El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a
la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit
alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el
torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot
jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a
dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art.
Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada
quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que
demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de
flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió,
flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit
era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a
representar una espècie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist
gravat en una làmina que va córrer, reproduïda per les
il·lustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astúries.
Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia
pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja
havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home aciençat, encara
que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests
negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu
conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el
porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim
títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran
pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a
cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles,
podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment,
era el qui sabia més Teoria dins l'Escola, encara que gran part de
la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o
sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una
llarga vida consagrada al seu servei.
Sobretot les lliçons orals, ¡ah, les lliçons orals!, constituïen la
seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes
vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Història, que era, per cert,
un dels indrets més arrecerats i calentons de l'Escola. Mig
adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes
inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult
en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit
transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a
còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no
té res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de
coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que
li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans,
però els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de
respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin
còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.
Així és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan
Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper
d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.
-¿Què us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de
Roma?
Després de calçar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix
amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre
com aquell _dilettante_ cèlebre a l'oir els primers acords de
l'obertura...
-Em sembla que m'agradarà...
-Es a dir que ho trobeu bé?
-_Distingo_. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement
l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica
del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir
l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es
tracta serà de graciosa adolescència... I ho trobaré malament, si
el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El
mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi...
Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir
pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del
principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més
tènue d'aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb
el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n
el partit que calia.
* * *
I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades
oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan
Despí es sentia extremadament encoratjat. ¡I això que l'exercici
oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut
entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell
estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en
disquisicions teòriques. ¡Ah, si el porter hagués pogut respondre
en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència
entre lo bell i lo sublim! ¿I aquella definició dels límits de
l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauria lluit
en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com
havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els
demés opositors del rengle.
Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en
Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic
com en el tema d'història bíblica, ja havia començat a donar proves
de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I
quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que
el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura
d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap
més altre s'hauria sentit capaç.
Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar
l'armadura de l'estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt,
la testa; ara, el braç esquerre, penjant amb actitud agraciada;
ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després
va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i
amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres
operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter
per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava
l'actitud de l'estàtua venidora.
-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, és
a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil... Tant s'ha de fugir
de la manca d'expressió com de l'excés.
I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a
tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de
forma. Al tercer dia encara més. Quan, l'endemà al migdia, va
entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :
-Quin efecte us fa, Miquel?
I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va
treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després
d'una estona de contemplació, va fer així:
-Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model... Idealitzi
tant com pugui.
I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al
cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant
l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescència agraciada, de
què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a
punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no
solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs,
l'acció, la manera de brandar la flama...
Però, veu's aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc
que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va
acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica
de genial. ¿Per què modelar- va dir-se -amb fanc groller i
miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit
vibràtil de l'amor? ¿No seria mil cops més encertat encendre dalt
del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia
pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada,
immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la
flamera, per tot el llarg del braç i el cos de l'Himeneus i,
empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a
il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient
estatuaire va exclamar: ¡Ja ho tinc!- que és una manera ordinària
de dir _¡Eureka!_ Després, tan sols era menester calar foc a dalt
de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.
-¡Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan
Despí, esperant amb impaciència que arribés l'hora d'ensenyar-li el
seu enginy.
* * *
Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja
era allí.
-Mireu!- va fer lacònicament l'opositor, signant amb triomfal
actitud l'estàtua encesa. -Mireu!
Però, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes
d'admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.
-Però, què ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la mà al
rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a
ferir els ulls.
-No sé pas de què se les haveu...- va respondre, mig torbat, en
Joan Despí. -¿Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la
flamera una flama de debò?
-Què ha d'haver fet bé, sant cristià! ¿Què no ho veu que amb això
ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?
-No sé per que...?
-Perquè ha tret a l'estàtua la condició d'inutilitat... ¿Vostè no
sap que la bellesa és inútil?
-Em sembla haver-ho sentit a dir.
-Està clar! És un dels seus caràcters específics. I com amb aquest
metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot
ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul,
veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l'obra bella,
fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de
què són? D'estatuària pura o d'estatuària aplicada?
-D'estatuària pura.
-Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica,
ha fet una estàtua d'art decoratiu, d'art industrial...
-Home... aquesta sí que és bona!
-No hi ha més. Tots els textes hi convenen...
-Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els
catedràtics d'Estètica. Els demés mortals no es paren a
distingir-ho.
-Què diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art és de bellesa pura,
el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l'obra és
art d'aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja
amb el goig d'inferiors interessos. I aquí, en l'estàtua de vostè,
tal com ara l'ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior,
relatiu i secundari ve a ésser l'il·luminació...
-Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?
-Tot es podrà arranjar encara.
-Digueu el que tinc de fer.
-Miri... La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid
de la tuberia fins arribar a la flamera... La segona, modelar en
fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.
I mentre l'escultor obeïa els consells savis del porter, aquest
exclamava amb joia:
-Això és això. Eliminant de l'estàtua tota possibilitat de baix
servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat,
que és la Bellesa.
HONRADESA LITERARIA
O
UNA VÍCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.
A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els
havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la
tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i
Escriptors... ¿Què volia significar el panegirista amb aquells mots
laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu
amor al verisme, víctima del _document humà?_» ¿Què podien tancar
de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?
Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels
apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista,
no era un secret per ningú. Que, predicant amb l'exemple, havia
escrit _Els barris baixos_, tros de vida social arrencat, sagnant
encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.
Però, d'això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en
aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literària, hi
havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque
distància.
Res de dramàtic ni d'heroic s'havia revel·lat mai en l'existència,
més aviat llisa que accidentada, de l'il·lustre literat. I pel que
toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo
destructora i ràpida, tot l'espaventable que es volgués,
tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i
àgil, però s'ha de convenir en què res tenia d'èpica. Una
consumpció, un decaïment, una fadiga, un panteig varen ésser els
senyals de l'afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.
