Benet.
Si sa mercè me'ls amoixa
en lloch de renyarlos bè,
sense dirmho, massa sè
perquè la llissò vá coixa.
Rector.
May res dels noys logrará
qui estiri massa la corda;
jo sò un rector que 's recorda
de quant ha estat escolá.
Mès, anant á un' altra cosa,
ja qu' aquí 'ns veyém sols ara.
¿Sabs que fá la tèva mare?
Benet.
No ho sè: l'he vista plorosa.
Rector.
No mès plorosa?
Benet.
Aixó avuy;
mès ahir nit, ¡Reina pura!
¡Quin plorá y quina amargura!
Rector.
(Vejam sí sè lo que vull.)
¿Y no t'ha dit may per que?
Benet.
Massa que li he preguntat;
mès... sí, sí; ni ha contestat,
ni ha volgut may dirme re.
Rector.
(¡Pobra María! ¡Ha cregut!)
Benet.
Mès jo que sè 'hont jeu la llebra,
sè perquè es aquesta febre
Y aquest plorar.
Rector.
¿Ho has sabut?
Benet.
¡Prou!
Rector.
¿Per la festa?
Benet.
¡Un fonoll!
Per çó estaria mès flonja.
Es perquè 's veu que la monja
se li ha tornat aiga poll.
Rector.
Y tè rahò, pobra María,
en plorarho. També jo,
si no fòs per certa rahò,
mes bè al convent la voldria,
esposa de Dèu. ¡Ditxosas
las qu' ho sòn sense dolor!
Benet.
Donchs no entench Nostre Senyor
com estima á las esposas.
Rector.
¡Benet! ¡Qué dius disbarats!
Benet.
Miri: la Rita y la Clara
que 's ván casar fá un any ara;
sòn dos casaments plegats.
La Rita ab Nostre Senyò
y la Clara ab lo barbè.
Vegi quina está mès bè:
la Rita allí á la presó,
tancada dintre i convent,
ab aquella vestidura,
fènt no mes que confitura
y resant contínuament;
mentres que, la del barbè.
víngan bons rets de filoja,
y ballar com una boja,
y...
Rector.
¡Benet!
Benet.
Jo...
Rector.
¡Basta!
Benet.
Bè.
Rector.
Justament, del sacrifici,
en aixó está la virtut:
en donar la juventut,
l'alegria y lo bullici.
Per ço sabs lo que 't tinch dit.
Benet.
Donchs callarém.
Rector.
Y ara digas.
Escòltam bè y vés qu' estigas
per lo que 't dich. ¿Qu' has sentit?
Benet.
¿Qu' he sentit?
Rector.
Sí: avuy al hort.
¿Qu' has sentit?
Benet.
¡Oh! Olor de rosas...
un grill,... cigalas... mil cosas.
Rector.
¿Res mes?
Benet.
Res mes.
Rector.
¿Donchs ets sòrt?
Benet.
Si acás m'ha de convenir.
Rector.
¿Y et convé sentir l'olor
y no á n' al seuyor Doctor
quant comensa á aná y venir
Benet.
¿Quí li ha dit?
Rector.
¡Oh! ¡Quí m'ho ha dit!
Un aucell.
Benet.
Donchs, la vritat:
jo ho volia dú amagat
per si 'n treya mes profit.
Quant sa mercè vá privar
l' aná al convent á la mare,
lo Doctor se quedá encara,
aquí hont jo sòch, á observar.
D. Joan, sens véurerl', llegia
aquí assentat, y ell buscava,
en un paper que mirava,
tal com si en la fesomia
de D. Joan hi hagués d'haver
senyas que 'l paper li deya,
y tot plegat se sonreya
tornánt á mirá 'l paper.
De cop lo rebrega y diu:
-- Nó; á n' aquí 'l senyor Rector
pot salvar á n' al traidor,
y no té de eixirne viu.
Y sens que ni solament
D. Joan s' hagués adonát
de qu' ell l'havia observát,
se 'n baixa al hort al moment.
Jo 'l segueixo... un cop allí
s'assenta y crida:--¡Valor!
O bè sa vida ó l'honor.--
Y, assentat, s'espera així!
Y res no n'hi havia dit,
per si jo, observant, podia
saber en qué pararia
lo que fins ara ha succehit.
Rector.
Mòlt ben fèt, vès observant,
pensa que no 't perts per massa,
y, per dirme lo que passa,
vina aquí d' en tant en tant.
Benet.
¡Ah!
Rector.
