son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia sortit
tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de il·luminar
goigs ó desgracias, y l'honrat director de la combatuda nau, Joan
Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia procurat
lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior, s'havia
despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar sos ulls
en tota la nit, fixo'l sèu pensament en la incerta via per ahont girás
desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la vinguda del
nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo conceller
abandoná'l calor del abrich nocturn y s'arrimá als balcons de sa casa,
pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per ella hagués
de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar de son agitat
pit lo caliu del passat foch ab que encara's cremava.
De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l'ánimo
desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de
son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y
logrant així que, si no s'anás espargint del tot sa melancolia,
alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats,
y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la
conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la
societat.
Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la
matinada després de una tempestat, estava, donchs, l'heróych conceller
de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió
fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables
fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y
gran ciutat de Barcelona.
Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus
poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra
la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat
que amenassa, s'ajudan aprés, resolentse'ls mariners que las ocupan, nó
á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la
forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.
Recordava, donchs, lo pilot fins l'aspecte y figura de aquells que en lo
primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás lo
cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de
aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la
fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que'ls
alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions
fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de
despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de
qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al
benestar comú.
Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran
desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la
tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la
desgracia, los quals avisan que aquesta s'en vá, peró nó del tot.
La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á poch
de haverse sentat en sa cadira, y entant que'l sol del nou dia anava
avansant en sa carrera.
La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la
aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.
Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era oberta,
hi havia un home esperant; cansat tal volta'l foraster de esperar, trucá
en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per ordre de son amo,
quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent resposta:
--Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de
véurer á vos en persona.
--Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí'l pensatiu conceller; peró
mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó
bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá...
Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que'l
patge esperava sa ordre, digué resolt:
--Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.
--Prou lo conech, senyor.
--Donchs, endevant.
No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son
estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á
coneixedor de la mes cumplida cortesia, s'havia detingut á la vora de la
porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.
--Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us
porta á ma casa tan dematí?
--Al dematí, contestá'l juglar, es quant los aucells fan sos millors
cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la
mes propia. Lo que á mi m'admira es que ma impaciencia haja sigut
pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora
del llit.
--Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció'l
conceller.
--Ni vigila tothom que está despert! contestá'l juglar fent un ay! ó
sospir que's podia dir irónich, y que's veya bè no anava dirigit á la
persona ab qui parlava.
--Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra?
Será de dolor tal volta?
--De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la
ma.
Y al dir aixó, s'incliná'l juglar en actitut de fer lo que deya, mes
apartantlo'l conceller ab gravetat, li digué:
--Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?
--Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons diguereu
ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar la ma per
un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si tant vos
empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de portarme
com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia, que no besa
la ma á aquell á qui visita.
--Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?
--No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui
tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat
la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia
en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay!
al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit,
y s'ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos
cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una
altre bona.
--Es á dir, que es l'ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es,
donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?
--La cosa mala es que'l Rey s'en vá, que se empenya en partir avuy
mateix, y que per res no's vól detenir.
--Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un
nou mal.
--De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas pera
sortir de la gran postració en que's troba; de Monserrat passará á
Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí...
--Peró cap ahont? insistí'l conceller, conmogut.
--Cap á Castilla.
--A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li
convinga?
--Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu tornar
ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.
No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols se'l
quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués tenir
en sa vinguda, crehent que'l Primogénit, prevehent un desastre, apelava
á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:
--¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar
allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca
ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho
fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la
intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova tempestat.
Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.
--Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes
que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á
suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho
demostre, ni s'hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir
una de las millors obras que's preparan pera satisfer á la terra y
contribuhir á la unió del Rey y del poble.
--Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót
deixar de suplicar. Així veurá'l monarca que'l poble que sosté sos
drets, nó per aixó olvida l'amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que
vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del
Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en
lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.
--No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que
sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni
empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á
tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?
--De tots modos. La ciutat déu...
--Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta y
fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he dit
al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona; la
dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu si
convé no dar á enténdrer que'l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá sols
de mi á vos, y'l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la ciutat.
--Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.
--Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran sigilo,
que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de Saragossa.
--Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót influir
mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo poble tè
ja casi olvidat aquell fet?
--Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en
l'escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga'l poble de aquell
fet, sinó... --y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,-- en
que l'assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell
sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit
conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey
Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè
á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las
armas al poble barceloní. Tot lo poble'l coneix ja, perque ell fou qui
oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey,
ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller
de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra'l
poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey
sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit
passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint
arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com
á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble'l coneix, sí,
y si'l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha
de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja
que'l castigat es no menos que'l mateix majordom del palau del senyor
Rey?
--Qué diheu! Es posible?
--Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la
marxa de Sa Altesa? Si'l criminal, favorit com es del Rey, tingués
noticia de que s'en vá l'irritat senyor, havent sortit fallida sa
tentativa de ahir, de segur que s'arrimaria al que'l favoreix, escapant
de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari,
que'l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son
delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está
tot, que'l majordom fins créu que avuy será'l dia de las recompensas
dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una
convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls,
tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique,
lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas
andas, s'allunyará de las murallas de Barcelona.
