¡Oh, llas de la amistat! Que rich t'ostentas
quant passas per unir cors tant hermosos,
de l'un al altre, y purs, y generosos,
al món com bon exemple los pressentas.
Per nostra desventura en vá ho intentas
ab vils y miserables envejosos,
puig, quant mes junts están, mes recelosos
lo sèu despit y s'amargura aumentas.
Ja, donchs, que, de tants homes con fins ara
m'ha fet conèixer la fortuna mèva,
aquets sòn dels millors, la sort avara
no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva,
aquestas duas flors lligas encara
á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.
### ESCENA XII.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Doctor.
¿Donéu permís?
Rector.
¡Y el demana
lo senyor Doctor! Avant.
Doctor.
Dèu hi sia.
Rector.
Y acompanyi
á n' al mèu amich mes lleal
Doctor.
¿Com vos trovéu?
Rector.
(_Dantli 'l pols que 'l Doctor pren._)
La millora
deuréu coneixe al instant.
Doctor.
Lo mèu saber aquí acaba;
ara 'l cel disposará.
He aturát la mort de prompte;
mes ella á dins vá minant.
Volia, com ja vaig dirvos,
guardar pera tal estát
qu' esplicarvos y conmóureus
no pogués fervos cap mal.
Avuy ha arribat lo dia,
y, puig aquest es l'instant,
espliquéu tot quant fins ara
vos havia jo privat.
Rector.
¡Aquesta set que no 'm deixa...!
Doctor.
(L'ardor que l'está cremant.)
(_Lo Rector beu y desprès s'assentan._)
Rector.
Quant de desde Barcelona
á Madrit la cort torná,
recordant lo rey mos versos
me vá ordenar qu', al instant,
anès á aumentar dels poetas
l'estol que 'l volta ab afany,
y en Madrit vá sè 'hont, un dia,
passejant tot sol pe 'l camp,
de cap damunt d'una pedra,
te veig dormint á un infant,
y un sacerdot venerable
que, mirantlho, vá esclamar:
-- O es el muchacho de bronce,
ó la piedra es lana:-- quant
sentit per mi aquet concepte
vaig al moment contestar;
sorprenentlo: --¿Qué mas bronce
que no tener años ònce,
(com era així), y que mas lana
que no pensar que hay mañana?
Queda 'l sacerdot parat;
Sent aixó y -- ¡Vos sois García!--
diu --y m' abrassa al instant.
-- Jo-- ¡y vos Lope!-- li contesto,
y aixó nuá nostra amistat.
Tal com Lope, tots los altres
de noble ingeni preclar,
ab la má d'amich m'honraren;
mes tant com ells, cors lleals,
m'enaltian ab tals probas,
los que 's veyan humiliats
per ma glòria, se 'n venjavan,
aconsellats pe 'l fatal
geni de la baixa enveja
qu' en sos cors anava entrant.
Doctor.
¡Oh! ¡La enveja! ¡En tot la enveja
trayent sòn asqueròs cap!
Rector.
¡Ay! ¡Si vos la coneguesseu
com la conech pe 'l mèu mal!
Doctor.
¡Que jo!... Seguiu: una idea
que 'l dirme aixó ha fet crusar.
Rector.
M' atribuïren poesias
obscenas, que no he fet may.
Versos, fets ab llaugeresa,
quant, en la infantil edat
de ma musa, vaig escriurerls'
contant que no foran may
ni sols llegits, ab vil manya
varen ser desenterrats,
per mostrarlos com á prova
de mon estil despreciát.
Bè 'n podian mostrar d'altres
que 'm debian ensalsar;
mes, aquestos, bon cuidado
tenian ells de que may
poguessen dir res en contra
de l' qu' ells volian provar.
Allavors fòu quant veyentme
la mèva honra perillant,
y tement... fins que 'm matessin,
entre mitj de tants malvats,
ab real permís vaig anarmen
á Saragossa al instant.
Sabéu que de la María
vaig pendre 'l fill com á criát.
May per Madrit vá deixarme,
y, quant d'aquella ciutát
per anar á Saragossa,
com sempre, ell vá acompanyarm',
vá ser quant la vil enveja
finit havia 'l sèu plan.
No sè cóm, en la beguda
sens duptes, ó en un menjar
qu' algú, comprat, nos daria,
nos vám sentí envenenáts.
Jo vaig rebre prompte aussili
y, com sabeu, m' he salvát.
Doctor.
¡Mes en Rafel!
Rector.
No rebria,
com jo, aussili tant aviát
y... morí.
Doctor.
¡Morí!
Rector.
En sa mare
y en sa família pensant.
Doctor.
¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿Per qué tú al véurer
que la enveja aixeca 'l cap
no la abats sota ta planta
ab ton poder sobrehumá?
¡Pobres noys! ¡Pobra María!
Rector.
Per ço crido al amich lleal.
