fortificació, que servia llavors de presó pública, s'havia anat omplint
desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los barris de la
ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que, desitjosa de saber
lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran personas tan
conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant, referint,
desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y posantse
un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un asumpto que
absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á tothom de tot lo
demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo poble de moltas
ciutats, entre las que no's queda enderrera Barcelona, com fins en
nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal ocasió'l rey
Fernando hagués vist á tals vasalls, ni'ls hauria conegut. Los noms del
juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés per tothom,
los crims y las causas que's formavan era la única herba ahont tothom
pasturava, y ni hi havia qui's recordás ja del avalot de dias enrera, ni
qui volgués pensar en si'l vectigal lo déu pagar ó no'l Rey y en si'ls
áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.
En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat pou
del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas
construccions que's fan en aquell endret,) hi havia constituhida la
cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,)
dalt de uns grahons, l'ultim dels quals, mes elevat que'ls altres, los
servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son
bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun
espay entre aquests dos oficials públichs y'ls dos magistrats que hi
havia per banda.
Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant Cristo
ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l'asiento, uns panyos de
figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita taula ab
lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer, y una
altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que ocupavan
l'escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia inmediats á la
taula, que eran destinats pera'ls reos, peró no estavan ocupats en
aquella ocasió, per haverse fet ja'ls corresponents interrogatoris
durant lo primer dia.
Havia donat compte ja l'escribá de una part del procés, del motiu de
acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels
testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona
del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor
de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo
donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la
procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que
descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo
mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer,
que l'havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo
Comte de Urgell l'havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos
dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo
reo gascó per certs vicis de pronunciació que s'observavan en lo seu
parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab
las cartas, que també llegí l'escribá, del compte de Foix y de don
Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que
quant ans perdria'l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.
Lo segon capítol de probas sobre'l crim de rapto tenia deposicions de
vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar
de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de
En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n'hi havia també
del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las
pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia
jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa
per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que
era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En
Claramunt, l'amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici
que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á
existir com en altre temps l'ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut
desempenyarlo millor que'l reo, per lo molt que coneixia'ls llochs de
vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que
pogué, (fentse notar en aquella per l'escribá que la gran vergonya y
modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de
las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian
altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de
obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David
Iscacq, la qual llegia l'escribá en lo moment precís de arribar
Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de
espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y
alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.
Així deya l'escribá:
--"Item, deposa l'hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador, habitant
en la segona travessia del Call de Barcelona, que'l cavaller de la capa
vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la matinada
seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit amich al
hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor, crehent
que'l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia quedat
sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que deya
havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s'hi havia
atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat David,
que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava disposat á
jurar la veritat de tót aixó, si volia'l magnífich senyor veguer, segons
costum de hebreu pledejant, en l'altar de San Feliu, de la iglesia de
San Just, posadas las mans sobre'ls preceptes del Decálech, y ab la mola
lligada al coll, y per totas las benediccions y malediccions que dadas
foren sobre'l mont Gatzari, sobre'l mont Ebal y per las dotze tribus de
Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la terrible formula que en
tals casos se emplea."
Al arribar á aquest punt, deixá l'escribá los papers sobre la taula, com
indicant que res mes hi havia.
--Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?
--Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.
--Donchs que's torne á cridar per última vegada, y si no...
--No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo
veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma
declaració y en breus paraulas.
Preguntá llavors l'escribá á Guillemet per son nom y demés senyas, que
apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu,
sobre'ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas
á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s'acabá la
lectura.
Per demés es dir que l'empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en
conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al
traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s'en
recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que'l
despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi
haurian de anar derrera de ell.
