Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat
una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no
hauria pogut sofrir més altra dissort. Becky continuà la seva
inspecció de imatges amb Alfred; però, com que els minuts anaven
desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf començà
d'ennuvolar-se i perdé interès. Després vingué la gravetat, la ment
vagarívola, i després melangia. Dues o tres vegades posà la mà a
l'orella en oir una passa; però era una falsa esperança: Tom no
comparegué. A la fi esdevingué tota desolada, i desitjà de no haver
portat la cosa tan enllà. Quan, veient el pobre Alfred que estava
per perdre-la, i no sabent còm era, anava exclamant: -Oh! Aquí n'hi
ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perdé la paciència, a la fi,
i digué:
-Oh! No em carregueu més! Tant se me'n dóna, de vós.- I esclatà en
llàgrimes, i s'aixecà i emprengué sa via.
Alfred se n'anà al seu costat, i es proposava de fer per manera de
reconfortar-la; però ella digué:
-Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir!
El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet
(perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i
ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol
cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fàcilment
descobrí el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de
ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi
contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest
pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de
cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de
lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a
ell. Obrí tot satisfet la lliçó de la tarda, i escampà tinta per la
pàgina. Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en
aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i
passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores,
proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs
encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig camí de casa,
havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan
ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i
l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del
llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més.