de la botiga del especier s'havia juntat, donant un gran cop, ab la
altre mitja, y la clau havia donat un tom.
Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo deber
que s'imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa amada,
anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa casa, ahont
se pót dir que'l portavan sas camas per costum, mes que sa atenció.
Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran
aquestas:
--Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau... si al
menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha
remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót
ser ab lo perdó pera mi vindrá també l'amparo pera ella! No hi ha remey,
no hi ha remey. Ell es l'únich en qui confio... ell y cap mes!
### XL. Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l'infame
donzell pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant
en sa casa un llibre herétich.
Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s'en diu eloqüent, y
en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s'inventá un adagi que
diu: "A voltas lo no parlar equival á parlar molt."
Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó
menos abultada, segons de qui ve'l silenci y qui sia la persona que
l'observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan
abultat, com quant lo que'l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y
pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes
y sospitas com en l'últim, com en aquell en que l'home ha de ser humil y
obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la
desgracia inexorable que'l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada
volta que'ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si'l
desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit,
sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?
En la primera situació pót dirse bè que's trobava la rassa judayca en lo
sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas,
l'instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.
Després de haver tingut que presenciar en l'alberch de En Simon lo
sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras
del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la
tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de
humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del
raptor, que l'obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á
pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame
aumentá'l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo
pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per
apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá
de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que
ell s'havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en
fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en
curarli sa ferida.
Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era'l Nadal, de
que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost entre'l
Rey y'l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que era
inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de
aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar
tranquil lo temerós hebreu, com que no's ficá al llit aquell dia,
pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya
tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual
*Sepher Hakhinnuch* ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí Aaron de
la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que
contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo
doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació
en aquell home temible, que tant asprement s'havia separat de son costat
la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables
cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al
atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu
vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador,
lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums
dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del
benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava
infundirla á quants enrahonava.
--Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes
pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut
res, pus sembla que tot s'ha compost, y tancadas ja las casas dels
gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont
traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos
tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja
aposto jo'l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la
vostra cara, per lo adormida que está, 'm fa créurer que no haveu dormit
vos.
--Ah, David! En la cara m'ho coneixeu? Y si vos sabesseu que l'havermen
anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués cregut!
Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta part
del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son antich
client, l'arlot ú hostaler Simon.
--Ba! ba! contestá'l David. No n'hi ha pera tant. Casi us haurém de dir
alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini...
--Lo Cícero dels hebreus! digué'l físich á mitja veu, fent un cert
moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que
parlava.
--"*Cad havina zotere*... Sent noy me tingueren per home, y ara que sò
vell, seré tingut per noy."
--A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia'l Nadal,) que,
en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.
--Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una
montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á
particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por
precisament per haver fet un bè.
--Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.
--Tira, tira... ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s'han
passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó,
mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó...
--Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David,
peró'n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot
Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol
Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es
que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans
mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví,
ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa
y sa familia, á...
--No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de
nostres germans...
Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á la
finestra, en la paret de la casa vehina.
--Sí, ja podeu mirar, David: encara s'hi coneixen las mascaras, encara
está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres
alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres
germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos
hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la
barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada
dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita
pausa,) la persecució constant que'ns ha fet lo papa Benet, las moltas
conversions que s'observan, la indignació del poble ignorant, que fins
la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que
envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.
--Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam
la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar
torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa
temps que s'ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta
por, ja veheu lo que li passa.
--Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en peu
las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y passejantse
amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que l'anguniava,)
¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després de ser
perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota Espanya,
no'ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y devorar,
sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells, quant sos
primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al Cristianisme,
y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y destrueixen nostra
creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu l'exemple en mon
antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa ciencia, sa convicció
y son entussiasme. L'admirat rabí no tingué dificultat en ser metge del
Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son nom de Jehosuah en lo de
Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y atacant als que antes
foren sos germans, converteix tant com puga fer Vicens Ferrer, aquest
angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com ell.
--En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.
--Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de
concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y
sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per
ignorants, lo temor y'l mal exemple los induhia á la conversió. Encara
ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: *venite nunc et
disputabimus*, que pronunciá l'ex-rabí y ex-metge, devant dels
representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels
catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la
butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia
es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem
ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas
se reduheixen ó's tancan, y se'ns priva de ser metges, cirurgians,
tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com
ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells,
així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David?
Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de
altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.
--En efecte, contestá'l David, parantse sols en la part favorable de las
reflexions que li feya'l doctor; jo he ohit contar que en temps del rey
En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en presencia
del monarca, y allí guanyava qui guanyava.
--Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y Benastrug,
gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná
salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia
que ningú'ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que'ls frares
predicadors ó de Santa Catarina no s'hi conformaren, y per mes que se
empenyá'l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo
mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn
pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que
se'ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!
