Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no
tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts...
tampoc.
-Potser s'ha adormit, el mala pècora...- botzinaven enfurismats els
carreters.
-Vell del dimoni!- va fer un. -¿No vols obrir, com cent
banyetes?...
-Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un
roc. -Obra, com un llamp de Déu!
Però en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida.
Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la
pallissa i d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un
moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso
sortia, exclamant esparverat:
-En Malsangro és mort!
-Mort?
-Sí, mort... Un cavall l'ha potejat.
Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un
recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems,
fred, glaçat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic
més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra...
Tothom va veure de seguida el què havia passat allí dins, aquella
nit. Un cavall s'havia desfermat... l'establer l'havia volgut
fermar altre cop... però l'animal se li havia girat a cosses... del
primer cop l'havia estabornit, i després, com si no n'hagués tingut
prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense ànima.
Tots els carreters contemplaven el cadàver, entre rumiosos i
horroritzats.
A l'últim, un va rompre el fúnebre silenci.
-No sabeu el què us dic jo? Que... no podia morir d'altra manera el
gran Jan-Fume...
-En bona refè de Déus, que no!- va respondre un altre.
-Ell que matava les bèsties a torments, no és molt que hagi mort a
les potes d'un cavall.
-És com una revenja...
-Una mala fi...
-Digueu-ne un càstic de l'infern...
I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels
martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un
botxí que es divertís amb els dolors de les víctimes. No és que
aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats,
si convenia... però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera
sense entranyes.
Per un no res ja el teníau amb la vara enlaire, com si una vespa
l'havés picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall
i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li
garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades
els martiritzava tranquil·lament, a sangs fredes, amb una crueltat
d'home pacient.
-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li
ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir...
-Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall
li omplia de sorra els ulls.
-Doncs, així... ben fort!
-Doncs, així... que es damni per mala ànima!
-No podia fer altra fi...
Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat
va dir:
-Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història
d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si
coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de
jove, de bordegàs gairebé... Tot just sortia de la Santa Casa...
perquè el pobre era bord, era bordet... Pujava tot flac, tot
malaltís... i com era tan dòcil, tan benigne, en el veïnat del
Poblet, feia llàstima a tothom... De tanta llàstima, li varen
ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El
xicot es va fer... es va reviscolar... es va fer home... Al cap
d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi
va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més
ditxós que un rei... Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi
va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores
traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven
enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a
dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu
del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin
vist. Però... veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven
contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé
per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del
ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi
correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa
seva...
-I va morir?- preguntaven els carreters.
-Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duia a les
entranyes... i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es
tornava boig... i així que veia un cavall, com si vegés el mal
esperit.
Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadàver de
l'establer.
FESTA DE RAMS
O
EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA
Era a vigílies de Setmana Santa. I fos que ja es sentís l'ambient
místic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que
demanés meditacions llunyanes l'ànima somniosa dels circumstants,
el fet és que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els
infantívols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit,
la cerimònia de l'Església.
Un dels poetes va dir:
Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens
d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams!
Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques
de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília;
tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències,
les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades
dels països riolers on neix el sol.
El goig no ens cabia dintre l'ànima mentre ens abillaven per a la
festa, la festa nostra! ¡la festa dels infants! Xarrotejàvem com
ocells a la verdissa, trescàvem ajogassats com cabridets a la
prada... fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a
temperar nostra alegria.
L'àvia, la bona àvia, que tantes coses sabia de les cerimònies de
l'Església i dels misteris de la Passió, ens deia aquests mots, que
semblaven d'Evangeli:
-La festa dels Rams és diada d'alegria i és vigília de dolor. Per
això els capellans porten avui capes morades: per a designar que el
goig durarà poc i que prompte vindran les tribulacions i les
tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i
cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de
sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i
palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un
ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants
dels llorers amb què per darrera vegada es devia glorificar el
Crist, abans de morir per l'home... i sentíem sobre nosaltres tot
el pes solemnial d'aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al
carrer amb les palmes a la mà, anàvem enlairats, radiants,
gloriosos, com si voléssim arran de terra, sense tocar les lloses
amb els peus. Per això preníem impensadament belles actituds
seràfiques, com les dels arcàngels que van i vénen pels retaules,
incensant la glòria del Senyor o oferint a l'Altíssim atributs de
son poder infinit.
Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de
la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota
enjoiada de poncelles i alegria per obra i gràcia del bon temps,
perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. ¿Quin
és l'infant, que s'està de saltar i ajogassar-se, quan la
naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a
una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril... generosa pel
món, convertida en clapes verdes per les prades, en cantúries
d'ocells per les arbredes, en constel·lacions de flors enceses pels
jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de
llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada
en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar
el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i
ens deslligava la llengua. Així és que, mentre els nins, formant un
chor, cantàvem acompassats: _El ram, el ram, el ram de la Passió!_,
els altres aixecaven crits aixordadors de _¡¡Juli!!_
Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins,
també proveïts de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon
principi no era més que un verger petit, esdevenia de prompte gran
floresta, i quan venien més infants amb més llorers i palmons, la
floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc
immens. Un bosc immens, bellugadís i remorós, ple de xiscles i
rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que
fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol
cap a l'Església, cap a l'Església...
L'Església es veia de lluny, gaia, somrient, idíl·lica, il·luminada
de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que
a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum;
aquell cloquer tan rònec, que s'alçava negre com una amenaça, ara
s'enlairava lluminós, escala per anar a la glòria; aquells carreus
tan molsosos, ara lluïen daurats pel sol. Solament al mig del
frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable,
fonda, com la boca del Misteri.
Mentrestant la munió de palmes i llorers, ara trontollant, ara
gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Església, cap a l'Església i,
a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de
sobte. Qui ha vist espectacle més meravellós? De l'una banda, la
nau ombrívola, nua, glaçada, trista, sense llum i sense imatges; de
l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada;
allà els vells sacerdots, immòbils i impassibles, severament
revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroia dels
infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de
l'antífona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits
de _¡Juli!_
Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de
la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís
místiques esgarrifances, així que el sacerdot alçava el braç. Els
rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes
vincladisses feien acataments i reverències... després, tot el bosc
en pes, s'agenollava, postrat, en adoració.
Aleshores, per damunt de l'espès brancatge es veia surar la mà
blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Després, el bosc
es tornava a aixecar en l'aire... i emprenia la marxa la professó.
Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca
amb la creu al coll, venien els acòlits amb els ciris, després els
sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la
remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben
tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant
antífones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants
semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb
les sonores dels capellans, rompien en crits de _¡Juli!_. I així
que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la
multitud infantívola cridava altra volta a chor: _¡Obriu obriu;
obriu que volem entrar!_. Oh! Sí! El bosc de llorers i palmes volia
entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa
pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el
Misteri de la Redempció Divina: _¡Obriu que volem entrar!_.
I les portes s'obrien de bat a bat, i la munió entrava a dins, i
semblava que tot el temple, suara tan trist i fosc, s'animés i
s'aclarís de sobte amb la presència de les palmes daurades i dels
llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora... En un
tancar i obrir d'ulls, l'església silenciosa i negra esdevenia
plena de cridòria i d'alegria... Però, al contemplar els altars amb
els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir
a la memòria les tràgiques paraules: «La festa dels Rams és diada
d'alegria i vigília de dolor».
Avui són les rialles i els crits de _¡Juli!_ Demà seran les
llàgrimes i, els crits de _¡Mori!_ Després de les palmes vindran
les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la
victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el
Jesús victoriós serà el Jesús açotat, el Jesús triomfant serà el
Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalçarà i es farà
trossos... i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran
als abismes, i aquestes planúries encatifades de verd s'esberlaran
amb terratrèmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el món
d'alegria, s'apagarà plorant gotes de sang!
I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se
al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencés a assecar-se i
que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es
vinclessin, com ferides per un suprem desmai...