no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del Rey,
de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de
assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia,
y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo
sosteniment de las llibertats de la terra ab l'amor que'ls vassalls
deuhen tenir á son rey y senyor.
Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont
jeya'l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part,
enemichs del ciutadá barcelonés, y'ls servidors lleyals per altre,
temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en
un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.
Peró'l conceller insistí, y'l malalt, que's trobava en aquella situació
en que l'home necessita mes de amichs sínceros y verdaders, fixantse en
la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas, volgué
posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.
Prompte's convencé'l Rey Fernando, y prompte doná probas també de
regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la
ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia
permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas
de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat,
donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas,
y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria
fer... fins curantli las llagas, y xupantli'l verí de las postemas.
Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli
quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que'ls havia
ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.
Lo rey Fernando de Aragó morí!
Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo
testament de son pare, trobá que, entre'ls marmessors, nombrava al
conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab
eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest
que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre
patrici.
Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li
digué:
--Mon mestre, dónam la primera llissó, que'l nou rey de Aragó está
prompte á escoltarte!
--Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la
agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo't
diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala,
y seguint los passos y l'exemple dels antichs reys, sosté ab ella la
justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas
regions.
--Y tu m'ajudarás?
--Fins á la mort!
Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las
corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son
antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó
menos ridícula de cort romana.
Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de
Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que
repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá,
á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens
Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la
tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:
"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in
deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.*"
Es á dir:
"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie,
illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
fins á la quarta generació!"
Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara
aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle
ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al
combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.
No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que
han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich
convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia
presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu
dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per
ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.
La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier.
de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la
conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla
conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.
Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que
succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas
influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent
los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo
compromés ab lo poble catalá que'l rodejava; dotat de la constancia que
era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo
que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no
pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant
aquestos, vehent al brau lleó que'ls conduhia sempre al camp de la
victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo
martiri y la gloria.
Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l'enaltia, conservant
en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra
estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls
ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l'esperit de aquests, y
feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan
havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels
Peres y de altres Alfonsos.
Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó,
dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de
sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la
casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y'ls
prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat
dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número
de enemichs y'ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels
catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se
li enfosqueix lo cel que l'alenta, impacient aguarda'l sol de demá pera
que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor
dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de
sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que
precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble
franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter
catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui
tan bè imitava als que la empunyaren.
La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.
Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li alborotava
la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per desbaratar als
genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal dels feudos de
Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en Constansa, envia á
combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell, tallant orgullosament
las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada que li proporciona
Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l'homenatge degut al gran nom que
ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó. La reyna Joana de
Nápols, representada per Anton Carrafa, que disfrassat, qual altre
Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor dels Anjovins, ofereix
la successió de son regne al magnánim don Alfons, á qui adopta com á
fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al succesor de Pere'l gran,
per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa corona, vehent fugir
avergonyit al desheredat Anjú, que s'atrevia á posar siti, s'alsan
devant la esperansa de Alfons traicions é inconstancias que divideixen
en bandos la Italia, y fins cubreixen sos camps mes de una volta ab lo
derramament de la heróyca sanch catalana. No hi fa res que'l duch de
Milá s'unesca ab los genovesos, que ell y altres barons sian tan prompte
amichs com enemichs, que Esforcia y altres caps favorescan á la Reyna
pera enganyar y fer pérdrer al mateix don Alfons, que'l Papa, instant la
presó del intrús Benet y la llibertat del Comte de Urgell, se declare á
favor dels francesos, que uns y altres units, entrant en sa lliga fins
l'Emperador y'l rey de Castilla, se proposen tráurer als catalans de
Italia, y per últim, que fins la Reyna, inconstant y lleugera, acabe per
revocar la adopció del aragonés y per adoptar de nou al que ans no havia
volgut: á las exigencias del Papa, contesta Alfons que ell fará de
escarceller del intrús y que'l deixe estar en Penyíscola; al rival,
inseguint l'exemple del rey En Pere, lo desafia personalment; als
napolitans traydors los envia legions de catalans que'ls destrueixen,
tenint la gloria aquestos de sostenirse sols primerament en los castells
de Nápols, de ahont cap forsa'ls sap tráurer, y de espargir després lo
terror en la ciutat y en tot lo regne; á Castilla, que'l distrau de sas
guerras, apresonant son germá, l'infant don Enrich, li ensenya en lo
camp de Araviana la espasa que en altre ocasió esgrimí allí mateix En
Pere del punyalet; al Francés, que li demana ajuda contra'ls inglesos,
li diu que per pago vól la restitució de Montpeller y Carcassona, y
donant, per fi, una llissó á sos mateixos vencedors, la única volta que
la desgracia lo fa sucumbir, se confedera en sa presó ab part de sos
mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may en lo triunfo de sa idea,
no para fins á dominar tot lo regne de Nápols, assaltant, després de
llarch siti, la capital, agregantlo ja absolutament y pera sempre á la
Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á son fill com successor, y ab la
investidura del Papa.
