Benet.
S'ha acabat.
Anjeleta.
¡Miréu!
(_Anant á ensenyar al Rector los regalos en la falda._)
Benet.
¡Miréu!
Rector.
¡Oh! ¡Alegrias!
Ni vos en sento ja grat.
Anjeleta.
¡Senyor Rector!
María.
(¡Oh!... M'esglaya.)
Doctor.
¡Corréu, María, 's desmaya!
María.
Vaig.
Rector.
No.
María.
¿Qué?
Rector.
Res... m'ha passat.
Caseuvos sense recel...
lo Doctò ho creya; mes... s'erra.
Jo vos beneeixo... en la terra...
No 'm vol encara lo cel.
Sols... per si fòs... lluny... quant sia...
Doctor.
(Mes prompte del qu' ell se creu.)
(_Lo Rector ha anat á buscar la poesia qu' escribia damunt la taula, y,
dantla al Doctor diu:_)
Rector.
Com recórt, entregareu
al rey aquesta poesia.
Sols ab ella, vindicát
me veurán quants la llegeixin.
Així 'ls dignes me coneixin,
com los vils m'han insultat,
y digueu que, si se'm dóna
lo mal nom que ja 'm rodeja,
fòu víctima de la enveja
Lo Rector de Vallfogona.