--Jo bè veig que'l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y
poch s'en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l'arquitecto
de Monserrat, que havian pres tanta part en l'últim saquetj.
--Ilús! Y creheu que'ls castigaren per assessins de juheus? Si no
haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á
ben segur que res los haurian fet.
--Ba, ba. Sense'ls juheus los reys no poden estar, que van curts de
diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En
Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui'l rey don Joan la empenyá,
no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam
¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia?
Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si's
contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous
jaquesos que'l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en
la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de
Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha
hagut de pagar com qualsevol altre.
--Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja
sabeu l'estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no
observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que
tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir
passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que's
disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en
lo Rey, que si'l poble murmura, no hi ha qui'l detinga, y sinó, que ho
diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra
sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo
resultat.
--Quin! interrompé l'intolerant cambiador.
--Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo
mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.
--Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.
--Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s'acaba, y ja ni en nostra
ciencia's créu, sobre tot desde que'l pronóstich de Abraham ben Chija,
del nostre *Hanasi* ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran
llibre, lo *Megalath Hamegalah* ha donat á compéndrer que, á pesar de
son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l'any cinch mil
cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en son escrit,
vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas semanas de dit
any, y --ja ho veheu!-- ni s'ha parlat res de resurrecció de morts, ni
en res s'ha donat á compéndrer lo naixement de nostre Messias.
--Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que'm fariau tornar... peró
nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort
basta pera ma firmesa.
--Y tal! Quant no sia mes que'l recort de la ciencia ab que il·luminám
al mòn, y que ningú'ns pót péndrer. Tots havem conegut á nostre amich
Salamó, que tantas llenguas parlava, y que tants llibres científichs
traduhí del arábich pera'l rey don Joan, y si pegam sols una mirada á
tot lo que la inteligencia humana pót produhir, de tot trobarém llibres
y autors hebreus que sòn la gloria de nostra rassa, sense sortir de
nostra mateixa terra. Lo mateix Chija escrigué de las esferas, dels
planetas y de diferents calendaris, Chasday cultivá la poesia, Ben Hezra
compongué sobre'ls judicis de las estrellas y'l joch dels escachs,
Jehudah Barzili parlá dels contractes, Jonah Megirondi, de Gerona, de
las donas, Joseph Barzeloni de filosofia moral, Joseph Ben Caspi de la
llengua santa, de Aristótil y de Plató, Joseph Ben Jachiia, lluhí com
talmudista, gramátich y poeta, essent infinitas sas obras, que ja no
existeixen, perque las maná cremar Vicens Ferrer, y molts y molts altres
que han escrit de infinitas cosas y que es per demés recordar. Per fi,
basta dir sols lo nom de Cresques, de aquest gran astrólech perpinyanés,
conegut y reverenciat de tot lo mòn, cridat sempre pels reys á son
costat, y al qual no ha igualat en sa ciencia cap sabi de aquest sigle y
dels passats, pera que's conega de que sòn capassos los fills de la
rassa perseguida.
--¿Y qué direm de Alatzar Irlluf, per la fama de sa riquesa, que fins li
han portat á empenyar en sa casa lo drap de ras ahont hi ha lo crucifix
historiat de la capella reyal? Y dels tresors de Jafudá y de Astruch
Coffe de Valencia, als que doná'l difunt rey don Martí tantas
prerogativas?
--David! contestá interrompent lo doctor y com un tant fastidiat; jo
parlo sols de sabis, no parlo de richs.
--Peró sa fama també es fama, replicá'l cambiador.
Encara que la conversa dels dos juheus semblava que devia acabar
prompte, pus mutuament no agradavan las rahons del un al altre, peró
quedá trencada mes aviat, á conseqüencia de un cop fort que sentiren
donar ab la anella de ferro de la porta de sa casa.
--¿Quí es que no puja y així demana? digué'l doctor, un tant sorprés,
peró sens pensar res de mal.
Y havent tret lo cap per la finestra David, per estarhi mes próxim,
contestá:
--Ay ay! Un cavaller ab una capa vermella. Tan dematí van los cavallers
pel mòn?
--Deu de Israel! esclamá'l doctor, posantse en peus.
--Qué us passa?... Oh!... Y mirau (anyadí tornant á tráurer lo cap á la
finestra,) que sens dubte pregunta per algú de nosaltres y no s'erra,
perque un noy ab qui parla li senyala la porta, y... Ja entra. Ja déu
pujar... Sentiu?
Cada espressió del cambiador era un aument de tremoló pera'l pobre
Nadal.
