condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m'haja volgut donar, y
á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn
las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut,
y sols faltaria ¡ay! que m'abandonás l'únich cor que viu ab ma vida.
De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú ha
pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los
temps de ma vida, y'l vent de la mala sort ha espargit per terra tots
mos desitjs y totas mas ilusions!
Ah! Qué n'he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab
contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut
proporcionarla enterament á ningú, qué m'importa'l lloch ahont dech
víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no's millore ma sort?
A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las
senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:
--Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar
aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila,
consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora
de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo
que trobaréu volent víurer en lo mòn?
--Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.
Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa
espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que
se li acostava.
En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á donar
veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma pera que
s'acostás á ella.
--Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.
--Quí'm demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant
alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la
forsa de la esperansa que acabava de anomenar.
--Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit á
la mare portera, vènen á buscarvos: es l'un lo mateix jove que us
acompanyá aquí, y l'altre es un servidor de la casa del senyor Rey.
--Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres de
nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia!
Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!
Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat, desde
que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró
dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia
y alegria.
--Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.
--Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara
m'havia semblat trist y ara'm sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu
veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de
enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist
mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m'alenta,
l'inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color significa.
Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins á
la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas
ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que's
presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab
una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia
espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que
estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat
no podian saber per llavors los dos amants.
--Lo cor me diu que s'han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á un
y altre ab contento.
--Sí, contestá'l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y
segueixlo allá ahont ell vá.
--Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa
que tenim feta un y altre...?
--En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira'l vestit y
la provisió que porto, mira'l vel que aquí te entrego, ab lo qual has de
cubrir ton front de verge, mira l'encorvat bastó que porto á la ma, y
tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.
--Es á dir, que anam á Montserrat?
--Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que'ns fassa bons casats, y'ns
done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant mereixes,
amada Blanqueta, per tas desgracias.
--No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint
los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada
als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la
Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas... que quant
tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró
entre ellas moltas de bonas pera'ls nous casats.
Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció
oposada, deya entre sí:
--Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá,
mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit
rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab
sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell... lo
matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de
que tot ho compensas?
### XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers
y l'hermitá de San Dimas.
La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las
pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com
fereix als ulls l'aspecte de la montanya de Montserrat.
Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls
ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa
fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen
parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles
sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables,
reals é ilusoris al mateix temps?
Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés
del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots
estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que
ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla
de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al
posarse'l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre'ls inmensos pilans
de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions
de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que
sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al
espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó
millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part
superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la
obscuritat y brama'l tro, com si fossen lo primer y l'últim llibre dels
cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots
aquests aspectes al cor del que'l mira; enviant desitj de pau y de
virtut al que no'n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al
malvat, forsa y orgull als naturals, quant se'ls ofereix com baluart
pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de
lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.
En compte de ser mudas sas pedras, es l'home qui's torna mut al
contemplarlas, de manera que es sols l'esperit qui parla, y de tal
manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los
sentiments, que entre l'esperit sorprés y las pedras mudas, entre l'home
concentrat y'ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per
aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may
interrompuda en tant que l'home posa sa planta sobre la montanya ó la
véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse,
per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l'ánimo la
memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt
lluny, ab los ulls del esperit.
Si á aquest efecte mágich s'agrega la part piadosa, desarrollada allí
com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix
fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals
disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros,
espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine'l bè en lo
mòn, ja que es lo supremo Bè qui'l regeix.
Gran es encara en aquests temps l'admirable efecte que produheix tan
sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de
la naturalesa y la veneració y culto magestuós que's dòna á Dèu en
Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser,
precís es que'l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per
exemple, en que tè lloch l'asumpto de aquest llibre: llavors veurá
esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la
montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa
magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia'ns deixa ullar,
peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria'ns quedam com uns
noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la
miran.
Déu ferse cárrech pera aixó'l lector de la diversa fisonomia que
oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint
constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá
havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs
abrasadors que per allí s'han propagat en temps posteriors, ab la
envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los
dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com
que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs
procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y'l boix
cresqués á manera de barana prop de ells, que'ls arbres sombrejassen
certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes
si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa,
quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per
aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres
tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als
ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins,
penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per
centenars diaris? Y'l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de
la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre
totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants
del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab
son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al
aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de
aquest títol l'antich prior,) dels escolans de la capella, dels
forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas
dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt
flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en
baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de
aquell temps.
Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos; ressonant
sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals veus dels
escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels infinits ciris
que portavan allí'ls devots pera que cremassen nit y dia; ab sas
quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell temps hi
havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont estava
sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava aquell
sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas de
histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l'infinit número
de pelegrins de remotas terras y regions que's veyan en diferentas
actituts de contrició al través de la retxa que dividia la iglesia,
bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes preciosa
encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza, com la
verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan
estimable tot lo demés.
De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas que
se elevan y que's respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y la
aroma de la pietat que en son centre's fomenta, unió plena de poesia y
encant, que podria véurer resumida'l comtemplador en qualsevol matinada
de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del sol
despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la
montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas
calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de
tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.
Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo temps
á que's refereixen los fets de aquest llibre, y tal l'efecte que hagué
de produhir en los cors dels dos amants que á ella's dirigian en busca
de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament
inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.
Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual
data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant
ans lo lector.
Serena estava la atmósfera, y'l sol, il·luminant de costat la montanya,
comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á orient,
comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas y valls
interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal hora com
á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats aucells,
que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y refilant, per
causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants y melodias.
La boyra, desde'l principi de la tarde, havia comensat á jugar per las
puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells gegants
mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó cabellera com
un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou contemplador si
tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó eran ellas las
que'ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada havia baixat ja,
en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa acostumada elevació,
dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre tranquil pel peu de
la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo mar.
Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir, deixant
enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa quants
punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y lleugera
nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo mòn, ó
millor, que'l monastir ab la part de montanya que'l domina estigués
magestuosament sentat sobre dels núvols.
Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels
santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y
altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á
sentir la salve que'ls escolanets cantan de costum diariament á la
Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes
intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y
de exercici.
Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia la
boyra en aquell punt, quant de repent s'alsá de entre'ls forasters un
jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que'l foch
de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia
vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas
maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.
--Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s'inclinava ab certa
actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa
grata é inesperada.
--Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá'l jove, crehuant las
mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir al
art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!
A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se
trobavan allí congregats s'alsaren de sos llochs y corregueren al costat
del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que
servia de barana pera aguaytar sobre'l camí del monastir.
Maravellós, en efecte, fou lo quadro que's presentá á sos ulls: entre'ls
últims embulls de la boyra, que jeya y's dilatava ja per lo camí, á
curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers que
anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y que
la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia s'anavan
descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un jove y una
donzella, que anavan costat per costat, parlantse y dirigintse dolsas y
carinyosas miradas, ell presentant la figura mes arrogant y ayrosa, de
ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab un senzill capell de
sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de caputxa, y travesera
á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y ella... oh! ella no
tenia igual en lo mòn... oferint als ulls de tots quants la miravan la
imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la modestia y de
la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una faldilla de burell
clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per la espatlla ab un
blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al devant, sobre son
delicat pit, per estar ficadas entre'l mateix cordat de tal vestidura.
Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert foch, miravan
rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser observats per
ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells la espressió
dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los propis: sa
boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en ella de
perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes
esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava
desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas
espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.
En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se mogué
per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un tant
aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra aná
quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora imatge se
desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols trasparentat,
y'ls contempladors fins pogueren distingir clarament la delicada forma
dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica hermosura la aspre
terra y las duras pedras del camí.
Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l'un del altre
per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s'allargavan la
ma, com pera evitar lleugers perills del camí.
--Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l'últim vel de
boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè
del cel ó de la terra.
--Si será un nou angelet que'l cel envia pera que guarde viu lo trono de
la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents escolanets.
Y'l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop veya
la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:
--Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá'l poeta que exagere, si
pensa en tu!
Los dos romers s'anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells
digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer
que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y
víctimas un y altre de trists recorts.
--Quanta pena'm dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás cansada?
preguntá'l romer á la romera.
Y la romera li respongué:
--Quant se camina cap á la ditxa no's cansa'l cos. Poch fora una pena
mes quant tantas n'ha sofert l'esperit. No't donen llástima, donchs, mos
peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per
deserts camps en altre temps!
Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls plens
de ternura cap á ell, y anyadí:
--Y tu, company de mas penas, estas cansat?
--¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l'amant, si no
veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint
sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?
No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels monjos
que per allí's passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:
--Es vostre nom Guillem?
--A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la pregunta.
--Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en
matrimoni?
--Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á
aquesta montanya?
--Tot es aquí maravellós, li digué'l monjo, pero res tè de maravella ma
pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen
Borra, m'avisa que deviau sortir de Barcelona y l'objecte que aquí us
porta á un y altre, y'm fa, á mes, altres diferents encárrechs de part
de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.
--Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes
fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo
qui unirá nostras mans? ¿Quant será?
--Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de
conciencia... Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs,
la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple:
demá, ans que súrtia'l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan
prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que
us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á
saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la
hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y... de aquí á demá.
Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del
monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren
en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de
un y de altre, y així que'l sacerdot desaparegué, no pogué menos de
esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.
--Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!
Proba certa era aixó de que'l matrimoni es verdaderament un llas, en que
així intervé lo cel com la terra.
Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració,
prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un
dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen
los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas
aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta,
lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar
son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera'l noble y
generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que'l havia criat.
Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que
mentres l'un dormiria l'altre podria vigilar, y la fatigada hermosura,
la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la
primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é
inclinant son hermós cap sobre'l capotó rollat de son amant, arribá á
dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.
Peró En Guillemet, l'amant ¿créu lo lector si dormiria?
Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la matinada.
Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la
llum del dia.
Lo dia seguent, á la hora que'l monjo havia senyalat, mentres los
escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa
Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan
tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos
interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas
la una pera la altre.
Aixís que'l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de ellas
la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la major
vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells dos
cors que tant havian sofert en sa esperansa.
--Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la verge
de Montserrat; gracias, pus nostre vot s'ha complert y nostra ditxa es
alcansada.