¿Qué?
Benet.
¡Oy que no hi pensava!
La Serafina m'ha dit,
si li vol fer tot seguit
lo vers que li demanava.
Rector.
"A son nom venç ab eccés,
"quant ab aixó 'm desatina,
"puig ell diu que Será-fina,
"y la taimada ja ho es.
Benet.
¿Vol dir?
Rector.
Tem que torni viu
sòn marit, y, tant l'apura,
que del mort no está segura
si un epitafi no ho diu.
Bè es germana y ben germana
de la qu' havent demanat,
volleta de sanitat,
com ara ella aixó 'm demana,
li vaig escriurer:-- "Parteix
" 'vuy dijous, Tecla Verdera,
"que, per ser tant batxillera,
"fins la peste l'aborreix."
Benet.
Si; igual qu' á la Catarina.
Rector.
¿La dels dos promesos?
Benet.
Si.
Rector.
Se diu Real y li vaig dí...
Benet.
De la manera mes fina.
Rector.
"Mòltas queixas tinch de vos
"Catarina, y sabme mal,
"que 'sent la filla d'un Real,
"vulgáu ser _pessa de dos_."
Benet.
Donchs diré á la Serafína...
Rector.
Que com que 'l Será l'abona
Será-fina y será bona,
y será tot quant s'atina,
sí mes no 'm torna á amohinar,
que tinch la lira espatllada,
la vena esfilagarsada,
y que mes no puch puch rimar.
Benet.
¿Y si 'l motiu me fá dí?
Rector.
Que com las cosas del mon,
verdas y maduras son,
ja sòch madú, vetho aquí.
(_Benet li besa la má y se 'n vá._)
### ESCENA IV.
Lo RECTOR.
¡Versos! Per çó está d'humor
lo rector de Vallfogona.
¡Prou me darán bona estona,
la María y lo Doctor!
¡Que s'hi fará! No era prou
lo trastorn que jo sufria,
qu' afegirshi ara devia,
aquest del metje, de nou,
y just la mort del sèu fill
he dit á la majordona,
quant dech al cap d'una estona,
salvá á D. Joan d'un perill!
Mes, si 'm vá dir lo Doctor
que no 'm vol dir son secret
fins que justícia hagi fèt
ab qui li ha robat l'honor,
y ara qu' á D. Joan ha vist
vol matarlo, ¿no es ben clar
qu' es D. Joan qui 'l vá posar
en l'estat en que 'l veig trist?
¡Y el Doctor diu que també
fòu per enveja! ¡Y, si fòs,
D. Joan es també envejòs!...
¡Oh! ¡No pot sèr, no pot sè!
Si 'l tinch per un dels pochs bons
que no se 'm probi altra cosa;
que no esfulli un' altra rosa
del mèu ramell de il·lusions!
### ESCENA V.
Lo RECTOR, D. JOAN.
Joan.
¡Mossen Vicens! (_Desde dins._)
Rector.
(¡Ah! ¿Ell aquí?
Provém de tòta manera
d'indagar, mentres espera
lo Doctor en lo jardí.)
Joan.
Doneume la enhorabona,
mossèn Vicens.
Rector.
De tòt cor.
Joan.
Crech qu' heurè la rosa d'or
y ho he sabut fá una estona.
Rector.
¿La rosa que 's vá oferir
á qui millò hagi pogut
cantá al infant qu' ha nascut?
Joan.
Aixís m'ho acaban de dir,
lletras de la cort.
Rector.
També
vaig jo fer una poesia,
per tal certamen, y un dia...
mes d'espay ho esplicarè.
Joan.
Jo un' oda hi vaig presentar,
y, deixantla encarregada
al qui lleal l'ha vigilada,
així 'm vè á notificar (_Mostrant la carta._)
qu' estava en lloch preferent
contra un bon competidor;
mes que jo la rosa d'or
guanyaré probablement.
Rector.
¿Y creyéu haver lograt
aixís sens dupte la ditxa?
Joan.
Qui trova tot quant desitja
bè es clar que tot ho ha trovat.
Si aixó es cert, dormo segur
sòta 'l llaurer que m'ombreja.
Rector.
No; perquè vindrá la enveja
á tacarvos cel tant pur.
Joan.
¿La enveja?
Rector.
Jo ho he probát
y hem costará vida y honra:
tot ho abat, mata y deshonra
ah son alé condemnat.
Així es lo cert'-- Brilla un dia
una donsella en lo poble
y, per guapa, rica y noble,
lo donsell que vol se tria.
