El lector pot restar convençut que la ganga de Tom i Huck produí una
forta sensació en el pobre poblet de Sant Petersburg. Una quantitat
tan gran, i tota ella veritablement encaixada, semblava gairebé
increïble. Se'n parlotejà, de la cosa, i se la va estufar i
glorificar fins que el seny de molts dels habitants vacil·là sota la
tensió del malaltís exaltament. Totes les cases de Sant Petersburg i
els llogarrets veïns foren analitzades, post darrera post, i llurs
fonaments descolgats i escorcollats, en la recerca del tresor ocult.
I no pas per minyons, sinó per homes; i alguns de ben seriosos i
sense el més petit romanticisme. Onsevulla que Tom i Huck
apareguessin, hom els festejava, els admirava, s'hi embadalia. Els
minyons no podien recordar que llurs observacions haguessin estat de
pes, abans; però ara les dites llurs eren atresorades i repetides:
tot el que feien, ça com lla, semblava ésser considerat com a
notable: havien perdut, evidentment, el poder de fer i dir coses
vulgars. A més, llur passada història va ser furgada, i hom descobrí
que hi havia marques d'originalitat ben paleses. El periòdic local
publicà esbossos biogràfics dels minyons.
La vídua Douglas posà el diner de Huck al sis per cent, i el jutge
Thatcher féu el mateix amb el de Tom, a requesta de la tia Polly.
Cada minyó tenia ara una renda simplement prodigiosa: un dòlar per
cada dia de feina de l'any, i mig més els diumenges. Era exactament
ço que guanyava el ministre. (No, era el que li prometien:
generalment no podia arreplegar-ho.) Amb un dòlar i quart per
setmana, un minyó podia ésser allotjat, mantingut i ensenyat, en
aquells antics dies innocents... i també vestit i rentat, fet i fet.
El jutge Thatcher s'havia format una gran opinió de Tom. Digué que
cap minyó dels corrents no hauria tret mai la seva filla de la cova.
Quan Becky digué al seu pare, en estricta confiança, còm, a
l'escola, Tom havia rebut les fuetades en lloc d'ella, el jutge en
fou visiblement commogut; i, quan ella demanà gràcia per la gran
mentida que Tom havia dit per transportar el fueteig de l'espatlla
d'ella a la seva, el jutge digué, en un bell esclat, que aquella era
una mentida noble, generosa, magnànima: una mentida digna de
redreçar el cap i transitar per la història de bracet amb la lloada
Veritat de George Washington sobre la destral! Becky pensà que son
pare mai no havia semblat tan alt i tan ufanós com quan caminava per
la cambra i dava un cop de peu i deia això. Ella eixí de dret, i va
assabentar-ne Tom.
El jutge Thatcher esperava que algun dia veuria Tom fet un gran
advocat o un gran militar. Digué que tenia l'intent de procurar que
Tom fos admès a l'Acadèmia Militar Nacional, i després educat en la
millor escola jurídica del país, perquè pogués estar ensinistrat per
exercir una de les dues carreres, o totes dues. La riquesa de Huck
Finn, i el fet de trobar-se sota la protecció de la vídua Douglas,
l'introduí a la societat (no: va llançar-l'hi, va precipitar-l'hi),
i els seus sofriments gairebé ultrapassaven la mesura de les seves
forces. Els servents de la vídua el tenien net i polit, pentinat i
raspallat; i de nit el colgaven entre llençols antipàtics, sense una
petita màcula o llàntia que hi pogués estrènyer contra el cor i
reconèixer per amiga. Hagué de menjar amb ganivet i forquilla; hagué
d'usar tovalló, tassó i plat; hagué d'apendre el seu llibre; hagué
d'anar a l'església; hagué de parlar amb tanta de propietat que el
llenguatge esdevingué insípid en sos llavis: onsevulla que es girés,
les barreres i cadenes de la civilització el tancaven i el fermaven
de cap a peus.
