Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora
baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants
perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat
ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant
posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova.
La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a
llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no
serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i
gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de
sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de
vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada,
amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia,
i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet
començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.
Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic
desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica,
a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!-
Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i
anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle
decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres
s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es
precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques
darrera visques!
El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més
assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la
primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del
jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de
la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí
plorant a dolls.
La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora
Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el
missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut
assabentar-ne son marit.
Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i
digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns
afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de
còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues
avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en
seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de
entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de
dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i
empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí
que el vorejava. I, només que hagués estat de nit, no hauria vist
aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el
passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la
bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles
poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i
li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia
convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les
palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la
llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després
l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm
uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur
situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la
primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc
milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca,
remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a
dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren
al poble.
Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que
eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil
d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà
de les grans noves. De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la
cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i
Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i
semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà
una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del
tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el
diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia
exhauridora.
Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres;
però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el
diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no
digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa
excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa.
A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm
el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per
atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava
fugir.
Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar
Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir
una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que
l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en
el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i
alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà
irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí;
que li semblava que ho trobaria tot pla.
El jutge digué:
-Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però
ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella
cova.
-Per què?
-Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i
tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.
Tom es tornà blanc com el paper.
-Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!
L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.
-Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom?
-O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova!