Rector.
¡No! ¡Tant com això!...
Eudalt.
Es que, si ho vol de seguida,
per mí, á bodas se 'm convida.
Rector.
Tú sabs que jo no estich bo,
y sabs quin es lo mèu mal,
perquè t'ho he dit en confiansa:
es mal que no hi ha esperansa:
ho ha dit lo metje, es mortal.
Y voldria, si ma mort
de repent lo cel decreta,
saber cert que l'Anjeleta,
tè assegurada sa sort.
Ab aixó, entesos així,
parlaré ara á la María;
mes, ans d' ferho, voldria
sabé una cosa per mí.
Eudalt.
Sa mercè dirá lo qu' es.
Rector.
Tú hi vás á sè enmaridát,
y jo may he reparat,
qu' ella per res t'estimés.
Eudalt.
¡Ah! ¡Sí! ¡Qu' haviam d'anarli
á esplicar á sa mercè.
Rector.
Ja ho sè; no m'heu de dir re;
mes jo podia notarli.
¿Com, si 't creu ab tanta fé
la sèva mitja taronja,
pensava tant en ser monja?
Eudalt.
Per complaure á sa mercè.
Rector.
Donchs, per çó que feya aixó
per la meva bona cara,
tínch por que, si 's casa ara,
també no 's casi por çó.
Eudalt.
¿Mes com aixó pot duptarse,
si sab lo que li he contát?
Rector.
Sè ab alló que t'ha estimát;
mès no sí prou per casarse, y fóra per mi un dolor
quedá ab tal remordiment,
perquè 'l primer fonament
d'un matrimoni es l'amor.
Eudalt.
¿Donchs qué vol?
Rector.
Res mes qu' aixó.
Ella vè; aixís que 's presenti
parlahi no mes que jo ho senti,
y 't diré si es prou ó no.
Eudalt.
¡Mes devant de sa mercè!
Rector.
Jo m' estaré allí escoltant.
Si es prou , casáts al instant,
y, si no es prou, no hem dit re.
Que, encara qu' ets héreu rich,
y tú amparas la familia,
no ho vull pas, si no 's concilia
aixó, ab l'amor que jo 't dich.
(_Se 'n vá per una porta lateral, deixant parát á Eudalt._)
### ESCENA VII.