Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de
barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet,
ben atapeït de passatgers, no trigà a seguir-los. Tom Sawyer era a
la barca on anava el jutge Thatcher. Quan la porta de la cova fou
oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de
l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de
l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs
clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure
del defora. Tom en fou commogut, perquè sabia per experiència còm
havia sofert aquell malanat. Sa compassió es desvetllà, però
tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de
seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat
abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu
d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari
bandejat.
El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla
mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia
estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball,
tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre
aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic
mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués
hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix
inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe
l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho
sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una
cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en
quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia
trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del
vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n
veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats.
S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i
se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots.
El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una
estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle,
bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El
captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot
una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la
preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa
regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i-
quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves,
quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan
Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor creà l'Imperi
anglès, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era «una
nova». Ara hi cau, i seguirà caient quan totes les coses que diem
hagin romàs en la tarda de la història, i l'hora baixa de la
tradició, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen,
totes les coses, un fi i una missió? Caigué pacientment, la gota
d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast
d'aquella necessitat de l'efímer insecte humà, i té un altre
important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val.
Han passat una pila d'anys d'ençà que el desvalgut mestís baumà la
pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; però, fins i
tot avui, l'excursionista mira més estona aquella pedra patètica i
aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de
la caverna: ni el mateix _Palau d'Aladí_ no pot rivalitzar-hi.
Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi anà a
ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i
caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i
tota mena de queviures; i confessaren que gairebé s'havien divertit
tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat.
Aquest enterrament aturà la ulterior creixença d'una cosa: la
súplica adreçada al governador per tal que Joe fos perdonat. La
petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de
reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes
sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i
gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase
clement i trepitgés el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia
matat cinc habitants del poblet; però què hi feia? Llucifer mateix
que hagués estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals,
decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una súplica de perdó i a
deixar caure damunt ella una llàgrima de ses canals d'aigua, sempre
perjudicades i traspuadores.
El matí després de l'enterrament, Tom se'n dugué Huck a una banda
reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores,
sabia ja pel gal·lès i la vídua Douglas tota l'aventura de Tom; però
Tom digué que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet
saber, i que d'aquesta cosa volia parlar.
A Huck se li entristí la cara, i féu:
-Ja sé què és: heu anat al Número 2 i no hi heu trobat sinó whisky.
Ningú em va dir que haguéssiu estat vós, però vaig compendre que el
devíeu ésser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qüestió
del whisky; i vaig capir que no havíeu arreplegat el diner perquè
d'una manera o altra us hauríeu acostat on jo no era i m'ho hauríeu
fet saber, encara que haguéssiu tingut la boca closa per a tothom.
El cor sempre m'havia dit que no en tiraríem cap tros a l'olla.
-Bé, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la
seva taverna anava com una seda el dissabte, que és quan vaig anar a
la forada. No us recordeu que havíeu de vigilar-la aquella nit?
-Oh! sí! És que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit
que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vídua.
-Vau seguir-lo?
-Sí. Però... muixoni!... Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al
seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males
passades. Si no hagués estat per mi, seria a Texas, ara, d'allò més
bé.
Aleshores Huck digué tota la seva aventura, en confidència, a Tom,
el qual fins a aquell moment només havia sentit la part que en sabia
el gal·lès.
-Bé- digué Huck al cap de poca estona, tornant a la qüestió
principal -el que va pescar el whisky del Número 2 va pescar els
diners, també, penso jo. Sigui com sigui, és cosa perduda per a
nosaltres, Tom.
-Huck, els diners no han estat mai al Número 2!
-Còm!- Huck escorcollà vivament la cara del seu companyó! -Heu
tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom?
-Huck, són a la cova!
Els ulls de Huckleberry flamejaren.
-Torneu-ho a dir, Tom!
-Els diners són a la cova!
-Tom, digueu la veritat, ara: va de facècia o de bo de bo?
-De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la
vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls?
-Ja ho crec, que voldré! Voldré, si és en un indret on puguem
arribar amb llum i sense temença de perdre'ns.
-Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament.
-De primera! I per què penseu que els diners són a...?
-Huck, espereu a saber-ho fins que siguem allí. Si no els trobem,
m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi
arreplegat. Ho faré, mala negada!
-Molt bé. D'això, se'n diu engegar-se! I quan serà?
-Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament?
-És molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els
puntals, ara; però no puc caminar més d'una milla, Tom: o, si més
no, aquest és el meu parer.
-Hi ha unes cinc milles, fins allí, pel camí que tothom pendria,
fora de mi; però hi ha una drecera d'allò més curta que ningú la
sap, fora de mi. Huck, us hi portaré en un bot. Jo remaré fins allà,
i tornaré a remar fins aquí, jo tot sol. No haureu de donar ni un
cop de rem.
