Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu
desitg d'emmirallar-se.
Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa
de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de
luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:
-Fòtxara de mossa! Et tornes gopa, ¡com hi ha dés! ¡Qui et pogués
heure, tan molsudota!
Un altre dia, passant per davant de l'hostalet del Serrat, una
colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de
mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.
Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les
entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de
mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la
cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que
feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se
d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a
les palpentes.
Però com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb
la seva àvia i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaçar-se i
per a seure ¡ves si hi havia d'haver mirall per a gaudir-s'hi la
mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou
feines s'aguantaven, iguals que els de la cançó:
Cadires coixes,
pots i bancs corcats,
pastera esberlada,
armari enfonsat.
Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva àvia:
-Mireu, àvia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi
a mercat se m'emmeni.
-I què vols fer-hi a mercat?
-Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n'estic tipa de
trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rodó
d'aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l'Hostalet en vaig
veure un i la mossa de l'ermitana em va dir que només costava un
vintidós.
Però quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va
dir amb el to sorrut que acostumava:
-No tenim cortos per la sement... i en llançarem per miralls?...
-És que jo no us dic pas ara, totseguit...
-Doncs, quan?
-Quan... poguem vendre el roldó...
El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.
Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut,
perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires
ja no en volien... i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous
d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la
soledat de les boscúries.
-Maleïtsaga, maleïtsaga!- mormolava de baix en baix, ara tocant-se
amb el palmell de la mà la cabellera i les galtes, ara acaronant-se
el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se
solament del palp en treia l'aigua clara d'aquella boniquesa
temptadora que copdiciaven els bosquerols.
Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desig, la tenia
trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava.
La dèria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal
com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com
un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i
les coses li queien de les mans.
La seva àvia li deia:
-Què tens? Sembles enza...
El seu pare afegia, sempre ferreny:
-No ets bona per a res... Mal llamp! ¿Què t'han donat encantàries?
Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga,
cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i
distreta l'àvia, s'enfilava cap al bosc o bé baixava al torrent per
a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la
perseguia. S'asseia al peu d'una soca, i rumia que rumiaràs.
Després s'alçava, i, com una ànima en pena, començava a
passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment
estrany.
Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va
semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap
d'aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La
imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s'ho creia.
¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feia el reguerol
l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, i allí
s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.
Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se
posant la cara a flor d'aigua, Però de tan acostar-s'hi de moment
no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes
de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen
l'aigua d'aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica,
i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós
sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar
ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més
gran, molt més gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es
cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima
que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia
sentit cantar:
Dones bojes de Riells
que a l'aigua aneu a mirar-se,
no us hi encanteu massa temps,
que us tornareu dones d'aigua.
¿Però, ves què li feia a n'ella tornar-se dona d'aigua, mentre es
pogués contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre
morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grassó i el
pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els
bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals
esperits... I aleshores ella va començar a treure's el mocador del
cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets
del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a
contemplar-se en tot l'esclat natural de la seva rústega
boniquesa... va sentir un crit esfereïdor que la va deixar
aturdida...
-Guilleemaaa!...
Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.
A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar
els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap
al casalot.
-On ets anada? No sé on et fiques...- li varen fer el pare i l'àvia
en arribant...
Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la
farina blana per estalviar renys i preguntes. Però l'endemà així
que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall
enduent-se'n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni
una regina davant d'un trèmol ha fruït mai tant com fruïa la
Guillema davant del sot d'aigua que li servia d'espill. Primer es
desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjés; després es
passava l'escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat
se'ls allisava amb la pinta, com si urdís seda per a teixir; al
capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo,
aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns
quants cabells sobre el front, el mateix que les damisel·les de
ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot
d'aigua si al millor de l'encantament no hagués sentit aquella veu
que l'estemordia:
-Guilleeemaaa!...
Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les
ires paternals, però l'endemà tornava a la cabòria, i cada dia el
mateix.
Una tarda el seu pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i
se'n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va ésser al torrent va
veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una
mena d'adoració.
-Ah, sí!- va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjaré.- Però no
va dir paraula i va desaparèixer sense fer remor un cop vista la
facècia.
Més rafiada que mai la Guillema, l'endemà se'n va tornar cap al
torrent, però així que va arribar al reguerol es posava les mans al
cap, desolada.
El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de
terra i de pedruscall.
