Eudalt.
Senyor Rector...
Rector.
¡Hola! ¿Ets tú?
¿No es vritat que t'han xiulat
las aurellas?
Eudalt.
Sí. Es vritat.
Rector.
Es que deya mal de tú.
Eudalt.
¿Mal de mí?
Rector.
¡Y es clá, home, es clar!
Eudalt.
No sè per qué.
Rector.
¿Com pot ésser
que no 's vagi mes depressa,
quant se parla de casar?
Eudalt.
¡Si he vingút, y just s'estava
parlant ab un caballer!
Rector.
¡Ah! Es vritat. ¿D. Joan pot ser?
Eudalt.
Per ço es que...
Rector.
Bé; no hi pensava.
¿Y donchs que tal, que t'ha dit?
Eudalt.
Lo que jo ja presumia.
Hi he anat, y li he dit:-- Tia,
ja veyéu bè 'l mèu neguít.
Vaig per 'qui ab la cara motxa,
sempre tinch la mosca al nas,
y estich que no sòch capás
ni d'esgraná una panotxa.
Jo no sè si estich en mí,
jo ab tothom parlo enfadantme,
jo no dormo ni posantme
cascalls á sota 'l coixí,
y tot es perquè ha niuat
un amor en mas entranyas,
com l'aucell de las montanyas
al cor d'un roure esberlát.
Rector.
¿Y qu' ha dit la pobra dona?
Eudalt.
De primer se 'n ha aturdít.
-- ¡Je, je! ¿Enamorat? --Ha dit.--
¡Si que l'havém feta bona!
Rector.
Com que sempre está d'humor...
Eudalt.
Jo m'hi encès com una brasa. --¿Què vá que no sabs la casa?
--Es á ca 'l senyor Rector.
Y aixís qu' ella ha sapigút
que la sogra es la María,
y que sa mercè ho volia,
y que l' Àngela ha sigút
la qu' he triat pera casarme,
m'ha dat un abrás tant fort,
que, si no escapo, per sort,
crech qu' arribava á escanyarme.
Rector.
No 'n parlem mes, s'ha acabát,
y, llest, sols falta una cosa,
que crech que 't será agradosa.
Eudalt.
Digui.
Rector.
Que 't cásis aviát.
Eudalt.