-Almenys eixim ben endegats.
-Molt bé. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i
dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena
que en diuen _mistos_. Ja us dic jo que quí sap les vegades vaig
desitjar de tenir~ne uns quants, en ésser allà dins.
Una mica després de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un
habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en
camí. Quan foren unes quantes milles més avall del forat de la cova,
Tom digué:
-Veieu? Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la
cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de
bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret
esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una
de les meves marques. Ara anirem a terra.
Desembarcaren.
-Ara, Huck, aquí on estem, podríeu tocar aquell forat per on vaig
sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabríeu trobar-lo.
Huck cercà a tot el volt i no trobà res. Tom avançà altívolament
envers un grup de roldons espessos i digué:
-Veu's-lo aquí! Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la
contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre,
però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on
l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només
hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perquè, naturalment, ha
d'ésser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom
Sawyer! Sona esplèndidament: veritat, Huck?
-Sí, talment, Tom. I a quí robarem?
-Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest és principalment el
costum.
-I hom els mata?
-No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat.
-Què és, un rescat?
-Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i,
després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els
mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les
dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques,
i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses
que duen, però sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia.
No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho
trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o
dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no
podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en
traieu, tomben en rodó i tornen. Això es veu a tots els llibres.
-Bé, és de primera, Tom. Em penso que és millor que no l'ésser
pirata.
-Sí, és millor per alguns cantons, perquè hom està més a prop de
casa, i del circ, i totes aquestes coses.
Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom
el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren
llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants
passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot
el seu cos. Mostrà a Huck el fragment de ble encastat damunt un
pilot d'argila, contra la paret, i descrigué còm ell i Becky havien
espiat la flama que oscil·lava i moria.
Els minyons començaren de baixar el to fins al murmuri, perquè la
quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent
via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passadís de Tom,
fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren
el fet que no era realment un precipici, sinó una espadada
muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va
zumzejar:
-Ara us mostraré quelcom, Huck.
Aixecà la candela en l'aire i digué:
-Mireu cap al recó, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?... allí,
damunt la grossa roca de més enllà, feta amb fum de candela?
-Tom, és una creu.
-Doncs bé: on és, el Número 2? _Sota la creu_: oi? Allà sota és on
vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck!
Huck mirà una estona de fit a fit el místic senyal, i digué amb veu
sacsejada:
-Tom, sortim d'aquí!
-Còm s'entén! I deixar córrer el tresor!
-Sí, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aquí, sens
dubte.
-No, Huck: no hi corre: rodarà per l'indret on va morir, lluny, a
l'entrada de la cova, a cinc milles d'aquí.
-No, Tom: no hi serà, allà: voltarà pels encontorns de sos diners.
Conec el costum de les fantasmes, i vós també.
Tom començà de témer que Huck tenia raó: s'aplegaren recels en la
seva ment. Però al cap de poc se li acudí una idea:
-Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no
voltarà pas per una banda on hi ha la creu!
El punt estava ben tocat: féu el seu efecte.
-Tom, no hi havia pensat, en això, però és veritat: és una sort, per
a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap allí i
percaçar la caixa.
Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola
d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes
sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons
n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la més
pròxima a la base de la roca, amb un jaç de flassades estès en
terra, i també un vell elàstic, i un budell on hi havia hagut un
embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres òlibes;
però no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i
tornaren a escorcollar l'indret, però endebades. Tom va fer:
-Digué _sota la creu_. Bé aquest passadís és el més atansat a
complir això d'escaure's sota la creu. No pot pas ésser sota la roca
mateixa, perquè està sòlidament plantada en terra.
Cercaren a tot arreu una vegada més, i després s'assegueren
descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca
estona, Tom digué:
-Mireu, Huck: aquí hi ha petjades i una mica de sèu de candela vora
un costat de la roca, però no als altres costats. A què ve, això? Em
jugo qualsevol cosa que els diners són sota la roca. Cavaré
l'argila.
-Bon acudit, Tom- digué Huck amb animació.
El _veritable Barlow_ de Tom eixí tot seguit, i encara no havia
cavat quatre polzades que topà fusta.
-Ei, Huck: no sentiu això?
Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts
i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que
conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan
lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi
de l'espluga. Es proposà d'explorar-ho. Es decantà i davallà:
l'estret camí baixava gradualment. Seguí les tortes de son camí, de
primer cap a la dreta, després cap a l'esquerra, amb Huck als seus
talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i
exclamà:
-En nom de Déu, Huck! Mireu aquí!
Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable
caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en
llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell
de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.