CONFLICTE D'UN NUMISMATA
O
COM MÉS MONEDA MÉS POCS DINERS
Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes
hores del dia:
-Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners
fa mala carota.
Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions
numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols
les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat
li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del
carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment
en allò. L'una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per
classificar, l'altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció
borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar
els ulls a la nit.
Pensatiu, rumiós amoïnat, sempre amb el pensament a tres quarts de
quinze per a tot el que no fos la ceba de la col·lecció, passava la
vida darrera l'escriptoriet del taulell, acariciant el somni
fantasiós de les monedes que li mancava pescar per a omplir els
buits d'aquelles sèries inacabables que li ballaven pel cap
eternament. La sèrie cosetana... la sèrie ilerdenca... la sèrie
tortosina... i la sèrie bisulduna... Com una lletania sense fi li
passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels
que li mancava coleccionar... i així se li escorria l'existència,
breçant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses
numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica... fins que
entrant algun comprador a la botiga l'arrencava brutalment de
l'èxtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida
terrenal.
-¡Dos quartos d'ungüent de contracàs!- demanava un xicot amb
cantarella.
-Dos... quartos... de... què...?- preguntava distret l'apotecari.
-D'ungüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un
cop de cap en el cantell de la porta...
I llavors l'apotecari s'alçava tot rondinant i, després de desar
delicadament en un calaixó de l'escriptoriet les monedes que
estudiava, recorria com un somnàmbul, amb la mirada perduda,
prestatges i prestatgets, buscant com qui diu a les palpentes per
entre els pots trencats i bruts, el de l'ungüent que li demanaven.
Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va
equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li
havia dit «emplastre simple», i ell que va i li embolica «un
emplastre de cantàrides», i vetaquí que al malalt, en comptes de
ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal
manera amb el vesicatori, que si no va morir d'aquella feta, va
ésser per un voler de Déu.
Des d'aquella hora endavant, va perdre bona xica de parròquia
l'apotecari del carrer Major. La brama va córrer de que s'errava de
medicina, i molts pensaven: no m'agafaràs... Però a n'ell si que
tant se n'hi endonava de tenir més poca gent. Així no el distreien
tant de les seves cavil·lacions. Així tenia més lleure per a
aconduir aquells florins tan rebonics d'Aragó i aquells formosos
ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d'or, i aquells
croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glòria i el seu
turment.
Posseir aquelles monedes era com tenir la història entre les mans;
era com fer coneixença amb les generacions de la vellúria; era com
deturar el temps i entreveure la glòria dels passats... Però així
que li venien a la memòria els molts exemplars que encara li
mancaven per a arrodonir un xiquet les sèries, li entrava un
desfici, una frisança, un afany de posseir! I sobretot, quan
pensava que moltes d'aquelles peces sospirades, jeien en poder de
gent que ell creia indigna de semblant tresor perquè no tenia prou
caletre per a aquilatar-lo degudament, llavors li entrava aquella
estrany rancúnia que sent tot vertader col·leccionista contra el
seu rival afortunat.
Està per demés el dir que d'aquest tripijoc de les monedes
antigues, la butxaca de l'apotecari se'n ressentia un bon tros.
Demés d'anar-se-n'hi molta parròquia de la botiga, també se n'hi
anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou
angúnia durant tota una vida consagrada a l'espàtula i al matràs.
Això de la col·lecció numismàtica ja se sap que és car bocí, perquè
el que compra una moneda antiga, demés del que val de plata o d'or,
ha de pagar la vàlua històrica, i com que això és una cosa tan
elàstica, tan vaporosa i espiritual que no té preu en cap tarifa,
hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara.
Per un bessant valencià del temps de Jaume II que amb prou feines
pesaria dos durets d'or, l'apotecari n'havia donat dues unces i
dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les
compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat
amb la fatlera que l'obsessionava, va començar a endarrerir-se, va
començar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa més
estranya d'aquest món... i és que com més monedes arreplegava,
anava tenint més pocs diners. Tant com la col·lecció li augmentava,
el calaix li disminuia: Però la ceba era més forta que ell i no hi
podia fer més. Quan es veia encara tan lluny d'omplir les clarianes
que tenia el monetari, es sentia com ferit, com humiliat en el seu
honor de numismata.
La seva pobre dona, prou li predicava sempre:
-¡Joan de Déu, Joan de Déu, a tu et perdrà l'ambició! ¡Aquest afany
d'atresorar moneda et portarà un dia o altre a demanar caritat!
