del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich,
sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná'l
baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont
precisament havia de trobarhi la víctima y'l raptor, y altre, per fi, de
alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la
porta del hostal oberta.
Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y
encegat, si així's pót dir, per los nobles y vius sentiments que
l'animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador,
al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y
que en aquella ocasió estavan totas tancadas.
Es de compéndrer que no's trobás en aquella hora cap foraster en
l'hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y
existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa,
apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar,
per aixó no's tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que
no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la
aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s'hi havian de
trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que'l freqüentavan ab la
intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del
derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que's referian
sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas
de ávols fembras.
Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la
porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,)
arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa
estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia
tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que
en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal,
al véurer l'absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del
hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia
mes en tot lo menjador que'ls mobles necessaris, peró sens ningú que'ls
fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava'l llum;
lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s'aguantava
també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre,
y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya
segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix
pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l'us que fins
podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias,
solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí
l'hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich,
com alguns creuhen.
No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar,
esperant un poch, per mes que'l perill de sa estimada lo fes estar
impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab
tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que
entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta
que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur
que ni la veya, fixo'l pensament com tenia en la desgraciada sort de
Blanqueta.
Tal era'l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li
semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que'l
rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de
dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer
pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat
de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte'l tragué
de son encantament y dubte un espectacle que'l jove no hauria may
esperat en aquell lloch.
Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí
ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix,
quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab
pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á
Barcelona, y aquella's torná á tancar, així que'l sortint se trobá fora.
Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y
per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era
aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.
Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria
tornat enderrera, á no véurer que la porta s'havia tancat derrera de
ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse
entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la
cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan
en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament
ahont hi hauria sa estimada.
--No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m'ha dit lo baylet que se la
havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís
estaria sense sentits.
L'home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que
inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y
arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la
escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa
que l'altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part
baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son
ofici. Peró prompte's vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma
que era de ferro, encara que tremolava: prompte'ls ulls flamejants del
que'l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava
quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y
oposarse al crim que allí s'estava cometent.
--Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.
--Jo Nadal?... De qué'm coneixeu?... Deixaume, que vaig depressa.
Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa
vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet
no'l deixava, y fins l'obligá á acostarse á la taula, mentres li
enrahonava.
--Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui
sòu en Barcelona, encara que á mi may m'hajau curat.
--Sí!... contestá'l juheu, fent un somrís.
Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni
era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era
tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que
se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que
no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la
serenitat ó la culpa del que la pronuncia.
--No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós,
peró...
--Psit! psit! contestá perturbat l'hebreu, interrompent á Guillemet, y
mirant com esparverat á la porta per si's tornava á obrir. Jo'm trobo
aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l'avalot de avuy, me temo que
nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables.
Sò amich del hostaler...
--Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.
--No'm fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no'l
necessitan nostras costums.
--No'l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en
mal dels cristians.
--Dèu d'Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?
Y'l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que'l
deixás passar.
--Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha
vingut ó la han portada aquí?
A tal pregunta, l'apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer,
y temia del que'l detenia pel devant y del que podria sortirli pel
derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent
y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals
denotava com si's dolgués de algun mal.
--No sè que us diga... No us entench... Qué tinch que véurer jo ab la
donzella?... Que pót ser la coneixeu?...
--Es á dir, que hi es? preguntá delirant l'apassionat Guillemet. Ahont?
Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.
--Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò
fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per
caritat... y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch
haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un
crim, may á fer un mal: creheume, jove!... Es á dir... No sè lo que'm
dich!... Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res... Deixaume
passar, jove.
--Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia.
Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè
subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu
m'havia destinat per esposa?
Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu
juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que'l detenia, si bè'l
dominava'l temor del que podria obrir la porta.
--Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res... peró prou
dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas
que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!
Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si
sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant
interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament
arribaren á soltar al juheu.
--Y estich sens armas! deya pera sí l'encegat amant; y no content ab
tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de
ser víctima, y víctima inútil!
En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no
sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot,
anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal
era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era
baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á
las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat
de ira y desespero.
No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de
fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí
fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix
temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava:
--Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que'm passa! Ahont
sò!-- y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á
embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra'l
primer que's presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse
momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta
s'havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas:
--Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no'l necessito...!-- y'l que
las pronunciava era precisament l'home odiat de Guillemet, l'infame
rival y raptor de sa estimada.
--Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s'escorria cap á
la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas...!
--Tu aquí? contestá l'altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la
mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa.
Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de
las mevas mans.
--Oh! sens arma pera defensarme... ¿qué vaig á fer?... Dèu meu! esclamá
Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los
ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un
ángel li pogués portar.
Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y'ls ulls
del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res,
allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya'l pacífich ferro que serveix
pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab
ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que's precipita
contra'l que l'atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren
y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de
tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.
--Ira de Dèu! cridá'l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament
atropellat. Arrera, miserable bort...!
--Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat...!
Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que'l cop de
la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos
lo pago de sa infámia.
Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l'entrant, blandí Guillemet, sens
mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no
tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en
direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura
y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida
plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá
fins á demunt dels cabells.
Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal,
peró bastá pera que'l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat
en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.
Al observar Blanqueta, desde'l llit ahont havia jagut postrada, y ab la
confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell
embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo
esparverament, y esclamá:
--Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes
desgraciada del mòn!...
Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que'l que li
parlava era realment la persona que ella veya, de que l'ángel que venia
en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder
compéndrer que fos ell.
--No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l'amant; no ets desgraciada,
meytat de mon cor, que desde avuy s'acaban pera tu las desgracias!
Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que'l guiava, ab lo
bras alt y empunyant l'ensangrentat ferro, arribá'l delirós amant fins
al llit de ahont s'alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant
y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte
que en altre ocasió havia fet l'honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de
sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer
precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á
la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y
empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa
salvació.
Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament
feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de
sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se
removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan
possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.
Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del
ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la
porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla
Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:
--De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del
cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut
s'ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer
por, perque crida venjansa.
Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que
s'havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las
portas sortí també l'hostaler.
--Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á
promóurer...?
Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá
Guillemet al hostaler Simon:
--Mal hostaler, ja't dirá demá'l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes
dret.
--Peró tu'm traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y...
--Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada:
si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha
portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que
sopa en l'hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que
la reb.
Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres
que'ls altres aturdits de véurer qui era l'home ajagut y ensangrentat
que'ls senyalava'l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de
afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli
la ferida que ostentava en son front.
Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l'hostaler Simon
com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del
llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de
que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y
se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una
escudella de caldo pera quant tornás en sí.
Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava
cordial per entre'ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá
efectivament los sentits.
--Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua
nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja
veuréu com prompte us trobaréu restablert.
Al ohir la veu del juheu, girá'l cap lo donzell, y en compte de mirar ab
agrahiment al que l'assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de
despreci.
--Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent
que'l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada
ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho
hauria fet, y es lo millor que he sabut... Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No
diheu res?...
Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu
un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.
--Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi... y jo't juro que per ta
bella obra no t'ha de faltar la recompensa!
Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son
tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.
Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li
contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un
banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo
l'hostaler.
### XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent.
Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt
que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació
de aquell.
Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch
del gos de son rival, que s'en torná vehent que no era son amo'l que
baixava, no havia pensat l'impacient é irat amant mes que en salvar á sa
amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:
--Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?
Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada,
peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí
sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del
empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la
abatuda donzella.
Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo
bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar
depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa
ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son
cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse
á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes
la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que
Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son
amant era la del catxassut vehí, Ambrós l'especier.
--Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde
dins l'Ambrós.
Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde
fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s'obrí la
finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una
veu femenina en l'interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y
desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son
egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la
desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que
sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y
sobre tot las llágrimas de una bona filla.
Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que
estava mitj inclinat á lo que ell ja's pensava, á dar amparo, per
aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li
suplicava.
--Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l'aspecte de aquells dos
desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara
de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s'en vá demunt
devall. ¿Donchs será cert que'l senyorot de la capa n'ha fet alguna...?
--No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo'l ne he privat, y per
aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á
aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias
durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del
que li fèu de pare.
L'Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse'l flam del llum que
duya á la ma, seguí ab sa idea.
--Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja
diu l'adagi: "Amor de senyor, aygua en cistella." Lo que sento es lo
desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á
son amo...
--Peró bè. Ambrós, (l'interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta
patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó
venim, quant á tal hora us incomodam?
--Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho
recompensará.
Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de
Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.
--Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau
compassió, Ambrós.
--La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer,
minyó...
Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l'Ambrós una mitja rialla,
com volent dir á Guillemet que ja'l podia enténdrer.
--Quí us ha demanat tant? digué'l jove. ¿No tinch jo casa ahont dormir?
Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos y vostra
filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada. Per una
nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó altre,
molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser ajudada.
No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,) que si un
tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu no'ns
ajude.
--Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la
madeixa...
--Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y
vostra amistat no's borrará may de mon cor.
Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la
escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y
Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil
patons.
Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes que
mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós en
aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:
--Com sempre s'han estimat tant... Pobre vehina, ja es ben digna de
compassió!
--A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla
pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia,
que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!
Y agafava la porta l'Ambrós, com pera indicar al amant que ja's podia
retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució,
imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de Guillemet.
--Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de
mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat
amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia'l resultat
de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l'Hospital quin sia
l'estat en que's trobe'l Joan...
--L'empestat? interrompé ab gran forsa l'especier. Bona la havem feta!
Parlem á pams, minyó...
--Qué voleu dir?
--Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t'acostas al malalt, no
penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No'n faltava de altre.
--Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís Guillemet.
--Ja t'ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta
oberta, y...
--Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per aquesta
nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us prometo, que jo
no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans haja sortit de casa
vostre lo depósit que us confio.
--No m'enganyes, jove...
--Vos juro lo que us dich, Ambrós!
--Donchs, bona nit!
--Dèu vos la done bona!