terenci Dasca?
-Està per sortir... No sé si podrà rebre'l. Segui...
I el minyó va asseure's tot admirant el luxe enlluernador
d'aquelles habitacions que se li entreobrien davant els ulls,
cobertes de rics tapissos, de consoles daurades, de preciosos
_bibelots_. Gairebé li feia pena al pobre Jan veure's amb un trajo
com el que duia, ni gaire escaient ni gaire nou, entre mig de
tantes meravelles. I embadalit, abstret, quasi confós, anava
resseguint amb la mirada el resplendent mobiliari quan tot d'una
sent una veu vibrant i sonora, vinguda de les habitacions
interiors, que cridava plena d'ira:
-No he dit la corbata malva i rosa? ¿Doncs, què feu?
Varen sentir-se passos apressats, com de gent qui s'afanya a
complir un ordre.
-I els guants corinti! Sentiu?
-Serà el poeta que crida desaforat?- va dir en Jan entre si de
primer antuvi; però al moment va repensar-se, reflexionant que
tenia d'ésser una altra persona. -Però llavors, qui serà? m'hauré
equivocat a l'entrar aquí?
I quan més aturdit estava entre semblants confusions, va obrir-se
una mampara per a donar pas a un senyor sapat, atlètic, que anava
avançant cap al rebedor entre els acataments dels criats que el
saludaven.
-Oh! Sí! Aquest és el «poeta dels humils»- exclamava en Jan Oriol
al reconèixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella
cara rodona que havia vist fotografiada.
Altiu, magnífic, estirat, Ell anava venint cap a la porta, bo i
murmurant entre dents: -¡No he vist mai gent més estúpida!
Tan engallat anava, que sens dubte en Jan li hauria passat
desapercebut, si aquest no s'hagués alçat com mogut per un ressort.
A l'adonar-se de la presència del jove, el mestre s'hi va dirigir
preguntant-li secament:
-Qui és vosté? Què volia?
-Jo, jo, jo...
-Digui. Què?
-Jo... senyor...
-Però digui.
-Jo he fet un llibre de...
-De poesies... oi?- Va rependre el poeta, mirant-se al jove de cap
a peus. -Un llibre de, poesies!... I està clar... Vostè voldrà, com
tots, que jo li llegeixi el llibre... ¿Però vostès s'han figurat
que el temps em sobra? Vingui un altre dematí...
I tot dient això va girar l'esquena, va començar a baixar l'escala
triomfalment, mentre el pobre Jan procurava arrambar-se a la paret
per no caure estirat, tan llarg com era...