Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni
estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien
observat que l'hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de
la mà dreta. Ni que l'acció de la pessa ho demanés, ni que el
caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella
mà. Fins per a fer _La Pastorel·la amorosa_, va presentar-se
enguantada tota la nit. I si, en les demés funcions donades a
Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era
indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per
excepció... al contrari del que sol succeir, que un es lleva més
aviat el de la dreta.
-Singularíssim!...- deia, meditatiu, un de la banda.
-Enigmàtic!- chorejaven molts.
I el col·loqui floria en rares conjectures i fantasioses hipòtesis
així que es tractava d'aquest fet, que sols podia tenir per
futilesa un esperit superficial.
Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistència ocultava la
diva aquella mà, era senzillament, perquè la tenia lletja.
Aventuraven d'altres que potser la tenia deformada i tot, perquè
essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora
aràbiga Sarah-Emin, tal vegada, de criatura, havia sofert la
bàrbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibia per
Europa. I no mancava qui deixés volar l'espècie de que potser ni mà
tenia, venint aquell guant indispensable a ésser l'amable
superfície que cobrís un enginy meravellós d'ortopèdia... Sinó
desbocada, la imaginació corria àgil entre els habituals de la
llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar
l'obscur enigma.
Per ço és que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el
secretari de legació Pol Demar, havia aconseguit, després de
lluïdes estratègies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomàtic
va esdevenir objecte de les més hàbils interpel·lacions. I es
comprenia que fos així. El galan que havia tingut prou atractiu,
prou eloqüència masculina per a apoderar-se amb arts d'amor
d'aquella criatura estranyament preciosa, en apariència salvatge
com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte
de les més oposades civilitzacions, per força havia de posseir el
secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no
se'n podia dubtar. Ara... tot consistia en què volgués revelar-ho.
Perquè, correcte com era per habituds professionals, més propens a
la reserva que a la comunicació, molts es temien que refusés
espontanejar-se. I així, en efecte, va passar. A les insinuacions
que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb
tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la
curiositat insatisfeta.
Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més
mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s'oferia la
història tan excepcional, tan estranya i rara, que l'amic va restar
meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se
per si sol la revel·lació impensada, la va confiar a un altre amic.
I aquest amic també va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un
altre. I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta
patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de
prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal,
tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi
disculpava la sèrie d'indiscrecions.
Però... Què es deia? Quin secret es referia? ¿Què es contava? Es
contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, i encara
menys deformada, com a la lleugera s'havia suposat, la tenia tan
agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l'altra. El
que hi havia és que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa,
quasi bé circular i d'uns quatre centímetres de diàmetre, que en
certes temporades adquiria un to vivíssim com de sang fresca,
acabada de vessar. I de què pervenia la misteriosa taca? Pervenia
d'un apetit vehement que havia sentit la mare d'Eliar, mentre duia
a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona
Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure
rajar la sang de l'anyell del sacrifici, fos per l'estat en que es
trobava, fos per excitació de la festa religiosa, el cas és que li
va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta
que brollava a glops del coll obert de la víctima. I amb la mà
dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se'n. Sort que
màcules així aviat s'esborren. A la primera ablució, la taca de
sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment
l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en
el seu si. El cert és, al menys, que venir al món la criatura
mostrava en el palmell la taca impresa i que, com més anava
creixent Eliar, més visible el senyal es feia. Oh, i en certes
tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que
separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més
encesos tons, com si la sang en rajés. Calia que passessin tres o
quatre llunes, per a que el color comencés a esmortuir-se. I a
l'acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a
comparèixer, com les roselles pel juny...
Quan Eliar, púber tot just, va decidir-se per la vida de l'escena,
entre ella i la seva mare va esclatar una dissenció. Volia l'ardent
domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de
reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant
que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums
pintoresques, tumultuoses maternitats... Però Eliar s'hi oposava.
La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades,
normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la
diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va
tractar d'amagar el cognom... intent, per altra part, quasi bé
inútil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialíssima bellesa que
denunciava el seu origen oriental. Però, en tot el demés, va voler
ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En
comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I
aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa
que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava
pena com una tara d'origen vergonyós.