El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia
baixat de la seva terra, amb el volum de _Les Xiroies_ sota el
braç. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la
molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li
mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació
simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de
desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb
certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:
Jo só el poeta -de la muntanya,
jo só el cantaire -de _Les Xiroies..._
Brau com la terra -que m'ha vist néixer,
fort com l'alzina, -dur com la roca.
¿Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existència d'en
Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el
llamp a l'alzina centenària? ¿Era l'enyorança del terrer nadiu?
¿Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat,
com havia donat a entendre, en la seva romàntica poesia, el
trobador Magí Graupera:
Al sentir-se transplantat
de la muntanya a la plana,
s'ha marcit com flor boscana,
a l'aire impur de ciutat...?
Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del
realisme i del document, hauria mort víctima d'un canvi de clima
vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules
enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una
peripècia més granada. I com que el panegirista era dels que
dominen el mot, no es podia suposar que hagués dit una cosa per una
altra.
Per ço és que, un cop finida la cerimònia, els més significats dels
circumstants varen acostar-se a l'orador, a fi i efecte
d'interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes
paraules que tanta expectació havien promogut entre l'auditori. El
Secretari, literat naturalista i un dels més decidits campions del
document viu i l'observació directa, no es podia pas pendre per
home d'aquests versàtils que diuen les coses a la babalà. I com,
demés de persona molt formal pel seu credo literari, era amic íntim
del difunt, a voltes el seu col·laborador i en certa manera el seu
deixeble, el que ell digués sobre en Dordal havia de passar a la
categoria d'axiomàtic.
Així és que, al veure's objecte de la curiositat general, va
contestar el Secretari:
-Veureu... Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que,
quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem
en plena efervescència naturalista. Estudiar d'aprop el natural,
arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne
les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors
seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es
segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les
conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida el què ens
proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al
mateix temps... Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com
el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la
doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell
seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc
d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou
braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era
l'home predestinat. I posseït de l'altíssima missió que tàcitament
li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que
solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de
muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors,- havia nascut per a més
altes destinacions literàries que les de guanyar englantines... I
veu's aquí que llavors començà a publicar els _Quadrets de fora,_
saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreada als
primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava
a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gènere
nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre
seu una facultat d'anàlisi, un instint d'observació punyenta fins
al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d'un bisturí,
en la carn viva de les escenes de luxúria i sang que havia vistes
al seu poble. Però va arribar un moment en què aquelles escenes
foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L'aire de somni o de
misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li
nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n'en Dordal li calia un
escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així... menys
engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes.
I en aqueix estat de consciència literària va concebir la seva obra
magistral _Els Barris Baixos_. Com va ésser? Com va succeir?
Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una
barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la
riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis
per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava
arreu! Allí tenia uns carrers, els més suspectes... aquí, unes
botigues fosques com habitacles de bruixes... més enllà, les parets
suades del moll... al capdamunt, la fortalesa fatídica... I tèrbols
com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al
pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant... homes d'aire
sospitós, que rondaven eternament per aquells barris... Aleshores
en Dordal, va dir-se: -«Ja he descobert el meu món, el camp de
batalla novellesc... Aquí tinc l'escenari que somniava. Aquests
homes i aquestes dones seran els meus herois d'aquí endavant.» I
veu's aquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra... Més,
desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots
nosaltres, la història no acaba aquí. Perquè aleshores va passar
que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va
saber sortir, una volta acabada la novel·la. Sentia pels barris
baixos, que li havien donada la glòria artística, una afició molt
especial, meitat habitud, meitat agraïment, que el tenia encadenat
a n'aquells llocs. Si el volíau trobar a qualsevol hora, l'havíau
de cercar per allí... I un vespre, una nit d'hivern, hi va veure
una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d'un altre
llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en mà.
Era un episodi de lluita per la possessió, primitiu com l'alba de
les edats, revestint la forma més popular i més moderna! Quina
temptació per a un novel·lista! Cercar els antecedents del drama
vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenllaç
de sang i mort... veu 's aquí el programa que es va fixar el
literat. Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les
peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li
calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per
un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de
fora. S'havia de ficar dins. Llavors va voler conèixer de prop els
personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va
penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del
carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'heroïna, de la dona
que havia estat causa de l'episodi sagnant. ¿Qui, sinó ella, amb
les seves confidències, li hauria pogut donar la clau psicològica
de la novel·la en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era
valent, sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, per a
complir l'obra d'observació profunda que li exigia la seva
honradesa d'escriptor... Més, la desgràcia va voler que, amb tot i
la seva robustesa, en aquell propi instant s'iniciés el decaiment
orgànic del novel·lista que plorem. Fossin les misèries morals que
sofriria, fossin els esforços que intentés per realitzar la seva
obra, el cas és que en Dordal va començar a perdre els colors, a
migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegués que la causa
del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de
sortir-se'n, fins enduent-se'n a un altre medi social aquella dona
que s'esforçava en redimir del passat. Però, no va aconseguir-ho. I
entretant, la novel·la, mai prou documentada, no avançava un pas; i
entretant el novel·lista s'anava consumint... fins que un dia dos
amics aquí presents varen arrencar-lo de la _malaria_ d'aquells
indrets i dels braços d'aquella dona, que havien estat el seu
abisme de perdició. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La
malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora... I
veu's aquí per què -va afegir el secretari general- he dit que el
nostre home havia mort al peu del canó, víctima del seu amor al
document humà. ¿No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un
discurs necrològic ?
Els assistents varen fer que sí amb el cap. Tots semblaven estar
conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa
murmurava:
-Si en això de documents humans pogués establir-se la distinció
entre sexes, jo diria que, més aviat que víctima d'un document
humà, en Dordal va ésser-ho d'un document femení...