Sofrí coratjosament per tres setmanes les seves calamitats; i
després, un dia, va resultar esgarriat. Per espai de quaranta vuit
hores la vídua el cercà per tot arreu, afligidíssima. El públic s'hi
encaparrà en gran manera: tot ho remenaren, i dragaren el riu en
cerca del seu cos. A les primeres hores del terç matí, Tom Sawyer,
assenyadament, anà furgant per algunes bótes buides que hi havia més
enllà de l'escorxador fora d'ús, i trobà el refugiat dins una
d'elles: Huck hi havia dormit. Acabava de desdejunar-se amb alguns
caps i bocins de menjar robat. I jeia al ras, ara, còmodament
aparellat amb la pipa. Estava despentinat, escabellat, i duia la
mateixa antiga ruina de parracs que l'havia fet pintoresc en els
dies que era lliure i feliç. Tom el va escometre, li digué el
trasbals que havia causat, i va instar-lo a tornar a casa. La cara
de Huck perdé son pacífic comportament i prengué un tirat melangiós.
Digué:
-No me'n parleu, Tom. Ho he tastat, i no guixa: no guixa, Tom. No és
per a mi: no hi estic avesat. La vídua em tracta bé, i és amorosa;
però no puc comportar el seu estil. Em fa llevar a la mateixa hora
cada matí; em fa rentar; em pentinen d'una manera que esgarrifa; no
em volen deixar dormir en el cobert de fusta. He de portar els
vestits condemnats que m'ofeguen: sembla que no deixin passar gens
d'aire, tanmateix; i faig goig d'una manera tan endiastrada que no
puc tirar-me a terra, ni ajeure'm, ni rodolar enlloc. Que no m'he
escapolit per una porta de celler, fa... bé, jo diria que fa anys.
He d'anar a l'església, i suar i suar: no puc veure aquells sermons
enfarbalanats. No puc atrapar-hi una mosca, allà dins. No puc
mastegar tabac, i he de dur sabates tot el diumenge. La vídua es
posa a taula en tocar una campana; se'n va al llit en tocar la
campana; es lleva en tocar la campana: tot és tan feréstegament
acompassat, que un hom no pot comportar-ho.
-Bé, tothom ho fa així, Huck.
-Tom, és igual. Jo no sóc tothom, i no puc comportar-ho. Esparvera
de veure's lligat alxí. A mi deu-me el ser deixat, que és una cosa
planera: no hi estic, jo, per gent que li manca un bull. He de
demanar-ho, per anar a fer una pescada; he de demanar-ho, per anar a
capbussar-me al riu: mala fi tingui un hom, si no he de demanar
totes les coses. Bé, havia de parlar amb tanta gentilesa que no
tenia consol: no tenia més remei que pujar a la golfa i renegar una
mica cada dia per dar-me gustet a la boca, o bé hauria mort. La
vídua no em deixava fumar, no em deixava fer esgarips, no em deixava
badallar, ni estirar-me, ni escupir davant la gent.- I després en un
accés d'especial irritació i ofensa, digué: -I, mala negada! pregava
a totes hores. Mai no he vist una dona com aquella! No hi havia més
remei que plantar-la, Tom: com ho sentiu. I, a més, l'escola aviat
s'obrirà, i jo hauria hagut d'anar-hi. Bé, això no hauria pogut
comportar-ho, Tom. Veieu Tom? Això d'ésser ric no és pas de primera,
com diuen. És neguitejar-se i neguitejar-se, i suar i suar, i
desitjar a tota hora que un hom fos enterrat. I a mi aquest vestit
m'escau; i aquesta bóta m'escau. I poc els tornaré a deixar de
banda. Tom, mai no m'hauria vist en aquest tribull si no hagués
estat per aquells diners: ja podeu pendre la meva part amb la
vostra, i dar-me de tant en tant deu cèntims (no pas moltes vegades,
perquè jo no dono una malla per cap cosa sinó quan és d'allò més
difícil d'haver); i vós aneu i em feu quedar com una persona amb la
vídua.