* * *
Des del moment en que el misteri els va ésser revel·lat, els
habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien
estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a
Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloïa la seva història
havia, durant mesos, constituït per ells una obsessió, ara
respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduïen el
singular plaer que els feia l'aparició d'una dona que des d'aquell
punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets.
Els semblava que posseir aclarit el misteri d'aquella mà
enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors
gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit
quelcom d'accés a la intimitat de la seductora actriu.
I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de
que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la
llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el
menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia
artística els havia consagrades. Però... ¿era realment, l'obsequi,
desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bé desig,
comprensible, d'admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora
d'íntima expansió, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la
fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels
seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? ¿O seria
potser més aviat ànsia d'observar a la diva posada en compromís de
desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell
signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot això
deuria haver-hi, per més que l'intent de veure nua aquella mà era
tal volta el qui en predominava entre els propòsits dels comensals.
El que sense cap dubitació es pot dir, és que quan la diva,
enllaçada al braç d'en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la
sala del dinar íntim, als circumstants els perseguia idèntica
preocupació: Què faria Eliar? Es mantindria enguantada com en
l'escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca
de sang que ocultava als ulls del món? La gentil actriu ni sols
semblava adonar-se de la unànime obsessió.
Perpètuament afable i plàcida, va tenir un somrís per a l'un, un
mot amable per a l'altre, una estreta de mà per a tots, fins al
moment de voltar la taula. Va asseure's al costat d'en Pol, serena
i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va
començar a desguantar-se davant la callada expectació dels amics.
Havia arribat l'instant solemne. Contra el que tenia per costum,
l'hermosa criatura va llevar-se tranquil·lament el guant de la mà
dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, però amb
avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però...
veu's aquí que al palmell res d'anormal s'hi va veure. ¡Quin
desencant i quina confusió! Amb l'accionar coquetament versàtil, la
mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares
tots els aspectes de la seva mà. I ni l'ombra més tènue ni el
senyal més microscòpic de taca vermellosa es traslluïa enlloc. Al
contrari. Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid
lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell...
Doncs, llavors, era ficció el què s'havia contat? Lo de la Pasqua
musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de
la domadora, tot venia a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest
cas, com s'explicava que la diva anés pel món eternament
enguantada, donant motiu a la llegenda? ¿Seria una història
hàbilment forjada per a auriolar a l'actriu de misteriós prestigi?
Més això tampoc era de creure des del moment en què un galant home
com en Pol Demar s'havia convertit en cavaller de la diva... Un
celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l'esperit dels
comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones
es transparentava l'ànsia que tots sentien de resoldre una
incògnita cada vegada més tèrbola.
I quan a l'aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la
mirada insistent de l'amic íntim que semblava interrogar-lo amb
aires d'home estranyat i tal volta un xic ofès, el diplomàtic va
dir-li, en un amistós apart:
-Però... de què et meravelles? ¿De no haver vist en la mà d'Eliar
la taca sanguinosa de què un dia, confidencialment, vaig parlar-te?
-Doncs, no has de meravellar-te'n. Ara, transcorre el període en
què el senyal es fon completament. Fins que s'acosti altre cop la
Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a
ésser com un planeta que tingui fases...
-Ah!- va exclamar l'amic tot somniós.
-Eliar, per a acceptar el convit- afegia en Pol -ha aprofitat
aquest lapse de l'eclipsi o interregne regular, com ella diu...
¿Vols, tu, que essent com és, observadora de les normalitats fins a
l'orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut
desenguantar-se i ensenyar una mà correcta, pura, de la pintoresca
màcula que ella oculta com la d'un crim?
EN PERE PERDIS
O
L'OCELL ARTIFICIAL
Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà que fins
semblava tenir una vaga idea de què no hi cap més realitat de vida
que la que neix del propi esperit. Però com que demés de rumiador,
era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als
obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió
més mínima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de
màrmol, ni tan sols una torreta de còdols, per a albergar-hi el seu
món, va acontentar-se amb ficar-la dins d'una casa de fira.
