Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me
encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna
als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen
á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins
á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.
--De seguida, senyor, contestá Guillemet, que'm basta una indicació de
qui tant m'ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur,
Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!
Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que'ls enviavan
benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren
de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á
empéndrer resolts lo camí de la montanya.
Hermós era en tal hora'l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat; la
atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las enramadas
y'l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar aquest
espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un reculliment,
mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant mes no li
semblá vehentla dominant entre la hermosura de la naturalesa?
Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li
preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta
una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li respongué:
--Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa... qualsevol cosa... lo que á
tu't semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com
vullas. Jo, en part, ja sè'l camí, y comensarém á caminar... Te
esperarém á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.
Y ja s'en tornava'l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat un
moment, torná á cridarlo, y li digué:
--Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la
bauma, y així'ns servirá de avís pera estar previnguts.
Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt foren
ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen "Ja ho havem
vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t'has acomplert!"
Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que bullia
en sos cors, y la distracció continua que sufria l'un en l'altre, feren
que'l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era. Havent de
anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar davant
per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant aquesta
primer, era natural que'l pas era mes suau, y per conseguent mes llarch
lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava
delirós l'ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa
hermosa, que'l precedia, mes viva era la flama de la passió que's
formava en son cor.
Comensá Guillemet, al empéndrer lo camí, á cullir algunas flors
silvestres pera fer un pom á sa amada, y sobre de son cap havia colocat
una garlanda de campanetas blancas, que li penjavan pel demunt del
front; peró aquells mateixos obsequis ó capritxos eran nous traydors
pera son cor: quantas mes flors donava á Blanqueta pera que s'adornás ab
ellas, mes hermosa li pareixia, y sent mes hermosa, mes era'l sofriment
y la impaciencia de son amor.
Per fi divisaren los dos amants la bauma, y Guillemet, ab nou dalit y
animant á Blanqueta, doná á aquesta sa ardorosa ma, y apretant lo pas,
corregueren plens de entussiasme, talment com si divisassen ja son llit
nupcial, com una parella de carinyosas tórtolas, que, haventse perdut
pel bosch, tornan á trobarse, divisant son niu: totas las ilusions del
cast y ardent espós era cumplir aquell acte que havia de simbolisar lo
triunfo de son pur y combatut amor, lo justificatiu de sa constancia, lo
cumpliment de sa promesa, y sobre tot lo premi de sos mereixements.
--Vina, hermosa meva, (digué Guillemet, deixantse anar sentat, junt ab
sa amada, en lo interior de la sospirada bauma,) y reb, casta paloma,
l'entretingut pató de ton espós, aquest pató que tant temps ha somnio.
Lo sentiment que esperimentá Blanqueta en aquest instant no pót ser
descrit: era á la volta l'amor y l'agrahiment, peró no aquell fill de
aquest, sinó germans un y altre. La hermosa rosada que caygué de sos
modestos ulls indicaren tal veritat á Guillemet, y aqueix, ab major
motiu, li repetia las mes tendras espressions de carinyo, y sobre son
front y sa boca, purs y ardents besos, com si fossen exhalacions
continuas del foch que fins llavors havia comprimit en son cor.
--Que bella ets, hermosa meva! li deya. Gírat, gírat que't vull mirar y
contemplar. Oh, sospirat dia! Ben haja tanta pena com s'ha sofert, quant
al fi del penar se tè un goig com aquest! Me estimas, paloma meva? Me
estimas?
Y Blanqueta, corresponent ab sus abrassos á son amant, li contestava:
--Si te estimo? Póts dubtar que mon carinyo es teu, mon amat, teu y de
ningú mes del mòn? Qué hauria sigut jo sens ton amor? En tan tendres
diálogos, tenint Guillemet á Blanqueta apretada contra son pit y
besantli la ma, dirigí la vista cap á la verda barrancada que's véu sota
de la bauma, y alsant lo cap com enorgullit, digué entre sí:
--Qué val la riquesa, y las grans ciutats, y'ls ceptres y las coronas,
si jo, aquí, en aquesta quietut, devant de aquesta naturalesa selvatje,
me crech mes rich, mes poderós, y mes ditxós que ningú del mòn? Oh!
quina llastima que aquest gosar no puga ser etern! Benehit sia Dèu, que
á tal punt m'ha portat!
Estant així, ferí'ls ohidos dels amants la veu del guia, que pujava
costa amunt, cantant aquesta cansó:
::: hanging-indent
"L'orgull se torna pols
pujant á Montserrat:
tan grossa maravella
petits fa ser als grans.
Al qui pujant la serra
sab olvidar lo mòn,
la Verge Moreneta
de llum li omple'l cor."
:::
--Ah! ja es aquí'l guia, digué Guillemet.
Y lluny de alsarse depressa, se detingué un moment com pensatiu, sens
dubte impressionat per la cansó.