--Es possible!
--Qué pensau! preguntá'l juglar, vehent que Fivaller arrugava'l front.
--Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu
ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar... A
mes que may s'ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona... ni
may de ella s'en ha anat irritat cap rey...
--Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori, y
donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que
s'en vá, sinó en lo rey que's queda, pensau en lo rey que se espera, en
lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!
Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada
novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge,
que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar
Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de
anar probant que la desgracia may ve sola.
--Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton
senyor ocupat...?
--No tè culpa, digué'l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí
pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos
mossen Borra?
--Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es
lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra
resposta...
--Y qué vól lo correu?
--Diu que'l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á vos
déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.
--Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca... ¿No sabia
deixarla?
Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre'ls dits del
patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá, dihent:
--Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo saber
quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al llit, lo
correu s'hauria esperat, y jo m'hauria guardat bè...
Mentres lo patge's disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo paper
pera llegirlo, y no bè'l tenia devant dels ulls, quant sa cara's
trasmudá.
--Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge Santíssima!
--Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá conmogut
lo juglar.
Y'l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la vista
fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per la
sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell
encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al
cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia'l paper.
--Oh desgracia cruel! esclamá. S'en ha vist cap de major!
--Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l'altre
aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra
Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre
reverdeix.
--No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!
--Donchs qué?
--La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste, no
es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre donzella
abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!
Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.
--"La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal
del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix
barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo
dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo
perill del contagi, l'ha trasladat al Hospital, deixantlo en
l'apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia." ¿Quí es, donchs,
preguntá en seguida'l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta
donzella órfana, ja que la nota diu que l'empestat no té familia propia?
--No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró
tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la
qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas
destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de
bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que
qualsevol mal vent la destruesca?
--Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo
sensible juglar. ¿Qué'm diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo
m'interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en
aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro
de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!
Y després de una curta pausa, continuá:
--Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli
gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.
--Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida tan
excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un horror,
y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de tot se
ha de dar gracias á Dèu, peró no sè...
--Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La
única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica hermosura.
--La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.
--Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel, y
me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de visitar
la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á dir, donem
gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en aquest
mòn.
Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls al
cel.
--Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que
ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está
condempnada eixa donzella desde sa ninesa.
Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á
mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo
succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en
ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per
revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit
fins llavors.
--Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch
motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada
criatura.
Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en lo
front momentáneament, y separantse del juglar, digué:
--Ah! Perdonau, mossen Borra... No hi ha que pérdrer temps. Cert es que
jo tinch un deber... Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras
perfectas. Patge, patge!
--Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s'havia encara
separat de la porta.
--De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la
mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa,
que'l busquen... De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga
aquí Guillemet.
No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que'l patge, fins
interrompentlo, havia respost ja:
--A Guillemet?... No hi ha necessitat... Si es aquí... Y molt temps que
fa que se espera.
--Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab...
--Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora'l podeu véurer que espera
sentat en lo corredor.
Y'l patge obrí la mampara, al mateix temps que'l jove's posava ja dret,
com disposantse á entrar en la cambra de son protector.
--Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta. Entra,
entra. Guillemet, ja póts entrar, y...
Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y
sorprés de véurer l'aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa
fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son
cos y l'avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.
--Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.
Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab la
actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli la
ma, se la besá ab efusió.
--Guillemet, qué tens? qué't passa? Vèns pót ser á participarme una
desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta
humiltat...?
Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son protector, y
dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller, detenintse á
la primera paraula que havia pronunciat, com donant á enténdrer, després
de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar devant de aquell
testimoni.
--Vinch...
--No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu.
Parla... y parla prest, pus convé no pérdrer temps.
--Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y
parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia
neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en
la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una
desgracia, un crímen y una falta.
--Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?
--Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.
--Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè... Jo m'havia
figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.
--La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.
--Sí. Y es la mateixa á que tu't refereixes?
--La mateixa.
--Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús al
mateix temps.
--La nit passada, senyor, (continuá'l jove, ple de sentiment y ab to
pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets,
s'arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de
Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que'ls vells y las
donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat
falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia
dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una
donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al
pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort
portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que
estava previnguda; declará aquell que'l malalt era atacat del contagi
aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los
altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la
Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista,
sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás
dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant
dels ulls!
Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y'l juglar
passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove
continuá.
--Aquí acaba la desgracia y comensa'l crímen. Sens respecte á tan
horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment
de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni
tem l'infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima
dolenta, aprofitant l'aislament de la donzella y lo solitari de aquell
lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un
cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra'l vestit que pórta y
l'alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia
volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l'atreviment de
penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada
y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns
esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que
es hostal de bordell.
--Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que
comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller,
y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre
donzella? Lográ l'infame...?
--Poch s'en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la
Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la
Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la
desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia...
--Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á
Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.