-A la fi és nostre!- digué Huck llaurant amb la mà entre les
monedes, d'una entelada lluïssor. -Ja som rics, manoi!
-Huck, sempre havia pensat que l'hauríem. És massa bonic per a
creure-ho, però l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per
aquí; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alçar la
caixa.
Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alçar-la matusserament,
però no pas traginar-la com convenia.
-Ja m'ho pensava- digué: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell
dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu
acudit de venir amb els saquets.
Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap
al penyal de la creu.
-Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digué Huck.
-No, Huck; deixem-ho allí. Justament són les coses que ens caldran
quan ens posem a robar. Hem de servar-les allí constantment, i hi
tindrem les nostres orgies, allí dins, també. És un indret
avinentíssím, per a les orgies.
-Què són orgies?
-No ho sé pas; però els lladres sempre en fan, i és clar que
nosaltres també n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aquí dins
qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta.
Menjarem i fumarem en arrivar al bot.
Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren
estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a
menjar i a fumar dins el bot.
Quan el sol davallava cap a l'horitzó, mogueren els rems i
començaren la ruta. Tom examinava la ribera durant el llarg
capvespre, parlotejant vivament amb Huck, i desembarcaren poc
després d'haver-se escampat la fosca.
-Ara, Huck,- digué Tom -amagarem els diners a la golfa del cobert de
fusta de la vídua, i jo hi pujaré al matí i en traurem el compte i
en farem les parts; i després cercarem un indret, per dins el bosc,
on estigui segur. Esteu-vos aquí ben quiet, i vigileu la mercaderia,
mentre jo, d'una correguda, pispo el carretó de Benny Taylor. No
trigaré ni un minut.
Desaparegué; i tot seguit retornà amb el carretó, hi posà els dos
saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engegà, amb el
carregament al seu darrera. Els minyons, un cop arribaren a la casa
del gal·lès, s'aturaren a reposar. Quan estaven a punt de
«tornar-hi», el gal·lès va sortir i va fer-los:
-Ep! Qui hi ha?
-Huck i Tom Sawyer.
-Molt bé! Veniu amb mi, nois: tothom us està esperant. Apa,
acuiteu-vos: endavant, tot dret. Ja l'estiraré jo, el carretó. Oh! i
no és tan lleuger com podria ser! Hi heu posat rajoles o metall
venturer?
-Metall venturer- digué Tom.
-Ja m'ho pensava: els nois d'aquest poble malden més i fan més el
ximple per atrapar seixanta cèntims de ferro vell per vendre'l a la
fundició, del que farien per guanyar el doble de moneda en una feina
regular. Però aquesta és la naturalesa humana. Cuiteu, cuiteu!
Els minyons desitjaven saber a què venia la pressa.
-Tant se val: ja ho veureu quan siguem amb la vídua Douglas.
Huck digué, amb alguna aprehensió, perquè temps ha que estava
acostumat a ésser objecte de falses acusacions:
-Senyor Jones, no hem fet res de mal.
El gal·lès es posà a riure.
-Bé, no ho sé pas, Huck, fill meu: no en sé res, d'això. Que no sóu
bons amics, vós i la vídua?
-Sí. Bé, ella, tanmateix, me n'ha estat, de bona amiga.
-Molt bé, doncs. Per què us heu d'esverar?
Aquesta pregunta no trobà sencera resposta, dins el lent esperit de
Huck, abans de trobar-se empès, juntament amb Tom, dins la sala de
la senyora Douglas. El senyor Jones deixà el carretó vora la porta i
els seguí.
L'indret era sumptuosament il·luminat, i tota la gent obiradora del
poble s'hi esqueia. Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers,
la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del periòdic, i
molts altres; i tots amb la millor roba. La vídua rebé els minyons
tan coralment com ningú fos capaç de rebre dues criatures d'aquell
posat. Estaven coberts d'argila i de sèu de candela. La tia Polly
esdevingué carmesina d'humiliació, i arrufà les celles i mogué el
cap envers Tom. Ningú, però, va sofrir tant com els dos minyons. El
senyor Jones digué:
-Tom no era a casa, encara: així és que ho deixava córrer; però a
ell i a Huck els he ensopegat a la meva porta, i els he portat a
cuita corrents.
-Molt ben fet- digué la vídua. -Veniu amb mi, minyons.
Després se'ls emportà a una alcova i digué:
-Ara renteu-vos i vestiu-vos. Aquí hi ha vestits per a dos,
complets. Camises, mitges: tot hi és. Són de Huck (no, no em
regracieu, Huck): el senyor Jones ha comprat l'un vestit i jo
l'altre. Però us vindran bé a tots dos. Poseu-vos-els. Ens
esperarem: quan fareu prou goig baixareu.