¿Qué faig? ¿Qué dích? Fa ja mesos
que de mon viatje he tornát,
y en Rafel ni escriu ni tòrna;
y jo no puch suportar
el que una mare 'm pregunti
ab los ulls y ab son afany.
-- Cóm es que 'l mèu fill no parla?
¿Per qué es que no tòrna may?--
Desprès d'aixó, quant ja 's sápia,
ella y sos fills ¿qué faran?
Jo, que podria ampararlos,
moriré, sens dupte, aviat.
--En Benet podria ferho,
y, aixalabrát, no ho fará.
No queda mes que la noya
y, pe 'l sèu bè aconsellant,
vaig procurar que fos monja,
y per res s'hi pot contar.
¿Dech fer aixó? ¿Dech privarli
qu' entri al convent? ¿Qué us apar?
Pe 'l cel, Doctò, aconselleume
ab vostra lleal amistát,
si no voléu que la pena
mimbi 'ls mèus últims instants.
Doctor.
Calméus y aném al objecte,
ja que veig qu' es forsa obrar.
Primerament: á la mare...
digueuli tot al instant.
--Desprès d'aixó, si per l'Anjela
teniu la seguretát
de poder trovar un nuvi
conforme pe 'l vostre plan,
caséula; mes si es, per ara,
insegur el que trovar
se puga aquesta ventura,
entri al convent al instant.
Dit això, obréu com vos sembli;
mes, lo que no heu d'olvidar,
es qu' aquest crim, qu' ara us porta
á tal extrem, al instant,
si vos no váu delatarlo
l' haveu d'aná á delatar.
¿Váreu ja ferho?
Rector.
Abans qu' home
sò sacerdót y cristiá;
ni he donat un pás encara
per coneixe al criminal,
y es perdoná á qui 'ns ofengui
la lley del Crucificát.
Doctor.
¡Oh! ¡Nó, may, Doctor Garcia,
aquesta lley celestial
no 's vá fer pe 'ls envejosos,
gent sense cor ni pietát!
¡Se 'ls déu cassar comá feras!
Tal volta á pogué 'ho lograr
jo ab el que féu ma desditxa,
á un altre hauria salvát!
Rector.
¡Vos havéu dit!
Doctor.
Sí, García.
Jo, com vos, per un etsart,
víctima dels envejosos;
per ells aquí desterrát,
per ells morta ma esperansa,
per ells perduda la páu.
Per aixó fins á n'al dia
res vos n'havia dit may.
Rector.
¡Y jo qu' avuy preguntarvos
volia per quin afany
aquest dolorós misteri
voleu etern conservar!
¿Per qué?
Doctor.
¡Oh! No: basta García.
Me pregunteu sempre en vá,
perquè no puch contestarvos
fins qu' als vils hagi trovát.
Desterrát, no puch buscarlos.
No puch; mes jo 'ls faig buscar.
¡Y jo 'ls trovarè algun dia!
¡Y jo 'ls tindré entre mas mans!
¡Y al véurer de ma venjansa
satisfet lo cruel afany
que, jamay,com vos feu ara,
perdonará... jo!
(_S'ou en la porta de la dreta la veu de D. Joan que diu, dictant._)
Joan.
"Romans."
(_La veu sorprèn tant vivament al Doctor que fá aixecar ab interès al
Rector._)
Doctor.
¡Qu' he sentit!
Rector.
¿Qué 'us passa?
Doctor.
¡Aquesta
veu qu' ara he sentit allá!...
Rector.
Es la d'un amich caríssim
que de Madrit ha arrivát.
Doctor.
¡Mes aquella veu que encara
ressona dins del mèu cap!...
(_Se tòrna á sentir la veu de D. Joan que dicta:_)
Joan.
"La Soletát."
Doctor.
¡Oh!
Rector.
¿Vos sembla?...
Doctor.
Deixéume torná á escoltar.
Joan.
"Puig, soletát apacible,
"estich fèt un rossinyol,
"me regositjo en tos brassos,
"te vull cantar mil amors..."
Doctor.
¡Oh!
Rector.
¿Qué vos passa?
Doctor.
¡Silenci!
Rector.
Mes...
Doctor.
Que no puga arribar
may á oidos del qu' enrahona
que jo aquí visch retirát.
Rector.
¿Mes si ell pregunta?...
Doctor.
Silenci
fins qu' us ho diga al tornar.
¡Oh, Deu mèu, Dèu mèu! ¡Qu' ho siga
per lo mèu bè y el de tants!
Y en cambi... ¡tota ma vida
per revejarme en sa sanchl (_S'en vá._)
Rector.
¡Pobre Doctor! Tant lo porta
lo sèu secret preocupát,
qu' ara en tot veurá fantasmas.
Ell se 'n desenganyará.
M'ha aconsellát, per fortuna,
abans d'haverse ecsaltát.
Seguim los sèus consells sabis,
y comensém ara á obrar.
La María y l'Anjeleta:
comensém per ella aviat.
### ESCENA XIII.