fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya que
si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que
revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l'altre
allargava'l bras com pera evitar, quant menos, que's mogués en lo mes
mínim la cortina, y que'l malalt vegés á algú.
--Per amor de Dèu vos ho demano! deya'l jove al company. Vos mateix sòu
testimoni de quin es l'objecte que mes entristeix son esperit en sa
agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que's veja que
la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de
misericordia y de caritat.
--No hi ha esperansa, contestava l'altre. Ja veheu quant temps ha que
son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l'ajuda á bè
morir lo fa exaltar... No veheu com calla y espera'l sacerdot?
--Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo participar
que ell es l'únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los ulls, sens
desvanéixer los dubtes que l'agovian, sens infundirli una esperansa de
satisfacció? Qué m'importa á mi'l mal ni'l contagi? Dèu tindrá pietat de
mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor; Dèu no voldrá que
sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que tantas n'ha
tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!
Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no
accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella
santa casa.
--Fill, no pót ser, no pót ser... Sols lo simple bellugament de nostre
cos bastaria per aumentarli'l desvari y pera precipitarlo mes y mes.
¿Qué'n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?
--Sí, peró si s'aclara sa rahó un moment...
--Si s'aclara y'm donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors ho
probaré... Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?... Sentiu com ja hi
torna?...
Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat delirant
comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no hi havia
cap altre malalt mes que ell. L'esperit, vaguejant per dintre de aquell
cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit tempestuosa,
que tan prompte's veuhen en un cantó com en un altre; semblava en uns
moments que tota la vida estava reduhida en la memoria; á lo millor la
memoria apareixia confusa y's veya brillant y forta la flama de la
imaginació; faltavan una y altre, y'l sentiment llansava, com si'ls
sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la inteligencia sols
se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas, pocas vegadas
aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos. De manera que
la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al altre,
desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació
dominava, l'estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari
que patia'l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de
facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca
paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas,
sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran
verdaderament lo símbol mes que'l significat dels recorts, dels
sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la
desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets
de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava
objectes de sa botiga, mesclava'l nom de Blanqueta, de'ls jutges de
Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent
de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.
--Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot,
que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás
l'esperit á Dèu y s'arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?... Si
predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any... Sí,
sí... escoltau: ...y que sempre torna ab lo mateix "Un sol pastor y un
sol remat."... Y quí será'l pastor?... Si sòn set los que l'han de
elegir... Un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set... Nó, que sòn sis...
Ferrer, Ferrer, dos voltas Ferrer... dos que'n fan un. Pobre valenciá,
que s'ha tornat boig!... Ferrer, Ferrer y'l valenciá... tres, tres que'n
fan un... "Un sol pastor y un sol remat"... un tot sol... tot sol...
Tota sola... tota soleta...! si sembla una doneta com me pórta'l
caldo... Y quant te estimo, hermosa nina! Te estimo com si fosses filla
meva... Sempre, sempre te estimaré... Qué ha de ferme mal res, si
vehentte á tu tot se'm cura... Sí, filla meva, sí, á la esquena'm
pegavan á la esquena... Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un altre?
Inhumans! Solament per haver portat una carta...? Oy! Ja van quatre!
Pietat!... Quatre, cinch, sis, set... Un y no mes! Per amor de Dèu! Un,
un y basta... Un tot sol... Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de
mi?... Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?... Vina, vina ab mi,
Blanqueta, que ets meva y de ningú mes... Y quí ets tu, Guillemet, per
emportártela?... Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina... peró
ara no es nina, nó, que es dona... Qué hermosa, qué hermosa está!
Miráusela com se pentina... Si'l pobre de son pare la vegés...! Fora,
fora de casa, fingit... Si te la estimas, jo també la estimo, que es
meva... Nó, nó! Per amor de Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet... que al fi
y al cap tu te la estimas... y mes vals tu que ell... Quí es, quí es
aquest senyor de la capa vermella...? Callau, callau, que es de la casa
del pastor... Ell, sí, ell es lo qui'm fa péndrer... Infame! Jo no he
fet mal á ningú... Y perqué m'han de matar? Ay!... Ay! Si jo moro, com
ho fará ella tota sola, tota soleta, sens amparo de ningú,...
esposada... ay!... Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans que torne á
ser órfana,... Dèu del cel, mataume á mi... Jesús Maria! Y's queda sola,
y en perill, tan hermosa y tan honrada... Nó, nó, no'm mateu á mi,
mataula á ella, si es que ha de morir sa honra... Peró á ella nó,
pobreta!... Mataume á mi, mataume á mi...! Tan bona, tan bona que es...!