Un' altra á qui aixó agravia,
contra sa honra fá procés.
¿Creyéu, per ventura, qu' es
que virtuosa aixís ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja
no mes qu' enveja y res mes.
-- Vénç un heroe en la batalla,
de valor dant provas reals,
y los altres generals
diuhen que 'l valor li falla.
Lo rebaixa 'l qui mes calla;
lo deshonra 'l qui diu mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís un altre ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes que enveja y res mes.
--Del Rey lo ministre guia
la nau del Estát ab glòria,
y surt la enveja sa historia
á tacá ab alevosía.
Tothom millor la duria,
tothom, vist ell, ne sab mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís lo mon ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
-- Vòs vos heu lograt alsar
sobre mòlts, quant vencedor
heu guanyát la rosa d'or.
¡Ay, com ho havéu de pagar!
Desd' avuy podéu contar
que seréu quant villá s' es,
y ho seréu tant y tant mes,
quant mes alabat se us veja.
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
--Enveja del qui atresora
contra 'l qui atresora tant;
enveja en tots, envejant
á n' al qu' avansa y millora.
Enveja exterminadora
de mitj mòn contra mitj mòn,
y si, enveját Calderón,
deya que _La vida es sueño_,
jo, ab la enveja, á dir m'empenyo
que, 'ls mals d'ella, envejas son.
Joan.
(¿Suspitaria tal volta,
y es qu' ho haurá dit per mí?)
Rector.
¿No es cert, D. Joan, qu' es així?
¿No tinch rahò?
Joan.
Teniune, y mòlta.
Mes així com, sens duptar,
hi ha en lo mòn mòlts envejosos,
també hi ha cors generosos,
que ni sáben envejar.
¿No es veritát?
Rector.
Sí; es vritát.
Joan.
Donchs si es vritát y creyéu,
qu' esceptuarsen algú déu,
jo vull ser un esceptuát.
Amant jo de la poesia,
estimo als poetas de cor,
y, encara que 'l vencedor
ser en tot desitjaria,
lluny de voler per res mal
al quí, ab mes acert que jo
canti, y mes inspiració,
admiro 'l dò celestial
que Dèu l'hi ha dat com favor,
y, lo llaurer que l'ombreja,
en lloch d'odi, fel y enveja,
li fá un lloch en lo mèu cor.
Rector.
(_Conmogut abrassantlo._)
¡Oh, D. Joan!
Joan.
¡Doctor Garcia!
Rector.
¡Oh! si: havéu dit la vritát.
May ab tal serenitát
si no fòs cert se diria.
Joan.
¿Y havéu vos duptat que jo...?
Rector.
Si, no mentim; perdoneume.
Mes ja no ho crech. Escolteume,
y comprendréu la intenció.
Joan.
Me teniu en ansietat.
Rector.
Hi ha qui ha cregút veure en vos,
á un miserable envejòs,
que 'l féu y el fá desdixát.
Joan.
¿Lo nom? (_Ansiòs._)
Rector.
No vos lo puch dir:
mes, com qu' ell vindrá á parlarvos,
prometeume no ecsaltarvos,
fins que vos puga sentir,
y, sentintvos, vegi qu' es,
parlantme com m'heu parlat,
qu' ha pres per altre, obcecat,
al amich que jo vull mes.
Joan.
¿Y no 'm faréu la mercè,
de dir qui es?
Rector.
M'ha fet jurar
que no 'l déch anomenar,
ni comprometrerl' per ré.
¿Estéu confós?
Joan.
Preocupat.
¿Com pot ser qu' á Vallfogona,
puga haverhi una persona,
que vulga...?
Rector.
Casualitat.
Joan.
(Si siguès... ¡Malehida sort!)
Surtim prompte d'inquietut.
Feulo pujar.
Rector.
No ha volgut,
y diu qu' us espera al hort.
Joan.
Donchs vaig á escriure un instant,
per sè á temps á la estafeta...
Rector.
Y acabéu lo que us inquieta,
baixanthi prompte y parlant.
Es lo millor que 's pot fer.
Joan.
Donchs á escriure, y tot seguit
al jardí, com vos he dit. (_Encaixant_.)
Rector.
Com vos volguéu.
Joan.
(¿Qui pot ser!) (_Se 'n vá._)
Rector.
¡Bah! Sempre serè 'l mateix:
á voltas massa confiat,
y, altras voltas, massa aviát
sento aquí 'l recel que neix.
### ESCENA VI.