Més ell, encegat amb la seva dèria, no s'adonava de res. Ni veia
que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un
clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li
buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al
capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els
goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què
amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no
sabien pas de què fer mànegues per a arribar a fer bullir l'olla.
Entremig de les riqueses numismàtiques en què vivien, la misèria
s'apoderava d'ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per
tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta raó com aleshores, la
quitxalla entonava la cançó:
-Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners,
fa mala carota.
Mala cara com aquells dies de penúria, no l'havia feta mai. Ni mai
havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de
barret, perquè a l'habitual desídia de l'home que té una ceba massa
arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural
que porta en si la misèria. Des d'aquella hora endavant, al pobre
numismata li va tocar ballar amb la més lletja de totes. Els
acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va
empendre sèriament perquè es donava el cas de que aquell bon
apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon
paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els
mesos de lloguer.
I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el
propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es
veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça,
l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa:
-Si pogués tornar a passar...
-Ja he passat massa vegades.
-Esperis, per pietat, un xiquet més!
-Em sembla que m'he esperat prou. O em paga ara, o bé hauré
d'embargar.
Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les
orelles de l'apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com
escribans i agutzils li remenaven el monetari i se n'hi enduien el
bé de Déu de les seves il·lusions.
En aquell flagell terrible se li va ocórrer oferir al cruel amo de
casa unes quantes monedes del seu tresor, fent, en semblant
conflicte, com fa el capità de navili que llança al mar part de les
mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la
cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de
l'escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de
plata i els va allargar al propietari amb tota la recança d'aquest
món.
L'amo va restar més que sorprès al veure aquella mena de ralets
estranys, tan revellits i ronyosos. Perquè tot el que ell era entès
en pessetes de les usuals, era ignorant en matèria de numismes.
-Què és això que em dóna aquí?- va preguntar, tot estranyat.
-Monedes antigues... Són de les úniques que tinc...
-Però ¿què vol que en faci, si aquest metàlic està retirat de la
circulació?- replicava el propietari, ple de lògica.
-Pero si encara valen més...- insinuava amb timidesa el numismata.
-Però, passen o no passen?- feia l'un.
-Tant com passar, no senyor...- responia l'altre.
-Doncs, llavors...
-Però és que encara tenen més valor que si passessin.
-No pas per mi, que no sé a quant es cotitzen. Potser en tindran
per a vostè o per un cebellut d'antiquari com vosté, que per una
moneda vella que no circula en dóna de les de trinca, de les que
corren en les transaccions...
No hi va haver manera d'entendre's, i l'endemà es va trobar
l'embarg a la botiga. Amb la consternació a l'ànima i les llàgrimes
als ulls, l'apotecari va haver de presenciar com, després dels pots
i dels matrassos, s'apoderaven els curials, amb mà sacrílega, del
tresor, del monetari! Davant de la profanació va caure sense
sentits, i tan gros va ser el trastorn que la vergonya de l'embarg
va causar a la seva dona, que d'aquell cop va morir.
L'apotecari era més fort i va salvar-se... però, potser millor
hauria sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al
capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern
al món, sense botiga, sense dona, sense llar... i sense aquell
monetari que havia sigut la seva perdició.
Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir
més remei l'apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home
que en la seva edat d'or havia sigut amo de tanta moneda històrica,
ara que era pobre i vell, s'hauria de veure captant monedalla
moderna als transeünts. Assegut en el graó d'una porta del
capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que
alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d'aquelles
prosaiques peces d'aram que la gent d'ara en diu cèntims.
I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps
sobrer per a enfonsarse en les més tristes reflexions. Ja que no
podia fer res més, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va
arribar a les conclusions més sorprenents. Havia sonat l'hora de
les clarividències, de lo que en diuen «lluminoses síntesis.» Tot
ho veia clar llavors... A n'el món n'hi havia de dues menes de
metàlic: les monedes antigues, que són les monedes de l'ideal; les
monedes modernes, que són les monedes de la realitat. Les unes, les
que no passen, representen la poesia, la glòria, el misteri del
passat i alimenten els somnis de l'esperit. Les noves, les de
trinca, les que estan en circulació, representen la utilitat, la
ganància, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les
necessitats corporals.
-I la gran llàstima és- acabava dient el pobre apotecari -que en
aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les
unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l'ànima, ni de
les que són bones pel cos!