A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta manera:
--Declaro y deposo, senyor, que tot quant han dit los testimonis sobre'l
segon capítol es la pura veritat y ratifico tot lo mateix que ells
declaran. La causa de evitar jo'l crim que hauria seguit després del
rapto la dech primerament á la casualitat, ó á la bona amistat de un
vehí que tingué la sort de poderme fer avisar ab temps, y segonament,
als sentiments de mon cor, únichs que'm guiavan contra'l crim y en
defensa de la inocencia. L'afecte que havia portat al desgraciat
falconer y'l viu amor que'm lliga ab sa afillada foren los que armaren
mon bras contra'l criminal. Tan prompte com no'm quedá dubte de que
existia en lo lloch la víctima, tan prompte com lo raptor se aparegué á
ma vista, empunyant jo la ganiveta del pa, instrument únich que posá en
las mias mans la justicia divina, vaig embestir contra'l delinqüent,
sens mirar sa representació, ni la espasa que desenveynava ja pera
matarme, y dantli de través ab aquell ditxós ferro, no sè de segur lo
que li vaig fer, sols sí puch dir de cert, que vaig sacudir en direcció
á sa cara, logrant així que caygués ensangrentat á mos peus, y sobre tot
que se salvás ab tota sa puresa la hermosa donzella á qui jo consagro
tota ma vida, y de qui es admirable, tant com sa bellesa, sa bondat y sa
virtut. Dech dir mes encara (anyadí'l jove, mirant ab ayre compassiu y
suplicant als jutges y al veguer,) que si bè's déu á mon bras ó á mon
amor lo triumfo de la inocencia, ans que á un y altre se déu també al
compassiu hebreu Nadal-Ben-Jussú, que estava per casualitat en aquell
lloch, pus á no haverme ell revelat lo crim infame que s'anava á
cométrer, pót ser no hauria arribat á temps ma ajuda, ó no hauria tingut
la resolució que m'animá en aquell acte, podentvos assegurar que tot
quant fèu lo metge Nadal, tot fou á la forsa y atemorisat ab las
amenassas del majordom, al que tenia per persona de gran poder. No'n
dubteu, senyor, que Nadal-Ben-Jussú es tan inocent com jo, y que l'únich
criminal que aquí existeix es lo raptor.
Aquest llenguatge interessá sobre manera als concorrents, y fins hi
hagué qui's dolgué del pobre juheu, á pesar del odi general que sempre
movia tal nom.
--Res mes teniu que deposar? digué á Guillemet lo veguer.
--Res mes, senyor.
--Verdaderament vostra deposició acaba de reforsar las declaracions dels
altres testimonis y favoreix la inculpabilitat del juheu en aquesta
part, mes com hi ha un altre crim de que se l'acusa... Sobre'l crim de
heretgia res podeu dir?
Guillemet callava, y ple de angúnia estengué una mirada per tota la
sala, com implorant á la concurrencia. Trista situació de la amistat y
de la gratitut, pus lo triumfador havia de véurer al que ajudá á son
triumfo, condempnat per una altre causa, si en aquell moment, en que
anavan á darse per acabadas las deposicions, no sortia una ánima
compassiva que ajudás al que tan fermament havia negat lo crim que se li
imputava.
--Hi ha ningú mes en la sala, (cridá llavors l'escribá,) que vulla ó
puga declarar en lo capítol de heretgia de que s'acusa al hebreu
Nadal-Ben-Jussú?
Mentres feya la pregunta l'escribá, lo veguer havia fet senyal ja á
Guillemet pera que's retirás, y aquest, abatut y trist, anava á obehir,
quant sens acabar de ferse la pregunta al públich, se sentí, en un
estrem de la sala y per la part de la porta, una veu forta y espressiva
que deya:
--Sí, sí. Aquí present hi ha un nou testimoni.
--Oh! mossen Borra! Lo juglar del senyor Rey!
Aquestas foren las veus que s'alsaren de tots cantons de la sala,
dirigintse totas las miradas á la cara alegre y tranquila del juglar,
que acudia com á nou testimoni.
--Lloch! Pas! cridavan altres, empenyentse ab gust, sols pera deixar
passar librement al juglar. Deixaulo passar, que ningú millor que ell
pót haver conegut al gascó!
--Per lo gascó, per lo majordom déu venir, deyan altres, que pel juheu
poch li déu importar de quina mort ha de morir.
Després que'l nou testimoni hagué saludat ab tot respecte al tribunal,
plantat devant del escribá, y mirantlo ab cert somrís, com volent dir
"poch sabs tu lo que porto", allargá la ma á Guillemet que's retirava, y
passejada sa severa mirada per tot lo concurs, lo qual ab alló quedá en
estrem preparat, se crehuá de brassos, y digué al que escribia:
--Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor escribá,
de posarme tot lo nom ab que'm batejaren, que'm dich Antoni Tallander,
conegut per mossen Borra.
L'escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y passant
barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.
--Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun?
preguntá'l veguer.
--Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á fer
deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.
--Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims...
--Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar
al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos
del delicte.
L'escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de la
taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després de
haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:
--Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre pórta
aquestas mateixas paraulas: "Soffrim, compost per lo juheu anomenat
Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne."
Aixó digué'l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo
veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.
--Teniu la bondat, continuá'l juglar, de mirar si al cap de la plana hi
ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que es
la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor veguer,
si al peu s'hi troban las tres lletras L· D· R·.
--En efecte, contestá'l veguer, admirat.
--Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que es
la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la
part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y
allí trobaréu, en lo número 1, com que era'l que venia sobre, lo llibre
que s'atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu
*Libraria Domini Regis*. Declaro, donchs, ara, que'l majordom del Palau
tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit del
avalot, lo primer que vá fer, al despedirse'l Rey de sos consellers y
amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que de
allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de que's
tracta. Res mes tinch que dir, senyor.
Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats
curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma
de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables
amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo
declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus
al passar, y repetint principalment:
--Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y havem
donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.
Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs
manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal
fèu tancar la porta per la part de dins.
En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis al
arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se dirigiren,
ab l'objecte de que'l protector de Guillemet se fes cárrech del motiu
que havia tingut de faltar á sa paraula.
### XLV. Nova esperansa de felicitat.
Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y'ls dos
amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li esplicá
quant havia succehit y l'objecte de sa visita, y'ls altres de observar
certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que deixá
dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu de la
disculpa que solicitava.
--Per fi, digué'l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que Guillemet
no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se tracta de
obehir y de fer triumfar á la justicia?
--Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte que'm
mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará
sempre com home de honor.
--Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una
certa turbació que no us es natural.
--Aixó'm proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos
ignorau la causa que á mi'm perturba y'm refreda de tot. ¿No vos han dit
en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?
--Qual, senyor? preguntá'l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi de
un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.
Y la trasmudació s'anava fent mes viva en la fisonomia de mossen Borra.
--No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha
arribat la hora. Lo que hi ha sols es que'l Rey está molt mal.
--Peró no es mort.
--No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab temor
de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la malaltia,
tots quants metges hi han anat de aquí y quants n'hi havia en Igualada
desesperan ja de la curació, y fins se diu que'l príncep, vehent que la
ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una certa mora de
Valencia, pera que no's diga que no ho proba tot.
--Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet un
petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s'escolte á tothom...!
Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments!
Malehit sia mon ofici!
--Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y
podeu contar que faré per ell quant puga.
--Vos hi anau?
--Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que tè
la ciutat de Barcelona.
--Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor... y per lo únich que sento
vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit gascó.
--Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu
que es cosa de castigarlo prompte?
--Me sembla que prompte'l despatxarán.
--Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan
bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire
venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora!
Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres
Barcelona veja'l trist aparato de una sentencia de mort.
Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant las
ocupacions que tenia, digué:
--Ja veheu la pressa que m'exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre
una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del
Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de
molta importancia... y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma
persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat
de lo que't pensas y quant tu menos te figuras.
--Dèu vos do bon camí! contestá'l jove.
--Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á
sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler,
rector de la capella Reyal.
--L'antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet,
dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.
--Que Dèu l'haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un acatament
de cap, volent dir que cumpliria.
A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís,
que no pogueren entendrer ni l'un ni l'altre dels que sortian.
### XLVI. L'amor de la terra entre l'amor del cel.
Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que
tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de
Montalegre per son amant y per l'especier Ambrós, rebé de un y altre
paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que
revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual
compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los
últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e
intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse
una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada;
cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la
promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la
prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del
matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son
sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent
després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la
sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou,
ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent,
al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut.
Pobre li semblava'l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí
rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas
altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel
sort, y fins pobre'l suau carinyo de las religiosas que la procuravan
consolar, al compararlo ab l'efecte maravillós de sentiments vius y
grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers
que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas
eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com
llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia
que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.
En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara á
cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant
sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en
necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia
que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se
brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo
trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó
presoner ab las cadenas que'l lligan, y allí unicament era ahont se li
aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda
havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas
paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de
realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y
noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la
confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes
li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.
Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.
Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:
--Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que
sempre, per mes que't vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al
ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que't
senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas
cap al cel.
Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts als
altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la pluja
que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la
virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la
mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás
així mateix encara que't falten los altres arbres que tens entorn.
Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt de
ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser aspre
ton fruyt, lo vent jugayre't bat quant menos pensas y'l espargeix tot
per terra. Oh, quantas tempestats s'haurán estrellat en ton front, pobre
xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans de
temps pera anar á rodolar entre las pedras!
Ah! qué'n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no'l
necessitas pera víurer, qué'n trauhen los aucells de volatejar y cantar
entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué'n trau
la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra't sostens y't
crias, fins en los turons mes escarpats y frets?
Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí't
trobas, plantat en un recó y tot sol!
Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos recorts
de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que
transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta,
son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab
graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en
l'arbre, lo mateix que si's contemplás en un mirall á sí mateixa.
Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la
hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s'acostaren á
Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab
inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que
havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas
escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets,
ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera
fugir dels perills y disgusts que ocasiona'l mòn. Quant los hauria
agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així's pót dir,
pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son
esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la
comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa
á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel
en forma humana!
Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas
paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas
reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.
--Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa que'l
domina y que'm concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo
dirigesch al cel, pus me distrau y m'atrau sempre un sol objecte que es
de la terra.