És que en Pere Perdis ignorava que voler és poder. Ell res sabia de
la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats
d'energia, ni d'aquells homes transatlàntics que consideren la
pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n'hagués sabut alguna
cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estímul, i el dia
més impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de
multituds, en director de consciències... Però no, ell era un
sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.
Nascut en un dels carrerons més estrets i foscos de la ciutat
vella, allí s'havia criat, desnarit i pàl·lid com l'herba migrada
que treia els brins per entre les llombardes del carrer. ¡I això
que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels
horitzons infinits, per les muntanyes altívoles! Perquè de tant
sentir-ho a dir als veïns s'havia arribat a creure que no hi ha
joia comparable a la que proporcionen a l'esperit els espectacles
grandiosos de la natura. I doblement meritòria resultava aquesta
admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut de l'encís
que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula
honrada del veïnat. Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de
visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la
naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la
coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les
coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.
Doncs, veu's aquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el
món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en
un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossímil,
li tocava escriure durant dotze hores diàries muntanyes de faixes
amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. És
clar que no era precisament aquell ofici a què el cridava el seu
temperament somniador. Però... ¿què voleu fer-hi quan el geni no va
acompanyat de voluntat?
Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau
podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven
la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb
els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels
veïns. Així és que mentre maquinalment posava les adreces: _Don
Benet Grau. Sastre. Igualada... Donya Carme Serra. Merceria.
Sabadell... Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita..._ en Pere
Perdis reforjava la imatge ideal que s'havia fet de les prades
maragdines, il·luminades per un sol rialler i enjoiades per ocells
cantaires i reguerols murmuradors.
Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi
posava amb la imaginació una figura de carn i ossos: la de la
donzella dels seus callats amors. Era una noia veïna de la dispesa
on ell s'estava, que havia vist algun cop traient el cap a la
finestra. ¡Quina aparició tan dolça a l'ànima! Si ell s'hagués
trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; però mai
va gosar a dir que l'ànima fos seva. I és clar, va succeir el què
sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre
i va desaparèixer del veïnat.
Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la
deliciosa imatge, com un que es desfà d'un utensili preciós perquè
no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa per a
la seva humilitat. Massa luxe per a la seva ànima i pels seus
sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures,
pensant que més endavant potser podria posar-n'hi una altra, encara
que fos filla de la invenció. Subconscientment i tot, ja li recava,
ja li venia una mica malament haver-se d'empescar una donzella
artificiosa, quan gairebé l'havia tinguda del natural. Perquè humil
com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de
mantenir un ideal d'amor platònic, creant una donzella tota
d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors... però no per
a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per
satisfet...
I veu's aquí que durant les inacabables hores d'escriptori tornava
a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos i les
prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades,
en aquells escenaris de paradís no hi havia Eves primicials, ni en
aquells boscos dòrics hi trescaven Dianes enciseres, com si el
pintor no esperés res d'un amor que si era espiritual esdevenia
inassequible, per falles del pensament, i si era de sensació
resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va ésser la gran
crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que
entretant no tenia més recurs que eliminar, de les seves creacions,
l'escalf d'humanitat sensible. Des d'aquella hora endavant, més
retret va mostrar-se cada dia, més allunyat de socials contactes,
més tancat en si mateix.
Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar
més o menys del natural, pels parcs i pels jardins públics, parat
davant de les rengleres d'albes platejades o dels macissos
geomètrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metàl·lic on
xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella
naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no
precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser
l'arranjament obra d'un altre... Perquè el que ell hauria volgut
era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de
pensament, al seu gust.
Demés, per una espècie de romàntic encongiment, els passejants li
feien pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta i
acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent
de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angúnia de que el
vegessin... I aquella misantropia -que era tal volta recança de no
poder realitzar el seu somni- li aigualia la festa del passeig
dominical.
