Entre el florir i el marcir-se de les sensacions diàries que
l'espectacle de la vida vos promou, us salta de vegades als sentits
una feta, una dita, una visió que, més que per curiosa o rara, per
susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu ànsia de contar als
demés. Sembla que servant el cas únicament per a vosaltres no us
trobeu prou complaguts, sinó que l'haveu de trametre al proïsme per
a gaudir-lo del tot. Una part d'aquest afany, ja es veu que és
necessitat humana d'expansió; però una altra part, i de segur la
més grossa, probablement s'ha de pendre per propensió a la mímesi,
per instint imitatiu, per tendència artística, literària.
Perquè el cert és que, en comunicant als altres el què ha mogut un
moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la
feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis
d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músic
que harmonitza la melodia salvatge. Del succés vulgar, corrent, que
preteniu relatar, en dibuixeu amb perfils les frases significants,
n'accentueu el què us apar capital, n'esfumeu el què us sembla
secundari i, aquí amplificant i allí enxiquint, talleu, afegiu i
capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginant-lo
a semblança vostra; o segons els figurins d'una moda literària.
I un cop posats a transfigurar aquestes apariències de la vida que
anomenem realitats, sol succeïr que, tot repetint-les i tot
refent-les amb la repetició, les enlairem, les engrandim i les fem
significants. Del fet corrent, ordinari, arriben a compaginar-se
històries o historietes, que són versions corregides i augmentades
pel nostre albir. Com no es tracta de cap procés científic del què
se n'hagi de deduir una veritat més o menys probable, sinó de
gènesi de rondalles o novel·les de les quals es pot treure un plaer
més o menys viu i selecte, la transformació artística, en lo moral,
esdevé cosa legítima, convenient i tot per a la joia honesta de
l'esperit i la felicitat de la cosa pública.
Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra i gràcia dels
contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu
ocasional a la història o historieta, acaba per ésser en ella
desmentit. Tot el que augmenta la història en artifici i en
transcendència, ho perd el fet inicial en brossa d'accidents nimis,
de circumstàncies contradictòries, de detalls insignificants. Qui
sol guanyar-hi és el lector; fins en el tocant a adquisició de
veritats permanents, perquè sempre en contindrà més lo que el
contaire hi posi de l'estre propi que lo que en tregui del fet
real.
Tot això ha estat per a dir-vos que les fetes, dites i visions que,
mudades en històries, en aquest llibre he reunides, en part són
ficció -potser la realitat més alta- i en part realitat -potser
l'apariència més frívola. I que, amb això, serà temps perdut el que
passeu esbrinant quines històries són més mentida i quines són més
veritat. Perquè, la major part de les vegades, les que us semblin
més verídiques seran les més artificials, i les que tinguin aire de
més fantasioses seran les més acostades a la veritat exterior.
Àdhuc en trobareu alguna que quasi res té que veure amb lo natural.
I si dic quasi, és perquè crec que no hi ha artifici -ni tan
solament creació veritablement poètica- que no toqui per un cantó o
altre amb les apariències exteriors.
TRESOR TRET D'UNA NOVEL·LA
O
UN PROFESSOR D'ENERGIA
Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a
quarts d'onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel
seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les
unces», qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat.
-Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit dies- va
respondre l'historiaire.
-Aleshores, disposa't a heretar...- va fer un concurrent.
-No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m'ha
tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus
milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un
home com ell me la pugui perdonar.
-Una tara... Quina tara?
-Sí, la tara d'ésser un _intel·lectual_, com ens titulem nosaltres
mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que
s'han obert pas entre la misèria a empentes i rodolons, fins a
arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les
lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als
contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o
esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels
que se'n pot fer un _assiento_ en els llibres de comptabilitat. El
meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del
Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja
n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em
recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que
ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al
meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va
agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d'indignació,
com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que
representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la
lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets
cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat
que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -¿I què en fas
de tots aquests llibres?- em va preguntar, seriós i solemne com un
jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com
aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les
beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres
en treia, per exemple, _l'Estudi social dels remenses a Catalunya_,
que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria
entès i potser haguera cregut que me'n mofava. Així és que vaig
respondre: -¿Amb aquests llibres?... m'hi entretinc...- Aleshores
l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb
fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava
el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que,
havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre
discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia
gaudint tranquil·lament de l'existència, breçat en la satisfacció
que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intel·lectualitat.
Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la
ironia... perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu el què va
acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots
aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de
fer per a guanyar una pesseta!
Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van
esclafir una rialla.
-I tenia raó, l'home!- va fer un.
-És clar que sí!- van dir altres.
-Les lletres no són aliment per al cos...
-Les lletres són pa per a l'ànima!
I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista
utilitari en què s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat
monumental que la literatura, sia d'història, sia d'imaginació, cap
profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alçar un
senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom:
-Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més
equivocat que aquest que aquí es sosté... Per lo menys jo ho puc
dir tot al revés, fundant-me en la meva història.
Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupció fogosa. En
Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opinió general,
era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle
Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien
possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran
varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el braç. Demés
feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general
es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es
veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les
cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat,
desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació.
Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:
-Sí, la meva història és la més completa negació de que la
literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus
devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir
ara el què no he dit mai a ningú... i és que la meva fortuna, la
meva posició, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu
d'un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó
d'imaginació, d'una novel·la famosa, coneguda a tot el món.
L'auditori estava suspens d'expectació.
-La cosa promet ésser interessant!- exclamaven uns.
-Que es revel·li aquest prodigi!- demanaven altres.
-Preguem que la història es conti!- recalcaven els demés.
-Ja ho contaré- va respondre l'interpel·lat. -La major part dels
d'aquí saben bé prou que jo sóc de l'Empordà, fill d'una casa de
Sant Feliu, dedicada al comerç de suros des d'un grapat de
generacions. Els trefins i les pannes són en la meva família una
tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill.
Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadrí
extern... i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de
morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germà gran amb el que
m'hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no
m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a
casa i supeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser
independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia
anar per a mi. ¿Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com
s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de
per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit
establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses;
l'altre havia anat de comissionista de carrats a França; un íntim
amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ¿Per què no
havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i
ganes de treballar? ¿Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot
donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els
meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En
semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me
a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoció uns certs
capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que
havien, amb el temps, de fer-me ric... Molts dels que m'escolten ja
saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afició
literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en
vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que
tanta impressió em causava com si fos sobtada revel·lació, però mai
de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de
l'emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he
trobada! ¡Ja l'he trobada la pedra filosofal!- ¿I no sabeu el què
hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi
havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte,
quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que
la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La
meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els
seus tresors forestals... i jo havia d'ésser el Colom d'aquell món
per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el
vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De
primer moment va mirar-me amb desconfiança, com si tingués por de
què m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li
vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al
capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una
fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se
fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge
d'exploració... i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i
verge, tan ben descrit en el llibre.
-Però, bé... ¿quin és aquest llibre misteriós que revel·la en
nostres dies països ignorats, plens de tresor per a tothom
desconeguts?- va interrompre un dels oients.
-Demano un compàs d'espera... Tot és sabrà...- va replicar
serenament l'empordanès com si trobés íntima delectació en la
curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o
quatre, tornava a ésser a l'Empordà, i el pare em sortia a rebre.
-Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec
ple d'alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser
més exacta del començament a la fi. Es impossible trobar enlloc
unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig
d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la
terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles
immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai
hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen
abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als
bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden
adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut,
cobert de boscatge inextricable... Jo hi aniré, pare, jo hi aniré
a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré
d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i
amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou
per a pagar les terres que hagi comprat... I el programa es va
acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre
i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em
va descobrir!
-¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de
la penya, desesperat.
-¿No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si
es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d'ésser sinó
el _Quijote!_
-El _Quijote?_- va exclamar tothom.
-Sí, _Don Quijote de la Mancha_. ¿No teniu presents aquells
capítols de la primera part, -jo els sé de cor, ratlla per ratlla-
en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar
als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells
lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de
Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes,
d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc
ombrívol, _pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o
lobos_, ni d'aquelles serres aspres i amagades, _sin senda ni
camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no
acertaréis a salir?_ ¿Haveu oblidat aquells _alcornoques_
descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de
_tan gruesos y valientes_ que un home es pot amagar a la soca
buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he
fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que
Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res
enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa,
ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan
famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus
boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota
la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso
que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els
considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los
puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig
deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig
arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al
principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular
tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els
vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al
Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des
d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va
obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades
alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres
vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot
ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I
sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he
sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que,
demés de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha
dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat.
-Com català havia d'ésser- va recalcar l'historiaire -qui sabés
treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra
literària més enlairada que ha produït l'enginy dels castellans.