Ció: No tinguis por... (_senzill_) ¡no 't fará res! á
horas d'ara lo senyor Rector ja li deu haber fet entendre que la tèva
desgracia mereix mes compassió que cástich, ja li deu haber dit que
trovante prop d'aquell home per assistir á ton padrí en sos últims
días de vida...
Marieta: ¡Ció! ¡Ció! he sigut molt culpable. Hauría
degut escoltar fredament las sévas paraulas d'amor, los sèus
juraments d'eterna estimació y tendresa... fins quan totas vosaltras
me pregabau que 'us acompanyés á Barcelona jo hauría degut
rehusar... ¡Lo pobret padrí encara viuría! jo podría avuy rebre al
mèu pare ab lo front ben alt. Las vegadas qu' _ell_ había vingut aquí
y las paraulas que quan ne tenía ocasió 'm deya, massa clar haurían
degut ferme entendre qu' aquell home no sentía per mi l'amor sant y
permés del qui desitja á una dona per companya de la sèva vida...
Ara, ara veig quan mentideras eran las sévas promesas... pero...
(_pausa_) es un dirtho á tu, Ció, á tu qu' ets la mes fidel
confidenta de ma desgracia. ¡Las sèvas paraulas amorosas, las sèvas
accións y miradas dolsas eran per mi cosa tant nova! Quan me parlaba
tenía com á por de lo que 'm deya y, no obstant, á la por s'hi
ajuntaba una sensació plascent, causada per moviments del cor... que
sentía batre d'una manera desusada, d'una manera que 'm sorprenía y
m'encisaba. Quan després de mort lo padrí vingué ell aquí al poble
y 's conduhí tant galantment, no fent may alusió á las conversas
pasadas... vaig comensar á mirármel sense por, vaig anar creyent que
potser aquell home m'estimaba com deuhen estimar los qui volen
honradament ser estimats y correspostos y la mèva por de sas
paraulas, de sa persona va anar poch á poch desapareixent ¡fonentse!
fins al punt de que... no 'm tindrás per una noya dolenta ¿veritat,
Ció? fins al punt de que, sentne lluny, pensaba en ell y desitjaba
véurel, sentme aprop trovaba curtas las horas... llavors, quan jo
tenía 'l cor tant plé de sentiments desconeguts: barreja de tristesa
per la mort del avi, d'anyoransa per la llarga ausencia del pare,
d'inquietut per los perills en que pogués trovarse, d'agrahiment per
las delicadas atencións qu' ab mí _Ell_ tenía... quan lo cor me deya:
Marieta; ¿l'estimas?... quan los llavis ja casi ho anaban á
pronunciar, ell torná á ser l'home violent que 'm feya por... por ben
justificada... (_plora_) por que s'ha convertit després en desdeny,
en repulsió... potser en odi.
### Escena IV.
Marieta y Ció. Roseta
eixint del fossar.
Roseta: ¿Ja li heu dit, Ció? ton pare vindrá aquí. 'Ns
ho ha dit lo Sr. Rector.
Ció: Ara li deya. (_Baix á Roseta._) ¿Encara roda per
allí aquella?
Roseta: Sí: l'he mirada, ha baixat los ulls... no crech
que doni escándol.
Ció: De totas maneras, direm al Sr. Rector que la fassi
anarsen. (_Pausa_.)
Marieta: ¡Pare estimat! Vos á quí may ningú había fet
baixar la cara... No, no 'l dech veure, no vull ofensarlo ab ma
presencia... fugim. ¡Ció! ¡Roseta! per Dèu... ¡jo no m'aguanto!
acompanyéume... á casa vostra, dida, amaguéume fins que 'm mori... no
viuré gayre.
Ció: ¡Criatura!
Roseta: ¡Qu' es cas de morir, tonta! ¡No 'n caldría
d'altre! Pensa en lo pobret de ton pare que tant t'estima, que no més
tè sa filla pera consolarlo.
### Escena V.
Anteriors, y 'l Rector ja sense 'ls
vestiments d'enterro.
(_Roseta y Ció li parlan á cau d'orella mostrantli 'l fossar._)
Roseta: Per allí roda la Pitera...
Rector: ¡Aneu, aneu, aconsoléula! Ha sigut molt
perversa; pero es mare, ha perdut aquella filla qu' era 'l sèu
orgull. (_Ció y Roseta van al fossar y després á la capella._)
### Escena VI.
Rector y Marieta.
Rector: ¡Marieta! ¡noya!
Marieta: (_Aixeca 'l cap._) ¿Quí 'm parla? (_Lo Rector
s'ha assentat al pedrís. Marieta cau agenollada davant sèu._)
Aconséllim... díguim si faré bè de matarme.