adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de
sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al
mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués "tot ho veig ab una
sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo." Portava
l'ilustre príncep, que's presentava ja com lo preludi cert y felís de un
futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás
carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba
de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn
del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de
or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de
guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s'aguantava,
per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra
que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte
molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual
empunyadura portava'l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras
esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y
naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran
valor y estima.
No bè estigué'l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant
avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols
podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per
tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la
espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la
porta, y digué ab veu regular:
--Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que jo
done permís.
Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que's
volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un
to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:
--Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser
tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la
terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació
general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat
obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra
ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu,
que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut
als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de
la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut
degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns
que ha sofert en altres dias, y pus la pau s'ha restablert entre'l Rey y
son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde
avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un
acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los
vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga
en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo
futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir
novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem
tots interessar.
Fèu aquí'l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap alguns
dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y apres
continuá:
--Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias, las
mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar aquella,
comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y
reservantnos pera'ls bons lo premi que merescan.
--Qué es aixó?... Qué vól dir lo príncep?... Qué será...? comensaren á
dir á mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.
--Ja sabeu, continuá'l príncep, que, al comensament del regnat de mon
pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la
justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment
figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia
divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment
per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s'ha
desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas
ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia
divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que'l
poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.
Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que
ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa
cara s'anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen
Borra, digué don Alfons:
--Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la
comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.
Y senyalá la porta lateral de la esquerra.
Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y's dirigí ahont li designava lo
senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa
perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava'l
cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent
dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes
sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet
poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida
viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en
aquella ocasió.
Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se fixaren
en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió per part
del servidor, cridá ab veu de tro:
--Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo
palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.
A tal veu las portas se obriren, y'ls tres comissionats se presentaren,
tornantse á tancar aquellas derrera de élls.
Peró ans de que's tancassen las portas, en lo precís temps de
descubrirse'ls comissionats, y quant ni n'havia tingut de mirarlos lo
donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots
los circunstants.
--Ah! Ell es...! Sí, ell es...! Ell, ell mateix! digueren
alternativament y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la
vista en lo majordom.
Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí, que
fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia
magestuosa del príncep.
Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre
desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los
aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y
enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual,
sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al
príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:
--Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte,
que prou lo conech y'l recordo, de quant ab la llansa traspassá
inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!
--Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo
criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona.
Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!
Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y
vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á
dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni
podent tan sols articular cap paraula si alguna'n volgué dir. Totas las
miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes
próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que'l
confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.
Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s'arrimás á un costat
del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:
--Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y
preparauvos á identificar vostra persona.
Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer, adelantantse,
se posá á son costat.
--Y vos, veguer de Barcelona, continuá'l príncep, apoderauvos del
donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.
--Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja
veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company
de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell... Si es
lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó... ell sí, ell y no altre.
Peró'ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple senyal
que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li digué
á la orella:
--Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y
aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!
--Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de
desesperació'l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que
quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí'l Rey...
sí'l Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas...
Peró'l príncep l'interrompé, cridant:
--Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas, las
mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot. Pregau á
Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona, pregau á
Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots convé.
Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:
--Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota la
cort del senyor Rey!
Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos de
tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y's torná
á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans havia
sortit.
Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del
palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont
aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná
seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de
quant acabava de presenciar.
Al acostarse la comitiva que conduhia'l pres prop del castell vell, (en
lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un altre
motí de gent, entre lo que's veya algun frare de Santa Catarina y saigs
que no eran de la vegueria.
Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.
--Un altre'n tenim! digué'l veguer al adonarsen. Y hi van frares... ¿Si
será cosa de heretges?
--Sabeu qué es? contestá de entre'l poble un cert home de aquells que
sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui
han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que
tantas voltas s'ha fet cremar.
Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué'l
pas com sorprés y confús.
--Qué féu? Avant! cridá'l veguer, parlant així al presoner com als
guardas.
Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo presoner
algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació entre'ls dos
presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort, pus topantse
cara á cara lo majordom y'l juheu, se miraren mutuament com horrorisats
y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:
--Ah! esclamá'l juheu. Aquí tu! M'en alegro, infame, que ets la causa de
ma desgracia.
--L'infame ets tu, malehit hebreu, contestá'l donzell, que ets la causa
de la mèva!
Tals espressions no quedaren perdudas pera l'escribá de la cort, que
estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en
seguida lo procés de un y altre.
Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment del
que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan sortir
de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en sos
cavalls, que, á pas precipitat, com si'ls haguessen avisat tart pera
alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que
passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu
cuberta.
En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s'hi veya un home
aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á algú.
Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller, vegé
passar una partida de ballesters y altres homens que portavan esconas
monteras, entre'ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors de la
Reyal casa. Procurá l'observador deixarlos passar, fent com qui
passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á
la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era'l preludi cert de que
prompte anava á véurer lo que esperava.
Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera de
la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament cuberta
y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per dos
homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona, y
així mateix sense cap senyal que'ls pogués donar á conéixer mes que com
á servidors de qualsevol particular.
Alló verdaderament era lo que l'home esperava.
Separantse, donchs, l'observador de aquell punt, avansá alguns passos
fins á colocarse en un cert recolze que feya'l camí, lo qual estava
resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que
las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á
camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en
res exigent:
--Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.
Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap
enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.
--Aturauvos dich, insistí'l que volia detenirlos posat al mitj del camí,
e indicant ab la ma que deixassen la llitera.