En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs
tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á
endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l'un lo
juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia,
manifestá don Alfons l'apreci y la confiansa que li mereixia: l'altre
era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan
Fivaller.
Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia
que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de
bronzo que's troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la
porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció
com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la
fama de aquell á qui'l mateix historiador del Rey dòna lo nom de
*scurrarum eximius*.
Pera conéixer qui era l'altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan
Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre
conceller esplica lo Dietari de Comes, que's conserva en lo Arxiu
municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son
germá, l'infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller
"ab son gran saber y sort" pera librarlos, que lográ fer unir com á
germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos
combregaren de una mateixa hóstia, y l'últim doná llibertat á son
presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e
indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia,
fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á
tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse
dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas
altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general
Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos
parents y amichs que'l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja
al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat
tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á
entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió
quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella,
prenent en recort la cadena que tancava lo port y'l cap ó reliquia de un
San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de
Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don
Alfons.
Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller,
una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho,
quant diu "que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son
servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens
contar molts altres parents etc."
La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de
sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell,
que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del
desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt
llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte,
lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de
Corella, ahont li donaren tant consol, que'l presoner los considerá com
á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del
magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera
no afligirlo, ans l'animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia,
l'arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte
li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que
s'hi oposaren.
Aixó es lo que fèu l'ilustre primogénit del rey don Fernando, com á
príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui,
després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l'estudi de
las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li
doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom
de sabi.
Peró, fins aquí sols veuria'l lector la imatge del príncep com á
príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera
que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels
pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo
de son temps y del que després seguí, conega ara'l lector la part que
pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la
independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.
Vaja, donchs, la part mala.
Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las
guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa
noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de
Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats
de Aragó, que's conservaren pacífichs y obedients á la que era
llochtinent del Rey, l'olvidadís espós, passant la vida en amors impurs,
cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons
varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya
Margarita de Ixar, nasqué l'infant don Fernando, duch de Calabria, lo
bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.
Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de
Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de
successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre
fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l'infant don
Joan, que's titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora
y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble.
Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels
estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa
decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos,
quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts
passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias
y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas,
pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se
produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don
Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y
de sa desolada familia.
En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas
las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué'l rey
Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla;
de allí'l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont
estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient
tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo
podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l'enviá al
castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En
aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de
boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan
lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era'l dia y l'any
en que's trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny
de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo
desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix
capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era,
emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al
alcayt que'l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort
natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de
Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat
en Casp, y'l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey
don Alfons.
Qui llegesca tan interessant historia veurá'l fi desastrós que tingueren
també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns,
y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando,
quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada
familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse
y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la
noblesa y generositat de bons amichs, en qui'l sentiment de la compassió
no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.
Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de
Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en
Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de
la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque
deyan que la morta, á qui'l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los
que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de
Forciá y'l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos
parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono,
era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla
del rey En Pere quart de Aragó!
Tenia'l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas
culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en
part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de
Menargues. De tot s'apoderá'l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor,
que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á
reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de
igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la
justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida
penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest
monastir, que havent sabut sa mort l'abat, maná recullirla, y li doná
honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut
en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.
La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l'últim
rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas
tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa,
y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l'espós que Dèu li
havia donat.
Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer
com los aná á sos perseguidors.
Casat era lo rey don Joan II, l'assessí, com s'ha dit, del Comte de
Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre
ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de
aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una
de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa
historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne
de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera
esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major
de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima
de aquesta madrastra encengué viu foch entre'l pare y'ls fills, y á ella
se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep
Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre'l pare y'l
fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir
horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de
resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat
monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una
guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan
heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de
son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels
que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta
donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l'impotent de
Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s'anulás
son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá'l
pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de
Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del
regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná,
per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un
veneno. Si'ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus
quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa
conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins,
germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva,
moriren també de mala mort.
Patent veurá'l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar
tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué'l rey don Joan altres
fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá
á favor de son fill, que era l'infant don Fernando, després rey y marit
de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá
á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá
aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que
sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra
y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa
dona: quant l'infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la
erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que'l tingué,
al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com
á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia,
de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també:
així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de
ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey
de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de
sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si
pera conseguir lo fi de ella no s'haguessen obrat tants crims e
infámias!