--Ara sí que's pót dir que jugo la vida y la mort. Qué voldrá aquest
home! David, anáuvosen... O sinó... no us en aneu; aguardau un moment, y
segons pugau observar ó deduhir, anáuvosen ó quedauvos... Ay, ay! Que ja
es aquí! Dèu de Abraham, ajudaume!
No tingué temps de donar lo primer truch lo que venia, que Nadal Ben
Jussú havia obert ja la porta, y fingint la major satisfacció, se
esforsava en saludar y fer cumpliments al entrant.
--Satisfacció es pera mi, li deya, de véurer tan distingit personatge en
ma casa, peró sento que sa senyoria s'haja cansat...
--No hi fa res, contestá amablement lo cavaller.
Aquest generós parlar de la persona que tant temor havia infundit en lo
cor del juheu omplí de confiansa y de tranquilitat al bon Nadal.
--Peró, senyor, continuá aquest, si necessitat teniau de ma persona,
bastava un simple avís, que entre vos y jo, ja ho sabeu, no val la
prohibició del Papa, y sempre estich á punt y dispost y...
--Veheu, veheu, doctor, interrompé'l donzell tot descobrintse'l front:
donaume una mirada á aquesta ferida, y diheu si res s'hi ha de posar de
nou.
--Oh! esclamá'l doctor, suavisant ab sos dits la pell de la ferida. Está
bè, está bè... y millor estaria encara si no us haguesseu tret tan
prestament la lligadura. ¿Perqué, senyor, ni una hora tinguereu
paciencia de soportar la vena? Llástima...!
--La llástima es que tu sias juheu, sabent com sabs! digué pera sí'l
donzell.
--Vos donava pena tal volta?
--Nó. Peró convingué així. Ja sabeu mon geni. Me donava neguit, y en un
recó de las escalas de la catedral trobaréu vena y drap, que es ahont
los vaig tirar tot passant. Peró ja que vá bè, ab lo que m'hi poseu avuy
se suplirá tot lo perdut per ma impaciencia. Sòu, en veritat, un home
tan apte en vostre art, que de vos tot ho confio.
Aquesta espressió fèu renáixer la tranquilitat en lo cor de Nadal, que
dirigí una mirada al confús David, (lo qual havia quedat quiet en un
recó sens bellugarse, com que ni'l donzell s'en havia adonat,) y
donantse l'altre per entés, fèu un acatament, y obrint la porta s'en
sortí afora.
--Ay ay? digué'l donzell, girant lo cap. Es á dir, que no estavam sols?
--No'n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui
passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á
véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot
confús, s'ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir... Ja ho
veheu: es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.
--Sí, peró... Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y'm podia bè
comprométrer si per cas se m'hagués escapat alguna paraula...
--No tingau quimera, nó. Jo us asseguro...
--Peró bè ¿hi ha algú mes encara?
--Nó, nó, continuá'l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja es
fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara
persona alguna.
--Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop, doctor?
--Tingau paciencia un moment. Repetinthi'l bálsam, demá ho teniu ja
tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar
aquí.
--Que us en anau, doctor?
Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu baixa:
--Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos
de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la
casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y...
--Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré,
doctor.
Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la
aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.
No bè havia desaparegut l'hebreu, los ulls del ferit indicaren, per son
brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que vól
assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava'l donzell en
aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se veya,
demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa de
moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á
dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt
al llit, se tragué de entre'ls plechs de son jupó un petit bulto, y
ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab
tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir
llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant
s'obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab
la major alegria:
--Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi
penso en lo fet de aquell canalla... perque si us toca un pel mes amunt,
no s'en cantava ni gall ni gallina.
--Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá'l donzell; no'm parleu mes
de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa... y fins, si us
sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma casa...
--No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora
mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per
casa.
--Sí, val mes; perque ara'm recordo de un negoci molt precís que tinch
que despatxar est matí, y... Qué es cas!... no puch retardar. A Dèu
siau, doctor, á Dèu siau!
Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps que
recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot depressa,
sens donar temps, com qui diu, que l'altre li pogués espressar sa
gratitut, y fins casi de saludarlo.
Fret y estátich quedá'l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella
trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la
generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia
fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li
havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.
--Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot
bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y'l mal no es
cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab
rahó que de tot ne faig montanyas... Y tanta por que jo havia tingut!
Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer en
un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá en
ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins semblava
com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor dels
desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que
l'hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que
significava.
--Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que
no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!
Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una cadira
que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front entre
las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de son
llit.
¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son mateix
front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que havia de
justificar quant ans aquella mateixa por que'l feya patir?
### XLI. Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l'amant de la orfaneta
aná á participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta.
Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de una
tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan
cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á
missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo
poder del que ha de venir, sinó del que s'en vá, recordant al home que
sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la
desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre,
per mes que semble que s'aparta y fuig.