Rector.
¡Oh! ¡amichs mèus!
Joan.
¡Doctor García!
Lluís.
¡Mossén Vicens!
(_Grans mostras d'amistat._)
Rector.
¡Tant favor!
¿Com esperar tal honor
per ma pobra rectoria?
¿Com pensar que sas mercès...?
Lluís.
Havém deixát al hostal
patges, criats y falconers,
y, al punt, amíchs verdaders,
cap á casa l'amích lleal.
Joan.
Poch vos debiau vos créurer...
Rector.
¡Oydá, oydá! ¡Aquestos senyors
me dispensan massa honors!
Joan.
Tot per tornarvos á véurer.
Rector.
¿Y el bon Lope?
Joan.
Treballant
en "La estrella de Sevilla,"
Rector.
¿Tindrá, donchs, un' altra filla?
Joan.
De las mil no está distant.
Rector.
Quín geni!
Joan.
Assombra.
Rector.
¿Y Quevedo?
¿Está sempre tant xistòs,
tan agút y sentenciós?
Joan.
Cada vers que canta 'l credo.
Rector.
¿Y Góngora y Calderón?
y tots, en fi?
Lluís.
Treballant
per las festas del infant.
Rector.
Que crech que ja lluny no son.
¿Y el Rey?
Joan.
Parlantnos de vos
cada vegada que 'ns veya.
Rector.
Sempre ha tingut la taleya
de sè ab mi tant bondadós.
Joan.
Y estrany es, en veritat,
qu' ab lo talent y lo geni
qu' adornan al bon Garceni,
no haguéu sos prechs escoltát.
¿Si 'l desitj de glòria us mou
com la cort no vos agrada?
Rector.
Hi he estat sols una vegada
y ab una n'he tingút prou.
Aquest cel es mes per mi
y es mes per mi aquesta terra.
¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra!
¡No sabeu qu' es viure aquí!
"Puig, soletat apacible,
"estich fet un rossinyol,
"me regositjo en tos brassos;
"te vull cantar mil amors."
Joan.
La recordo: si, Garcia.
¿Li heu sentida recitar?
Lluís.
No.
Joan.
¡Oh! Donchs l'havéu d'escoltar.
Es una bella poesia.
Rector.
¡M'ecsalta tant de favor!
Joan.
Jo us la llegiré desprès
y, de las d' ell, veuréu qu' es
la que tè mes gran valor.
--Mes anant á un altre objecte,
ja qu' ell aquí 'ns ha portat.
¿Lo grave mal qu' heu passat,
de quina causa es efecte?
Rector.
(¡Que no la sápigan may!)
Joan.
(Probem aixís si suspita.)
Lluís.
(Cinisme, á fè, 's necessita.)
Joan.
¿Un aire?
Rector.
Crech que l'esglay
del disgustos que 'l favor
del rey me vá ocasionar;
mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar
y 'm sento ja ab mòlt valor.
Joan.
¿Y ab tota aquella alegria
que tant en vos encantava?
Rector.
Ja no fóra la mar blava
ni lo sol encès de dia.
La fama aixís ho pregona
y... ¡jo sufrir! Res d'aixó.
Jo haig de fer riure, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Es un contracte qu' ha fet
lo mòn ab mí, desde 'l dia
en que, per darli alegria,
li escrigui 'l primer sonet.
¿Si ha estat fins ara distret
abm a musa juguetona,
com tot d'una se li dòna
dol y pena? ¡Bò! ¡Y aixó!
Jo haig de fer riurer, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Dolor que tinch per plorar
may en ma cara se pinta
"perquè una gota de tinta
"no torna negra la mar.
Jo sols dech riure y gosar,
jo la dech dir cada estona,
y, encara que 'l mòn me dóna
tot lo fel de sa amargò,
jo dech fer riure... jo sò
lo rector de Vallfogona.
¡Ahont tothom hi vè á gosar
qué hi fa un' ánima entristida!
Si es un ball pe'l mòn la vida,
som al ball y hem de ballar.
Y balla sense parar,
y treu dansa cada estona,
y, per mes que la minyona
no agradi á n' al balladò,
jo hi dech ballar, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
Y, en ball tan halagador,
qu' alaban mil y mil bocas,
si uns hi ballan rams y cocas,
jo hi ballo trossos del cor.
¿Tens camas? Ets ballador.
¿Tens llabis? Riu una estona.
Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna,
y, puga l'ánima ó no,
jo hi ballo y rich, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
☀ Y no puch contar flagells
ni amargura de cap mena,
y si vull contá una pena
l'haig de guarní ab cascabells.
Y riuhen joves y vells,
y riuhen mare y minyona,
y encara que cada estona
me senti al cor la fiblò,
jo haig de fer riure... jo sò
☀ lo rector de Vallfogona.
Y haig de fer riurer, sentint,
y haig de fer riurer, parlant,
y haig de fer riurer, plorant,
y haig de fer riurer, sufrint,
y haig de fer riurer, morint,
si ab ma mort passan la estona,
y, si, mort, la mort no 'm dóna
per fer riure una invenció,
creurán que, mort, no só jo
lo rector de Vallfogona.
Joan.
Oh! mòlt bè, mòlt bè, Garcia!
Lluís.
Sempre agut y sentenciós.
Rector.
Y, descansant així 'ls dos
en que hi ha d'havé alegria.
sabreu desd' ara qu' aquestas
són vostras cambras, y, aquí,
per descansá ó per dormí,
podeu entrá; já estan llestas.
Joan.
Donchs del permís usarém
que 'ns donéu, y, mentrestant,
la poesia, en un instant,
D. Lluis y jo llegirém.
Rector.
Me dispenseu massa honor.
Joan.
Mes mereix la vostra oferta.
(_Lo rector obra lo porta lateral._)
Rector.
Ja teniu la cambra oberta.
Lluís.
Oberta...
Rector.
Com lo mèu cor.
(_Apretantlos las mans los acompanya fins que desapareixen._)
### ESCENA XI.