aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia
esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos
enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si
disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos
favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al
estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que
enfortiren los Peres y'ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que
comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per
conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse
ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola,
identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar
lo resultat: al titularse'ls Reys católichs reys de Espanya, com eran
Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de
Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son
domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la
nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y
acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per
demés es dir que l'aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant
com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich.
Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á
posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s'anava
fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia
dir Castilla.
Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar
quant ans al últim badall.
Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat
príncep de Viana, l'espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de
aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra
castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí
sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li
havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que'l Rey
fugís de casarse ab parentas, com feren los que'l precediren en sa
rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar
realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir:
cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de
succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la
corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu,
havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab
ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á
servidora.
Pót dir ara'l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los
capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia,
tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com
haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont
dimanan? ¿Com s'hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey
estranger, que era obra de un papa intrús, s'hagués elegit al natiu y
llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?
La contestació es breu, ja sia'l poeta ó l'historiador lo qui parle.
Un home fou lo que'n tingué la principal culpa: si l'home era solament
home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót
calificarlo'l lector com vulla; si l'home era sant, proba llavors que
tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la
Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l'antigua
Espanya.
En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets
de Dèu no'm pertany á mi parlarne.
Alabat sia Dèu!
Fi.