Fins los aucells la coneixen... Y com ho farien ells si no fos ella...?
Fins los falcons, fins los falcons... Ah! ah! Traheumel de la boca del
cor á aquest malehit esparver que ja li ha picat á ella... Que'l
maten... Sí, sí, ja es mort! Gracias á Dèu! Ah! y s'en mor un altre, y
un altre... quatre, cinch, sis, set... Oh! ja torna á predicar "Un sol
pastor y un sol remat"... Un tot sol, tot sol... Tota soleta... per
segona vegada, abandonada y sens amparo de ningú...!
Aquí'l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que
automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas
de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que'l so de la paraula
despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la
vista á la creu que li mostrava'l sacerdot, y sospirá ab gran dolor;
proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót
haver conegut ja'l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la
última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo
regoneixement del mal y l'íntim sentiment que'l dominava pensant en
l'abandono de la afillada.
Lo sacerdot que l'assistia, coneixent en realitat que estava calmada la
imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella ocasió
favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la bondat
inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir
aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo
mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de
la conformitat, podent així l'esperit volar mes segur á gosar de la
eterna benaventuransa.
Ab verdadera y cristiana calma escoltá'l pacient al sacerdot, si bè
abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que's trobava lo
síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida,
que s'aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo
revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera
desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que
sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament
las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs
sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir:
lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.
Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable, fou
notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera de
la primera cortina, y no bè ho regonegué'l jove, quant, impacientantse,
instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que li cumplís la
paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot assistent, y comunicás
aquest al malalt l'únich consol humá que podia tenir en aquell fatal
tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de ser inevitable y
prompte.
--Vinga la ma, digué'l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove; si'm
donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m'ho jurau...
--Ho juro, ho juro! contestá'l jove, apretant ab efusió.
--Donchs allá vaig.
Y aprofitant un moment en que'l malalt estava com en meditació, pus
tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo
sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop
del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.
Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la
cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant
sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l'home de
fora, y l'hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com
per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la
altre cortina, lo que passava en l'interior de la sala.
--Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si es
que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre misericordiós.
--Ah! contestá'l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al
sacerdot.
--Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta.
Observo que passau quimera per vostra afillada, y...
--Y qué? interrompé'l malalt, obrint com esparverat los ulls, y mostrant
tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.
--Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l'altre, l'home que la
estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y
un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan
Fivaller.
--Cert?
--Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús!
li digué mostrantli la creu.
--Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada contribuhí
á separar mes aviat l'esperit del cos. Lo cor m'ho deya...! Honrat jove
y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro content!
Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas
que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en
son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes
sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos
brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable
sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu
sobre sos amoratats y encara calents llavis.
--Ja es mort! digué'l sacerdot. Dèu l'haja perdonat!
L'efecte que aquest espectacle produhí en l'ánimo del jove que
contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de
no penetrar en la sala y'l desitj de donar per sí mateix un consol y
fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants,
se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y'ls ulls,
contenintse'ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse
pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta,
pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat,
á cada moviment que feya'l malalt.
--Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible...? En tan
poch temps tants cambis, tants disgusts... Oh! jo no puch mes...! Jo
vaig á faltar á ma paraula!
Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida,
aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de
espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si'l malalt hagués
viscut un segon mes, de segur que'l jove hauria faltat á la paraula
donada al sacerdot, pus lo cor l'impulsava ja á obrir los brassos y á
córrer pera abrassarse ab l'empestat, peró la veu del sacerdot, que deya
"Ja es mort!", y l'abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del
honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de
la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa,
y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:
--Ingrat de mi! Y es possible que jo no l'haja pogut estrényer entre mos
brassos...!
--Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona cortina
y casi al mateix temps que aquesta's descorria. Abrássam á mi, honrat
jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t'abrasso á tu!
Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats y
á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de
son enterniment, semblava com que's gosás en lo triumfo de una bona
acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit,
li digué:
--May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo
t'asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré
mes prompte de lo que't figuras.
--Senyor...! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell
instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.
--Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.
--Qué diheu, senyor? digué'l jove, com sorprés de aquella estranya
proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat
de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l'infelís falconer...
--Deixa dos bèns, interrompé l'altre, que sols tu déus possehir y
guardar: sa honra y sa afillada.
--Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m'haveu
dispensat?
Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la sèva,
mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á
apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí,
estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:
--Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la
felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las
murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de
una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un
lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l'interés de ton
amor.
--Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde las
primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich, l'espós
y'l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á aqueix lloch
perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó també un amor,
que es cent mil voltas mes heróych que'l meu?
L'amant de Blanqueta partí: l'héroe del amor patri s'en torná á dins.
### XLIV. La cort del veguer. Com l'amant de la orfaneta y mossen Borra
declararen contra'l cristiá dolent y salvaren al juheu bo.
Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que *cour* en
francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel
descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas
dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una
jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de
cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.
Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un
districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la
constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia
obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar
justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan
de dos en dos, de manera que'l verdader tribunal lo constituhian dos
sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá,
saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los
quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se
instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo
Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en
persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia
definitiva.
Després, donchs, que l'escribá, apuntant las paraulas que's digueren á
la porta, y així que's vegeren, los dos grans criminals que ultimament
havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á
requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al
procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la
relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas
en una. Tres dias havian discorregut ja desde l'agafament; mes com en lo
segon se vegés que no bastava'l número de testimonis pera acreditar la
culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li
probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon,
manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser
testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y
s'intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que
sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre'ls altres dos que
s'imputavan al ex-majordom del palau.
Entre'ls intimats se contava Guillemet, únich que no s'havia deixat
véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las
primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte
que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú
diria res de aquell fet, peró de altra part s'en dolia, al pensar lo mal
que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix
temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per
manament de la justicia.
En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la cort,
ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar al
triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit, per
las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y
admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que
estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era
una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent
devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y
la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.
La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que havia
tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del avalot de
la ciutat, era'l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y quantas
voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia manifestat
la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat que li
havia de venir.
Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á propósit
pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet se
trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de
silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la
justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja
que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui
tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per
un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un
desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per
sa desgracia, que'l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans
tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y
era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la
hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar,
situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la
felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y enemich.
Una hora faltava sols pera cumplirse'l terme, quant Guillemet vegé
entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y
respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa
li manifestá l'objecte que allí'l portava y la necessitat que tenia de
que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller,
pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la
veritat, compareixent al tribunal.
--Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot
lo que s'inculpava al pobre juheu y l'acumulament que s'havia hagut de
fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque't ficas en lo que no't
demanan, jove. Enhorabona que declares sobre'l cas del Bantayrol, de
aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t'importa á tu que sia ó no
sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo bordell?
--Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal es
á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí
víctima de un raptor... Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes
s'haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n'hi hauria hagut mes
derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!
--Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró, en
quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res...
Perque, al fí y al cap ¿de qué se l'acusa?
--Se l'acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y blasfemias
contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que diuhen es
lo pitjor de tots, lo Soffrim.
--Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents anys.
--Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom,
quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com
per los testimonis rebuts ahir se probá que'l majordom havia anat al
mateix dia á la casa de Nadal, podria ser...
Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de
encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni
óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de
la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens
respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que'l consultava.
--No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót ser
trobau difícil...
--Sabs que penso, (li contestá'l juglar, agafantlo pel bras, tot dantli
un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com quant
un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que sens
escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre tot
lo que't semble: jo t'asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que dir.
Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre
testimoni que t'ajude, y que tu no póts imaginar.
--Si creheu que mossen Joan...
--Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no't
detingas, que prompte pót ser veurá'l tribunal quin es dels dos reos lo
mes juheu.
Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala del
palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat, que
era'l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los nous
testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas que
servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.