Peró, donant en seguida las dos mans á sa amada, s'alsá Blanqueta, y
sortiren un y altre á fora, fent senyal al bon home que pujava pera
indicarli que eran allí.
Entregantlos llavors lo guia la provisió que portava, menjaren tots tres
en bona companyia, sentantse de nou en unas pedras que hi havia
arrimadas á la bauma en la part exterior, entretinguerense durant tal
passatemps fent senzillas preguntas sobre diversas cosas de la montanya,
que'ls esplicava'l guia ab lo major gust, contantlos varias tradicions,
y dihentlos los noms de las pedras mes notables, com eran lo Cavall
Bernat, la Aubarda castellana, la Roca foradada; y despres de rebut lo
suficient aliment pera reforsarse, emprengueren de nou la pujada, dihent
al guia que passás devant y que'ls conduhís cap á la hermita de Sant
Dímas.
En aqueix nou tros de camí, lo goig dels amants los feya respirar ja de
altre manera: ell era ja un vencedor en l'amor: ella una reyna que havia
coronat al vencedor.
Sorpresa sumament agradable era la que anavan sentint un y altre entant
que s'acostavan á la hermita que havia de servir de terme á son camí. La
dilatada vista que desde ella's descubreix, com que compren tota la part
de llevant y mitj dia, per estar colocada la hermita á una gran elevació
y sortint á manera de balcó sobre la tallada y dreta penya que forma per
aquella part la montanya, ofereix un conjunt pasmós de terreno, ahont
s'hi veuhen com dibuixats los boschs, los torrents, los turons y altres
montanyas que, miradas desde allí, semblan planas, y per entre'ls quals
se véu dilatar, estrenyentse fins al mar, la serpentina corrent del
Llobregat. Aquest espectacle convidava ab mes interés als dos amants á
detenirse en aquell lloch, lo qual convidava també de sí, per lo variat
sortit de plantas aromáticas y hermosas flors silvestres que rodejavan
la hermita, coneixentse en tal cultiu la ma cuydadosa del solitari que
habitava en aquella agradable eminencia: l'olor del sauch alternava ab
lo del romaní, cubrian lo pas ayrosas melgas, y entre ellas s'hi
distingian los vermells y grochs buixars, la blanca floreta de la
espernalla, las estrepas de quatre fullas verdas y blancas, la petita
botja blanca y altres mil de infinits y variats colors y olors.
A pochs passos estavan de la hermita'ls dos amants, quant preguntá'l
guia á Guillemet l'objecte perque's dirigian ab preferencia á aquella
hermita.
--Dech fer caritat als hermitans, contestá Guillemet, y com aquesta es
la hermita mes alta fins ahont tenia obligació de pujar, he pensat que
vehent al hermitá de aquí, me estalvio de véurer als altres, pus dantli
tota la limosna, ell la podrá repartir als demés.
--Podria ser, peró...
--Qué voleu dir?
--Que'm temo que no'l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que encara
no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca dins de
sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al través de
la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y pót ser li
arribaréu á distingir la cara.
--Me sab greu que s'amague... peró encara que no súrtia, podré deixarli
la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.
Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa
porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del
guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la
habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia
forrallejar interiorment, fent créurer aixó que'l solitari's preparava á
sortir.
En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins y
com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari
desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no
molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja
caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo
restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de
donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant
ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors
interior l'obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.
Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras de
son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de aquella
figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó l'hermitá.
Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:
--Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró
deveu perdonarnos per ser l'objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta
limosna, que repartiréu entre'ls demés hermitans, á fi de que preguen á
Dèu pera que escolte'ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen
Joan Fivaller.
Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada, doná
gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.
--Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau? M'admira
que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót ser no
sòu felís?
--Tan felís, jove, que ab ningú'm cambiaria, contestá'l solitari, ni
ádhuc ab tu mateix.
--Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments, y
la felicitat major que pót ser m'espera al tornarmen de aquí.
--Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com la
que jo tinch.
--Y perqué?
--Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta
l'amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú
t'haja promés: lo que convé es que'l cor estiga pur y no hi quede en ell
ni un bri de maldat.
--Qué voleu dir?
--Jo sè, jove, continuá l'hermitá, que pera unirte ab la hermosa que
t'acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t'has preparat ans
ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta
confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y
esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de
sanch de un enemich teu?
--Jesús Maria...! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que
tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá...?
--Es á dir, que es certa ma pregunta?
--Certa, sí... y poch ans de arribar á aquest punt m'ha recordat lo que
vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que'm fa patir, y
ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte
inevitable.
--Y qué es la justicia humana? digué ab energia l'hermitá, agafant del
bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava'l
precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La
justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de
dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament
disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la
humillació y la desgracia cauhen sobre'ls caps dels dolents.
--Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en
mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?... Com ho sabeu?
L'hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la corrent
del Llobregat, digué:
--Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè
una filera de montanyas á un costat y altre?
--Sí ho veig.
--Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un, dos,
tres, quatre, cinch, sis, set.
Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l'hermitá:
--Prou... mira la punta de la montanya que fa set.
--Oh! Quina fumada!
--Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada
significa?
--Nó.
--Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per
una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per
nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa'l
veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera
participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort
l'assessí del arcabisbe de Saragossa... lo teu rival... lo raptor de ta
amada... lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als
somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.
--Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse'ls ulls ab los punys tancats,
á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare degueren ja sa
mort á tal infame?
--Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y
maldats.
--Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent besar
la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant lo varó
ab qui parlava. Cert es que'm faltá un pecat á confesar, peró jo us juro
desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la esperansa en
mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas súplicas y
agravis.
--Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l'has
cumplert.
Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son
constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de
Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la
capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de
la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual
l'havia fet jurar son mestre.
--Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?
Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que'l mirava ja
ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.
--Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si
será...?
--Encara ho dubtas? contestá l'hermitá obrint los brassos.
--Ah! cridá'l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo
entre'ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut
conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma
felicitat!
A las manifestacions de mútuo carinyo entre'l deixeble y son antich
mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de
rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia
aquella altura.
Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas,
espressaren l'un al altre los motius de admiració que havian tingut,
Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que'l
bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de
Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat
Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent
encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y
cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com,
en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra,
participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que
se li esperava donar.
Esplicá també'l solitari la felicitat de que gosava en aquella altura,
en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes inmediat
al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia estimat en
aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo, y de
promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última
abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del
Miracle, que tocava á morts.
--Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.
--Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.
Y'l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.
En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa veu
respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera,
Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.
--Sí, no hi ha dubte! esclamá'l solitari. Dèu l'haja perdonat!
Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos amants
que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:
--Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim
ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt.
Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau,
anau á completar vostra felicitat!
--Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?
--Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de
nostra terra!
Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls
devant l'altar y's posá en oració.
Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.
Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres
dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo
cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á
la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa
Magestat y sacrilegi.
A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de un
home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que'l plorás; sols á son
costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar no se
sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo, ó'l
sentiment de mirarlo mort.
Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen
Borra, que era'l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un
soterrani, deya entre sí:
--Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l'ha portat á la mort sense
saberho. ¡Llástima que'ls gossos no parlen! Llástima que no hi haja
homens tan fiels com los gossos!
En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era felicitat
per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que dòna'l triunfo
de la inocencia.
### XLVIII. La felicitat complerta.
Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal del
Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que
regressavan de Montserrat. Componianla l'especier del barri ab sa filla,
la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella
reyal, l'inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al
devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen
Borra, lo qual donava'l bras á una anciana que no feya mes que plorar de
alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan Fivaller.
Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en sech,
per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de tots
aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son dolor,
girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y deixá
cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas, llágrima
que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa manera,
fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu esclamá:
--Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l'amo!
Peró'l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos á
la casa del especier Ambrós, que era'l punt senyalat de descans, pera
passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja
al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de
Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada
presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s'alsá mossen Borra y
digué á aquest, entregantli uns papers que's tragué de la butxaca de sa
túnica:
--Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que ton
protector t'havia promés alguna vegada si eras home de bè?
--Sí la recordo. Y qué...?
--Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L'un es la donació
perpétua y absoluta que't fèu de tots sos bens ton estimat mestre
Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l'altre es lo traspás á ton
favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per conducto
de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble protector.
--De que dono fe, contestá'l discret.
--Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós,
tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel.
Bona vida't podrás dar, minyó.
--Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo que
sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?
--Oh! sí... contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.
--Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als
brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t'ha sigut lleyal y t'ho
será eternament.
--Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt
significativa. Fins ara s'ha parlat del dot del novi: ara falta parlar
del de la pubilla.
--Qué?... Qué...? preguntaren alternativament tots, admirats.
--Quant lo bon falconer t'ampará, minyona, fou tal l'egoisme de son
carinyo y de sa generositat, que ni's cuydá may de averiguar res tocant
als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que
sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá
mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva
algun dia. Peró jo, desde'l moment en que he sabut los secrets que
forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat
Joan. Coneixes aquesta clau, noya?
--No la recordo, contestá admirada Blanqueta.
--Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues. La
ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares,
desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la
he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor
tos pares te guanyaren.
--Y la de la botiga de la Óliva, qué s'es fet? preguntá'l baylet, ab
tota inocencia.
--Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant tu
sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.
--Que també será de falconer, respongué'l baylet entussiasmat. Falconer,
sí... perque vull semblarme en tot al pobre amo que se'm morí.
Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la
comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier,
pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del
barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á
Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.
La única que no'n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la
finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la
mala amiga de Blanqueta.
La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era
verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així digué:
--Mala sort meva! Totas se casan... y jo may!
En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un dels
principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen Joan
Fivaller.
### XLIX. La mort del rey Fernando, la primera llissó que'l Primogénit
de Aragó rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del
papa de Penyíscola.