-O Huck! Ja sabeu que no podeu fer-ho, això: no estaria bé. I, a
més, si tasteu per una mica més d'estona aquesta cosa, us arribarà a
plaure.
-M'arribarà a plaure! Sí, de la manera que em plauria una estufa
roent si havia d'ajeure-m'hi al damunt tan llarg com só. No, Tom: no
seré ric, i no viuré a les seves maleïdes cases ofegadores. Em
plauen els boscos, i el riu, i les bótes. I poc els deixaré. Mala
negada!... ara que havíem arreplegat escopetes i una cova, i havíem
pres el determini de robar! I vet aquí que aquesta ximplesa del
diable ha hagut de treure el nas i fer-ho malbé tot!
Tom veié l'avinentesa que se li oferia:
-Mireu, Huck; això de ser ric no em fa pas tornar enrera de posar-me
a lladre.
-No? Oh! Malvinatge! Parleu de bo de bo ben rebé, Tom?
-Tan de bo de bo com que ara estic assegut. Però, Huck, no us podem
deixar entrar a la colla si no sóu respectable: sabeu?
La joia de Huck va extingir-se.
-No m'hi podeu deixar entrar, Tom? No em vau deixar entrar a fer de
pirata?
-Sí, però això és diferent: un lladre és de més to, que no pas un
pirata, en general. Hi ha moltes terres on estan qui-sap-lo amunt de
la noblesa: són ducs i coses per l'estil.
-Escolteu, Tom: no hem estat sempre amics, vós i jo? Oi que no em
deixaríeu a les capses? Oi, Tom? Oi que no ho faríeu? Digueu. Oi,
Tom?
-Huck, puc voler-ho o puc no voler-ho; però què diria la gent? Ves,
dirien: -Uix! La colla de Tom Sawyer! Quína terregada hi ha! I ho
dirien per vós, Huck. No us plauria pas, això; ni a mi tampoc.
Huck romangué algun temps en silenci, esmerçant-se en una lluita
mental. A la fi digué:
-Bé, tornaré a casa de la vídua per un mes, i m'hi aferraré i miraré
si puc comportar-ho, si vós em deixeu pertànyer a la colla, Tom.
-Molt bé, Huck: això és anar llatí! Anem, vell companyó, i demanaré
a la vídua que us afluixi una mica, Huck.
-Ho fareu, Tom, tanmateix? Està bé, això. Si ella em deixa portar
algunes coses de les que estiguin de més mal borràs, jo fumaré
d'amagat i renegaré d'amagat, i faré tots els possibles o esclataré.
Quan engegareu la colla i ens farem lladres?
-Oh! Ben aviat. Aplegarem els minyons, i potser aquesta nit farem la
iniciació.
-Farem la què?
-La iniciació.
-Quína cosa és?
-És jurar d'estar l'un al costat de l'altre, i no dir mai els
secrets de la colla, baldament ens fessin bocins, i matar qualsevol
(i tota la seva família) que perjudiqui el cos d'un de la colla.
-Això és lluït! això és ben lluït, Tom, a fe!
-Oi: que n'és, jo en faig la juguesca. I tots aquests juraments
s'han de fer a mitja nit, en el lloc més soliu i basardós que pugueu
trobar. El més escaient és una casa on surti por; però ara totes
estan malmeses.
-Bé, això de la mitja nit és de primera, ça com lla, Tom.
-Sí, talment. I heu de jurar damunt d'una caixa de mort, i firmar-ho
amb sang.
-Això sí que és una cosa que val la pena! Bé, és un milió de vegades
més divertit que el piratejar. Me estaré estaqueta amb la vídua fins
que em mori, Tom; i, si arribo a ser una lladre de grapa regular i
en parla tothom, em penso que ella n'estarà orgullosa d'haver-me
estirat cap a casa seva, fora de la mullena!