Cada dia més tímid, més esquerp, va començar per fugir dels indrets
públics, acabant per estar-se a casa a continuar l'eternal cabòria
com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori
de les antigues creacions. Més, com a compensació a la soledat,
aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia
prescindir, per a l'infantament del món que veia en somnis, de les
exteriors realitats. Allí al piset passava les tardes lliures de la
festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu
panorama original.
Però com sembla cosa enterament comprovada que àdhuc els més
enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la
creació en les apariències sensibles, ell, en Pere Perdis, per a
renovar els temes de l'ideal va haver de recòrrer a la lectura que,
com els parcs i els jardins, és un natural de segona mà. Posat en
tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics,
dels que portaven versos amorosos o expliquen històries
desenrotllades en vergers idíl·lics, perfumats de flors i plens
d'ocells. Però el limitat pressupost no li arribava per a
comprar-ne, i també li va caldre limitar el goig literari.
Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells
dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però
quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de
política i notícies, el menjar saborós que desitjava. I era que en
Perdis encara no sabia que del fet més ordinari, de l'actualitat
més corrent, se'n poden treure històries i poesies perdurables que
desafiïn el temps i la mateixa bellesa.
Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d'un
almanac de paret hi trobés darrera una quarteta impresa, que deia
així:
Avui t'he vist passar
per vora de l'estanyol...
les canyes es decantaven
per preservar-te del sol.
I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra
quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil
com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d'aquell dia, cada
matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega
de fulls de calendari. I com de calendaris n'hi havia per tot
arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la
botiga, a l'escriptori, a la secció de remeses... la collita de
fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran
destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d'un sobre, i en
essent a casa els llegia d'un a un. Era l'instant més feliç del
dia. Allí hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i
sentències, receptes útils i acudits, efemèrides i epitafis,
acròstics i jeroglífics, dècimes i sonets, anècdotes i madrigals...
Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades
l'entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no
fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i
sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si
l'insultessin o el ferissin... El que li agradava més eren les
poesies que cantaven miracles de l'amor o meravelles del paisatge.
Un dia n'hi va venir una als ulls que li va fer l'efecte d'una
revel·lació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:
A casa hi tinc un balcó
que un monarca envejaria...
hi ha tres olles amb marduix,
cinc testos amb clavellines.
Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un
món de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un
jardí a la finestra del quartet, fora del bullici públic, fora de
la profanació de la gentada! ¡Un menut oasi creat per ell, arranjat
per ell, conreat per ell i per ell fruït! És clar que no fóra gran
com una avinguda de Versalles, ni frondós, com les Hespèrides...
sinó un retallet, un escapuló, el retallet, seria tot obra seva.
-Si sé manejar-me amb mònita- va dir-se llavors en Pere Perdis, -jo
també el podré tenir un jardinet per l'estil d'aquell del cantar,
encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de
clavellines i marduixos que correspon a la gràndaria d'un balcó.
Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou;
però... en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els
dematins...
I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les
ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no
ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles
coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs,
primer una cosa, després l'altra. I posant-se a meditar sobre
l'ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d'una sana
lògica, primer convenia el continent que el contingut. La gàbia
abans que l'ocell, el test abans que la planta. Perquè sense test
que sostingués la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense
gàbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que
per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer
el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt
bon estat.
Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense
planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava
esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines. I per més
que ja sabia per una llarga experiència que l'ideal costa un xic de
realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que
eren com un símbol d'impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta
pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran
pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos
estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d'interí.
Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell
estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder
imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un
dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són
símptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant
un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari
molt ben fet, encara que immòbil... Un cop va tenir construït
l'ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades
sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acció,
en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si
mateix.
S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la
seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament
per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En
Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer
encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament
l'ocell fantàstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les
canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com
si hi tingués realment menjar. I demés li feia festes: _Ptiiit!
Ptiiit!..._
Però la gent veïna de l'altre part de carrer es mirava, estranyada,
la maniobra i a voltes es preguntava:
-Un ocell així, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es
belluga... ¿quina mena d'ocell deu ésser?