per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá
contra l'infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera
oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu
pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s'anava á
consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal,
de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida... Lo cavaller,
cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo
defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma
doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest
un viu cop, sens mes regla de art que'l desitj, logra véurer rendit á
sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol
vermell com la mateixa capa ab que's cobria.
--Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!
--Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo
defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á
la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa
puríssima honra, per la qual s'havia llansat al combat.
--Nó, nó, jove... insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una
impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo
fet que comptas, es per una paraula que has dit... La arma del defensor
se clavá en lo front del cavaller...? Lo ferí sols en lo front... prop
del pòls dret, no es veritat?
--Sí. Y com ho sabeu?
--Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.
--Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y
mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava
en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa
Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?
--Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió del
juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor...?
--Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen Borra,
mirant á Guillemet.
--Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que
l'infame fos...?
--Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho
recordau?
--Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la
capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.
--Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y
apretántsela ab intenció,) que no en va m'aconsellavau de donar gracias
á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!
Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo
significat y objecte de aquellas paraulas, ab que's persuadian mutuament
lo juglar y'l conceller.
--Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou aquesta
ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon amparo,
ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas també, digas
¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha salvat?
Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?
--La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula
de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l'especier
Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara
consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador
busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si
mor en l'Hospital!
--Quanta caritat! Quanta bondat!... Peró digas, digas... (torná á
repetir mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo
nom que tu t'olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir
pronunciar. Quí era? Com se diu?
Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá'l
silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment,
que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi,
humillantse de nou devant los peus de son protector.
--Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos
tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per
las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?
--Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?
--Vull dir, que'l protegit ha burlat la confiansa del protector; que'l
jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat
amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria
son amparo y defensa; per fi, que l'amich ha trahit al amich, pus, baix
capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa'l
falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may.
Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l'honor de
la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar?
Perdó, mon protector, perdó pera l'autor de la falta, y mes que perdó,
compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la
orfandat per segona vegada!
Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de
Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller
de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y'l noble mossen
Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al
humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son
protegit.
Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar, li
digué, després de haver estat un moment com pensatiu:
--Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la
joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que't posava en perill,
que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar
de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor
sensible.
--¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que no
se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava aquella
flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se transformá de
petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las virtuts?
--Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos de
tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la falta
si ella es causa de evitarse'l crímen, si, evitantse'l crímen, se
compensa l'abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra
ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo
desventurat falconer?
Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller,
sumament enternit, preguntá al jove:
--Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella
plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres
salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector
de tot aixó?
--May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l'entussiasme que li era
propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre
protegit no's presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou
vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera
que allí'l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon
amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de
una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors amichs.
--Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de son
protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.
--Si l'afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que
no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una
imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar
que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr
mon desitj, no m'atreviria á posar mos llavis en lo front de ma
estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya
ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.
--Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.
Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:
--Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha
molt bè. La diferencia está sols en que'l verdader bè sempre sól ferse
ocult.
Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula, se
sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma,
tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l'impulsava, y
digué:
--Havia promés ferte home, Guillemet, y ara't prometo que ho serás ab
mes felicitat de la que esperas.
Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu,
permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y
altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava
naixent.
--Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al jove.
Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix per
ta part lo que en ellas se't mana, y si no vóls pérdrer la felicitat que
te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t'ha succehit la nit
anterior y sobre tot de lo que ara s'ha parlat aquí.
--Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l'objecte de estas cartas?
--Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en
nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al
lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de
Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que
tu y Ambrós li entregaréu.
--Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes
havia de véurer á son amor. Tancada en un convent...? Será pera sempre?
Fivaller y'l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant
aquella ceguera produhida per l'amor.
--Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins que
arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.
Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y
besant las mans de son protector. S'alssá per fi, sense poder parlar,
y's dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y
ab lo major sentiment digué:
--Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu
ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?
--Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de
ell.
Guillemet sortí.
A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat descansar
en cert modo l'ánimo del noble conceller, mossen Borra li digué:
--Parlem de l'altre ara... Donchs, qué farém?
--Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de
Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la
justicia y desitjan la gloria de sa terra... Y en quant á vos, amich
Borra, sols una cosa vos demano, y que'm faréu saber quant mes prompte
millor: quin sia'l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo
rey Fernando de Aragó.
Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y
allargantli la ma, li respongué, com despedintse:
--Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador
del futur restaurador.
--Rey me diheu?
--Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir un
gran rey.
Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á tantas
quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada, corregué á
aquella font á que acut sempre l'home públich que es honrat, després que
ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que perteneix:
buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera gosarse
contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits fills, als
petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons pares.
### XLII. Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui
era'l donzell de Puymoren.
De las amenassas que dirigí'l Rey Fernando contra Barcelona. Era
l'endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat
de Barcelona y'l rey Fernando Ir. de Aragó.
Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella ahont
se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre de
son nom, no s'havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni
cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes
íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo
senyor Primogénit, que'ls rebia y'ls despatxava. Deyan uns si tal
retrahiment significava por, pus no volia'l Rey menjar res que s'hagués
comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s'havia agravat,
á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell
misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que
fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia
entre'ls dos poders que al dia ans s'havian mirat cara á cara.