--A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no's
paran per ningú.
--Vos haveu de parar, perque'm convé parlar al malalt.
--Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com volent
dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de dins.
Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en una
mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant
esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas,
com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse
havia cridat ja --Endevant, endevant! No aturarse per res!-- mes al
arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona
que'ls detenia.
--No's pót véurer la persona que aquí portau? insistí'l que detenia.
No's pót véurer al que vá dins de las andas?
--Senyor, contestá'l metge, tan delicat está de salut, que no
convindria.
--Jo us ho demano pera bè de ell.
--Sí, mes... pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no
voldria...
--Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l'aviso jo. Deteniu las
andas, que'm convé parlar ab lo senyor Rey.
--No tal... Com!... Quí us ha dit que aquí hi vaja'l senyor Rey! digué'l
metge tot confús.
--Ho es ó no ho es? preguntá l'altre mes resolt. Si ho es, veuréu com no
será cap mal que m'escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si no'm
coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne passen
per aquí.
--Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l'interior de las andas;
qué succeheix?
Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals,
divisantse en l'interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits
y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y
malaltissa.
--Ah! cridá'l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava
per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!
--Sí, Fivaller sò, senyor, contestá'l que esperava, descobrintse é
inclinantse ab tot respecte y cortesia.
--Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins aquí
ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!
--Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò'l noble
cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò'l
vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa
l'agitat esperit del Rey, sò l'amich síncero y conseqüent, que ve á
aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona
que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.
--Y ets tu'l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de
Barcelona'l qui'm suplica?
--Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de rey
ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á la
dels demés? Perqué no'm podeu escoltar com á home y com amich?
--Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat
gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son
senyor.
--Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo
sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l'home malalt, eixa
ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment
rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la
recobreu sense sortir de vostres dominis.
--Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?
--La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus desitja
sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en vostras
glorias.
--T'olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á
particular...
--Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert
ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á
suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill
que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?
--Quant tu ho sabs... Orgull y res mes que orgull! Peró jo l'abatiré...
--Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major
grandesa. Aquest es l'únich obstacle que vos trobau?... Donchs bè: ja no
sò aquí l'amich, sinó'l representant de la ciutat amiga y fiel, sò'l
magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment
encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la
ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida,
ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que
per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè'l
de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos,
senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us
esperan!
--Tornarhi jo? May mes...! Peró si hi torno (anyadí'l Rey, després de
una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab
una actitut amenassant,) ay de ella!... Ay de tu, ciutat de Barcelona,
si may pót tornar aquí ton rey!
--Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera
rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.
--Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna'l rey Fernando.
--Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.
--Per allí!
Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.
--Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha
conquista ahont no hi ha resistencia... y no espero may que Sa Altesa's
convertesca en tirá.
--Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y
llavors podréu suplicar, no ara.
Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un esfors
de humiltat y cortesia, incliná'l genoll, y digué:
--Per última volta, senyor: l'amich y la ciutat juntament vos demanan,
pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra
salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de
seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes
de Barcelona.
--Basta! cridá'l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas
y'ls privilegis los guardeu pera mon regrés.
Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou las
andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en ellas,
las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:
--Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas
súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve'l cas de necessitarvos ella
á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.
En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan
acudint, y havent tornat á córrer la cortineta'l Rey, se moveren
aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que
s'anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon
intent, s'arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y's crehuá de
brassos per un moment, mirant com s'allunyava aquella comitiva que, en
gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels
regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava
aquell espectacle:
--No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que'm
sembla véurer!
Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos
ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s'arrimá á la
creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell
símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:
--Guardau, Senyor, la salut y l'honor del Rey! Guardau la salut y la
honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria... y aliviau
també las dels amichs desgraciats!
La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse de
la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en aquell
moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li quedavan
altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.
Joan Fivaller recordava que jeya en l'Hospital un amich, junt ab lo qual
havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.
Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit,
recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada órfana.
Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de
peste, y tenia obligació de visitar l'Hospital y de prevenir lo
necessari per si'l contagi creixia!
### XLIII. Desvari y mort del empestat.
Qui estiga dominat per l'egoisme actual, y crehent en la interpretació
que's dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de la bellesa ó
sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat del cas que
conté aquest capítol; peró si may l'ha dominat ab tota sa veritat ó
puresa l'un ó l'altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans bè que
l'autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament enamorat
alguna volta.
Quant l'amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót
presentar momentaneament lo perill, peró'l cor, que es mes poderós,
ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al
bè á que aspira.
Anem al fet.
Ans de entrar en l'apartament dels empestats, reservat á aquest sol
objecte en l'Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un
passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de
entrada al apartament y la que comunicava ab l'interior ó demés pessas
del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts
establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta,
pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.
Dins del apartament jeya l'únich malalt que s'havia denunciat com de
peste, després de molt temps que la ciutat no n'havia tingut cap cas. Lo
malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas
vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal
hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers
períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á
son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas
mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo
trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna
salvació.
Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó
dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot
y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si
alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora
de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab
lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la
balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada
sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant
las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats
de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre
messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del
sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria,
trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca
de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.
Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la porta
exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que havia
entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims
moments del que moria, s'hi trobava un home que s'havia dirigit allí ab
lo mateix intent que'ls altres, peró que havia detingut son pas en
aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir
certas espressions de boca de una de ellas.
De manera que'ls de la antesala escoltavan al malalt y á son confesor,
y'l de fora escoltava á uns y altres.