Joan.
¡Ja ja ja ja!! ¿Heu vist l'ingeni
que 'l rey Felip vá premiar?
Musa de bosch jo 'n diria.
Lluís.
Discreta á mi m' ha semblat.
Joan.
¿Que vos ha semblat discreta?
Lluís.
Ja sabéu qu' aixis m'apar.
Joan.
No 'n parlem mes, bon Miralta,
pe 'l' bè de nostra amistat,
y á vos vos _convé_ la meva
si á mí la vostra 'm compláu.
Lluís.
(Sempre així; sempre humillantme,
pera posarse ell mes alt.
Bè fás encara; aprofitau
perquè se t'acaba aviát.)
Joan.
¿Déyau que parlar debiam?
Lluís.
De qu' heu de dir vostre plan.
Me demanéu que tot d'una
me 'n vaje ab vos á cassar,
dientme qu' aixís interessa
á vostra tranquilitat,
y en lloch, 'sent á Barcelona,
d'anar al certamen real,
qu' en Madrit vá á obrirse prompte,
aquí hem vingut, tot cassant,
ahont per ningú sabrem novas
de lo que passe allí dalt.
Joan.
Las sabrem perquè, aproposit,
tinch qui esta allí vigilant
ab ordre de que, quant sápia
sobre lo certamen real,
nos ho escriga á Barcelona,
d'ahont un propi 'ns ho dura;
encara que... tant lo premi
sè segur qu' haig de guanyar,
que ni que res me 'n diguessen
me tindria en ansietat.
Lluís.
(Aixó fóra si jo ab manya
no m'hagués sabut portar.)
Joan.
Visqueu donchs sense cuidado.
Lluís.
¿Y no 'm diréu vostre plan?
Joan.
Es tant sencill de compendrer
com poguéu imaginar.
La Inquisició busca indicis,
la justicia 'n tè algun já;
y jo, mirant si asseguro
el que no 's suspiti may
de ma persona, lo medi
qu' he trovát mes natural
ha sigút una vuitada
vení ab lo Rectò á passar.
Lluís.
¿Y si ha llegit las poesias
ab que l'esteu disfamant?
Joan.
No hi ha por; n' he donat pocas
perquè hagin aquí arribat.
Lluís.
¿Sabéu, D. Joan, que, si ara
parlant vos tinch de ser franch,
ben de debò per vos sento
l'haver á tant arribat?
Joan.
Prefeririau sens dupte
que vos seguís humiliant?
¿No recordéu ja 'l certamen?
¡Devant del Rey! ¡A1 devant
de tants cavallers y damas
de la noblesa mirall!
¡Devant la Reina mateixa!
Ell plé de glòria, triunfant...
¡Y pensar qu' un de nosaltres
hauria estat lo premiat
á no ser ell!... ¡Oh! ¡La ira
m' ecsita, al pensarhi, tant,
que, si lo de Saragossa
fos precis torná á intentar,
altre cop ho intentaria
y altres mil, pera venjarm'!
Lluís.
¡Oh! ¡La enveja! Si la enveja
no fès al home tan baix!
Joan.
¿Y vos creyéu qu' es la enveja
lo qu' á mí m'ha fet venjarm'?
Lluís.
Si D. Joan.
Joan.
No: es la ira,
l'odi, al véurerm' prostergát,
contra aquesta sort infame
que fá enfonsar lo que val
y aixeca á n' á qui, sens mèrit,
may tindrá un lloch al Parnás.
Lluís.
Mes conteníuvos al menos
si hem de finir lo pactat.
Joan.
Procuraré tant com puga.
Lluís.
Y perdonéume 'l ser franch.
(_Assentats un á cada costat._)
Joan.
Avuy ab vos dech salvarme.
Lluís.
(Avuy de tú 'm puch venjar.)
### ESCENA X.