La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y
laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y
així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y
com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa
botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora
acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers
fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels
vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los
escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan
y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués
deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial
hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del poble.
Peró'ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de
afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas
del matí, l'avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau
major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de
un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no's
cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la
voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar,
augurant mes aviat recompensas pera'ls fiels que altre cosa.
Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns
áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor
Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials
reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal
acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era
mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas
gerarquias y condicions.
Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions que
fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que'l lloch ahont los feyan
entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan coneguda
sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos espayosas ahont
solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada familiaritat y
franquesa, als magnats y demés visitants de son palau, sinó precisament
la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont lo Rey rebia com
á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á deduhirse dos cosas,
á saber, que la convocatoria era verdadera reunió de cort, y que'l Rey
no estava malalt.
Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia,
dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida'l senyor Rey
quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab
l'interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de
habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las
antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.
Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa,
inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part
interior de la porta principal, mentres que'ls porters que's titulavan
de porta forana, ab tot son número, que era'l de set, cosa que no deixá
de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de
la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab
mes ordre, entant que'ls avisats anaren compareixent y que la sala aná
omplintse.
Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial
establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de
Barcelona, s'arribava á passar de la hora senyalada y's feya esperar als
magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la
verdadera senyal pera que'l que havia de sortir sortís á punt y en
ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert
patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes
ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per
ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.
Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta,
enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s'en portava las miradas de
tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del
cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni'l collar de la ordre
de la Gerra y'ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi
son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast
que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben
pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.
--Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás
dins de la sala; que avuy será'l gran dia. Que hi entram de una vegada?
--Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que
estiguessem llestos. Y á mes... si voleu que us ho diga clar... ha
vingut tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.
--Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon
ull, y...
--Qué? Vos figurau que m'agrada volar pels espays?
--Res de aixó; peró després de un dia'n ve un altre. Jo no dubto que
avuy es dia que's fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè cull.
--Ba, ba, contestá'l donzell, com no fent cas de las paraulas del
juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro... Entre
aquesta malehida ferida, que se m'ha irritat de nou per no volermhi
posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en
riuriau, peró que no deixa de fastidiarme...
--La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta
altre cosa ¿no's pót saber?
--Es res... y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no
l'he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal
intencionat...
--Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es grossa.
--Pera mi molt.
--Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un fiar.
Y encara voldrán dir que'l gos es lo símbol de la fidelitat?
--Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may
s'havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.
--En cinch anys diheu?
--Sí, en cinch.
Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á sos
semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que tenia
marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell moment
pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una ambició
ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu contemplantlo,
havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y coneixent que
poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa ambició, li
digué á aquest fi:
--Si així'ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y
ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.
--Com? digué'l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent
hi ha per allá. Entrem, entrem.
--Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no
anarhi.
Així que penetraren lo juglar y'l majordom en la sala, se incliná lo
primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l'altre, semblava com que's
volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que
mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la
ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.
Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que
res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor
del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á
sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés
assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa
en lo cor, que'l fes patir.
Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir, y'l
majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia, se
contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser alló.
--Aixó será que'l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si's posa
á dinar?
--Sí, pera dinar está: ja us asseguro... Ni caldo crech que ha volgut
desde ahir. Ba, ba, endevant m'en vaig, y...
Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de
véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de
guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo
sotsveguer mossen Tallada.
Aquí li clavá la punxa mossen Borra.
--Ahont anau? li digué, vehent que's volia desempellegar de ell, sens
dubte pera acostarse á averiguar entre'ls magnats qué era la novetat
aquella.
--Deixaume anar; no estich per rahons.
--Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo
per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre'ls nobles
senyors que forman la cort del senyor Rey.
--Qué? Qué voleu dir?
Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la acostá
al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se vól fer
fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab aquell
moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de sos
vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu, passá
després lo peu, com fregant, per terra.
--San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre
jupó!
Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que cambiá
prompte fins en sarcástich al replicarli.
--Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar...
--Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué
era?
--Qué?
--Un poll, y poll com no s'en crian en las salas y estancias del palau,
un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu, diria que
es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del senyor Rey.
La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch se
clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar la
cara y la vista, s'aná separant de aquell home que li acabava de
endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo
que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una
averiguació, peró en lo dubte que'l feya patir, preferí aguantarse per
de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.
--Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l'altre s'allunyava; no
dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.
--Per dos vegadas, digué pera sí'l donzell, he sentit parlar ab aqueix
to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla
que's mofa de mon cárrech. Qué será?
Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar son
pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de
massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont
solia sortir lo monarca, cridaren:
--Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!
Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de
tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á
inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la
mirada significativa del juglar, que no'l deixava. Lo majordom ja hauria
vulgut girar la esquena al que'l feya patir, peró no podia prescindir de
mirarlo: tal era'l dubte que l'empenyo de aquell home li feya créixer en
lo cor.
Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de
armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos,
mes derrera de ells no era'l Rey lo qui hi venia.
--Lo Primogénit!... Don Alfons!... Y no es lo Rey!... digueren
alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan
inesperat espectacle.
Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre
verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y
s'en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons,
los úixers ab las espasas desenveynadas.